Montcada i Reixac

El Turó, el poble, el riu... no calen més paraules:

Remenant a l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), he trobat les següents fotografies de Mas Rampinyo, en concret del carrer Beat Oriol, fetes per la família Cuyà a meitat dels anys 50 del segle XX.

Crec que són un testimoni gràfic del que va ser la pagesia a Mas Rampinyoi l'abundància en època de recollida del blat de moro, que es penjava d'aquesta manera per a fer-lo assecar.

Hem afegit una nova postal d'A.T.V. de Montcada i Reixac, en aquest cas de la Font de Mitja Costa de principis de segle:

Revisant una referència de documentació de l'Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt hi ha una referència d'un pergamí de resolució de concòrdia, del 19 d'octubre del 1318, on s'exhimeix de responsabilitat de pagament d'oli a la parròquia de Sant Esteve de Ripollet, a un tal Pere Guillem de Burguès.

El curiós del document és que es fa referència al rector de Sant Pere de Reixac, que en aquelles dates va ser un tal Guillem d'Arbúcies. Addicionalment apareix una referència del Mas Albinyana.

Signatura:	6-1-21 (B-5)
Signatura antiga 1:	Títol 8, 10,4 nuº 5
Tipologia:	DEFINICIÓ
Tipologia:	CONCÒRDIA
Data literal:	quartodecimo kalendas novembri anno domini millesimo trecentesimo octavodecimo
Data:	19/10/1318
Lloc:
Notari:	Berenguer de Vallseca, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català:	Guillem d'Arbúcies, prevere i rector de l'església de Sant Pere de Reixac, a la diòcesis de Barcelona, assessorat pel bisbe de Barcelona entre altres, fa definició a favor de Guillem Pere Burguès, ciutadà de Barcelona, fill del difunt Bartomeu Burguès, i l'exhimeix de tota responsabilitat en l'impagament de l'oli que havia de tributar el mas Salitar que ell posseeix a la parròquia de Sant Esteve de Ripollet per cremar una làmpara a l'església de Sant Pere de Reixac, en cumpliment dels punts pactat en l'avinença establerta entre tots dos. En virtud d'aquest acord, Guillem Pere Burguès fa donació en franc alou a la dita església de Sant Pere de Reixac i al seu rector, del cens anual de 9 s.m.b. amb tot el domini que rep del mas Albinyana d'aquesta parròquia pel manteniment del servei de la dita làmpara.
Suport material:	Pergamí
Llengua del document:	Llatí
Estat de conservació:	Dolent
Mides:	686 x 565 mm
Altres:	Té tot el lateral dret rosegat, taques i la tinta esvanida en alguns punts. Notes dorsals. Carta partida per ABC.
Topònims:	Sant Esteve de Ripollet Sant Pere de Reixac

En relació a la conquesta de Mallorca, he trobat el següent poema a la revista "La España Regional", del 1887, que parla de la mort d'en Guillem Ramon de Montcada a la conquesta i als fets de que el seu esperit torna a Montcada per tal d'acomiadar-se d'aquella que l'esperava dia i nit, a l'ombra del castell de la nostra vila.

És un texte molt bonic i que quan un el llegeix s'endinsa en els sentiments d'esperança, dolor, emoció i por que l'escriptor va intentar plasmar. Personalment, de la seva lectura, hi ha alguns fragments del texte que sorprenen i que penso cal comentar:

Guillem de Montcada va partir cap a la conquesta de Mallorca amb vaixells des de Salou. La vescomptessa va deixar la seva llar de Bearn (a la ciutat de Pau, al nord) per allotjar-se al castell de Montcada, d'on es diu que des de dalt de la muntanya del castell es podia veure Mallorca.

Aquesta afirmació m'ha causat certa sensació de possibilitat real del que diu. És possible que des de 300 metres d'alçada sobre el nivell del mar (aprox l'alçada del turó llavors) es pogués veure Mallorca? És possible...

El bonic del poema és l'efecte romàntic de l'enviament d'uns petons des de la guerra, a Mallorca, cap al castell de Montcada i d'aquest cap a Mallorca, mentre Guillem Ramon estava a la guerra i la vescomptessa esperava al Castell de Montcada.

L'efecte d'esperança se li veu trencat quan una nit el fantasma d'en Guillem Ramon apareix tot demacrat per a acomiadar-se d'ella. La revista comença indicant:

A continuación damos á conocer el fragmento del poema que se refiere á la aparición de la sombra de uno de los hermanos Montcada (en el castillo de su nombre junto á Barcelona) la noche de su muerte en la primera batalla que libraron los catalanes en Mallorca.

Lo Castell de Moncada

Al damunt d'un turó, que sos peus banya
del riu Besós en la corrent tranquila,
torrejava un castell, vuy sols cabanya
del rabadá que al séu cimat s'enfila.
Quan partí de Mallorca á la campanya
l'ardit Moncada, sa biarnesa vila
de Pau la vescomtesa abandonava
per aquest niu d'hont la ylla vesllumava.

Y cada día al apuntar la aurora,
obría el finestral pera pararne
lo bes de aquell marit que tan anyora,
y que pel mar enviàrlin va jurarne.
Cada posta de sol remembra y plora
las placentas vetlladas del Biarne,
y en la faç de la lluna mitj velada
hi cerca lo reflet de sa mirada.

- Onas del mar que ell ab sa nau partía,
¿per qué, blavas ahir, avuy sou negras?
Si havéu vist al qui n'es la vida mía,
¿per qué no 'm parlau de ell? ¡Oh tú que alegras
sos jorns, mon tendre fill, de melangía,
¿per qué, també vestit ta sanch denegras,
y en loch de darme forsa y esperansa,
fas mes amarchs mos dols y ma anyoransa?

¡Ho l'he seguit damunt la mar salada!
¡Jo l'he vist en Mallorca pendre terra!
¡Jo li he enviat per lo vent manta besada,
mes ¡ay! es fret mon llit, y ell á la guerra!
¡Cóm envejo, aureneta, ta volada,
arbre capsat de la enemiga serra
que ombra tal volta en son repós li donas,
cinturó del séu brant que t'hi abrahonas!-...

¡Fatal capvespre aquell! Las salzeredas
del Besús del fullám se despullaren,
y els aucells encongits en las vernedas
sols ab planyívols refilets cantaren.
Del riu las boyras escampadas, fredas,
lo turó de Moncada embolcallaren
ab un vel de tristor cubrint la plana
com lo cor de la hermosa castellana.

Sola en sa cambra ab son infant dormía
pressentint en l'insomni amargas penas,
quan la ombra d'en Guillem hi apareixía
cubert de sanch, regoneixible apenas.
Lo front del noy tot de patons umplía,
y de sa esposa acariciant las trenas
lo panteig de aquell pit, trist, contemplava,
arca de amor que el séu recort guardava.

Tement l'efecte que sa vista 'ls fera,
deixa ab recansa la ja buyda espona;
lo mur passeja dels marlets darrera,
y á llur esglay als guaytas abandona.
Grinyola 'l pont com si ell vivent vinguera,
cau lo barnat y la campana sona;
al véurel devallar, lo gossám lladra,
y'l cavall, esbart, fuig de la quadra.

El Castillo de Moncada

Coronando la loma que baña su falda en la tranquila corriente del Besós, se destacaban las toscadas murallas de un castillo, hoy día refugio tan sólo del gañán que trepa hasta su cumbre. Cuando el valeroso Moncada partió á la conquista de Mallorca, la vizcondesa abandonó su bearnesa ciudad de Pau por este nido desde el cual se vislumbraba la isla.

Y cada día al despuntar la aurora, abría el ventanal para recibir el beso que juró enviarle todas las mañanas su inolvidable esposo.
Cada tarde, al ponerse el sol, recuerda, con lágrimas en los ojos, del Bearne las veladas placenteras, y en la faz de medio velada de la luna busca el reflejo de sus miradas amantes.

- Olas del mar que él partía con la prora de su bajel, ¿por qué hoy os miro negruzcas si ayer azules?  Si habéis visto al que es mi vida ¿por qué no me habláis de él? tú, tierno hijo mio, que eras su alegría, ¿por qué hoy de melancolía vestido denigras tu sangre, y en vez de darme fuerzas y esperanzas, haces más amargos mis duelos y más sensible la separación? ¡Yo le he seguido cuando se deslizaba por el salobre elemento! ¡Yo le vi cuando puso el pié en Mallorca! ¡El viento le ha llevado infinitos besos de mis labios: ¡mas ¡ay! mi cama está fría y én en la guerra! ¡Cuándo envidio tu vuelo ¡oh golondrina! cuánto tu cobijadora sombra, oh árbol que en tierra enemiga él ha escogido tal vez para su reposo ¡cinto de su espada que le oprimes en vez de mis brazos!-

¡Fatal crepúsculo aquél! Los sáuces del Besís se despojaron de su follaje, y los encogidos pájaros cantaron con plañideros gorjeos en los alisos de sus orillas. Las frías nieblas que levanta el río envolvieron el cerro de Moncada, extendiendo sobre el llano un velo de tristeza como el que cubría el corazón de la hermosa castellana.
Dormía sola en su cámara, con su tierno hijo, presintiendo amargas penas en sus insómnios, cuando le apareció la sombra de Guillermo difícil de reconocer por lo ensangrentado. Besó repetidas veces la frente del niño y mesando los cabellos de la madre, contaba los latidos de aquel corazón arca de amor guardadora de su recuerdo.

Temiendo que le asustara su visión, se separa co ndolor del lado de la cama que dejaba para siempre vacío, recorre los almenados muros dejando helados de espanto á los centinelas; rechina el puente como cuando él entraba en vida en el castillo, cae la barra de hierro que sujeta la puerta, toca la campana por sí sola, los perros ladran al ver su espíritu bajando de la muralla ,mientras su caballo se escapa de la cuadra rompiendo azorado el ronzal que le sujeta.

La festa de l'arbre a Montcada de l'1 d'Abril de l'any 1900 va ser tot un èxit. Fa uns dies vàrem publicar la crónica que va publicar la revista "La Ilustración Artística", el 16 d'abril del 1900, però d'altres revistes de l'època també s'en van fer ressò, com és l'exemple del número 1108 del 6 d'Abril del 1900 de la revista setmanal "La esquella de la torratxa", un diari satíric publicat des de finals del segle XIX fins els inicis del segle XX:

L'1 d'Abril de 1900 es va fer la festa de l'abre a Montcada, a la llera del riu Besós. Aquell dia, alumnes de les escoles de la zona van col·laborar en la plantació de 500 arbres. Una festa que bé es podria recuperar. Aquesta és la crònica:

La fiesta del árbol - El día 1º del corriente tuvo lugar en los terrenos que posee el Municipio en la ribera del Besós inmediatos á la carretera de Ribas la fiesta llamada del árbol, gracias á la cooperación que las corporaciones y particulares han continuado prestando á su ilustrado y entusiasta iniciador el ingeniero D. Rafael Puig y Valls. Creemos ocioso repetir lo que respecto de la importancia y significación de esta nueva fiesta popular dijimos al celebrarse por primera vez en los terrenos del Parque de esta ciudad. De ahí que hoy nos limitemos á consignar algunas noticias respecto de la fiesta correspondiente al presente año. El acto comenzó á las tres y media de la tarde, con asistencia de representaciones de casi todos los colegios públicos y particulares, á cuyos alumnos se obsequió con una merienda, después de haberte procedido á la plantación de quinientos árboles. También asistieron las autoridades civil y municipal y los delegados de diversas asociaciones, habiendo pronunciado sentidas encomiásticas frases el seño gobernador de la provincia, el alcalde Sr. Martínez Domingo y los señores Mas Yebra y Zulueta. Agradable recuerdo han de guardar todos los concurrentes al acto, pues aparte de la grata impresión que producía el aspecto y animación de los infantiles plantadores, ha de despertar entusiasmo y dar esperanzas cuanto tienda á difundir la cultura, fomentar las fuentes de riqueza y engendrar el en ánimo de los niños sentimientos que han de redundar en lo porvenir en el mejoramiento general.

Mecanisme Chappé. Font: Olivé, 1990

Font: Olivé, 1990.

Encara que al 1840 Catalunya tindria una important xarxa de telegrafia òptica en tot el seu territori, inclós l'interior, el sistema, com hem comentat abans va deixar de ser vigent després de l'aparició de la telegrafia elèctrica. De totes maneres, amb finalitats militars, la xarxa de telegrafia òptica va tenir un paper molt important, però puntuals, en diversos conflictes de la segona meitat del segle XIX.

 

Sistema de Betancourt.

Al Vallès Occidental, segons Jaume Peramau,  el projecte ideat pel coronel Mathé, establia una línia principal que unia Barcelona amb Lleida seguint aproximadament el traçat del camí reaial (l'actual carretera N-II). Des de aquesta línia, establerta en sentit horitzontal i que partia Catalunya pel mig, havien de sortir altres línies de primer ordre que posessin en contacte Barcelona i Lleida amb les principals poblacions de l'interior. A partir d'aquests eixos verticals, s'havia de tramar tota l'àrea amb altres petites línies que interconnectessin les anteriors.

La línia de Barcelona a Vic resseguia aproximadament el traçat de la C-17 (antiga N-152) i situava a Montcada una torre de primer ordre, ja que servia de continuïtat a aquesta línia de bifurcació cap a una altra torre que hauria d'haver estat situada als voltants de Sabadell.

La línia de Barcelona a Lleida - Aquesta línia, tal i com hem dit era el braç principal de comunicació i de la que partien diverses sub-xarxes que penetraven pel territori català. Aquesta línia està datada de finals dels anys quaranta del segle XIX i el seu punt de partida era justament la torre número 1, situada al castell de Montjuïc.

Des de aquesta torre de Barcelona es divisava la torre número 2 situada al turó de Sant Pere Màrtir, a ponent del Tibidabo que a més servia de bifurcació amb la línia militar de Vic i la civil de Tarragona, a través de l'Ordal. Entre aquesta i la de Castellbisbal se situava una tercera torre a Molins de Rei i, després de Castellbisbal, la línia continuava cap a Olesa i Esparraguera.

Situació actual de la torre de Sant Pere Màrtir, a l'Oest del Tibidabo. Avui dia la torre de telegrafia òptica ja no existeix però com podeu veure va ser susbstituida per una altra i més "moderna" torre de comunicacions. Val a dir que aquesta "moderna" torre de comunicacions va ser el primer repetidor de Televisió de RTVE que donava cobertura a tot Catalunya, i va ser instal·lada un any abans de donar cobertura a tot el país, allà pels voltants del 1959. Avui dia el repetidor el fa servir Telefónica i radios locals.

La quarta torre, situada a Castellbisbal és dalt d'un turó damunt mateix del punt del Diable de Martorell. Actualment aquesta torre és la que millor estat de conservació gaudeix de les 22 que formaven tota la línia Barcelona-Lleida.

La línia de Barcelona a Vic - Aquesta línia, segons Jaume Peramau, era també una línia de primer ordre, construïda els mateixos anys que la de Barcelona a Lleida. Les dues primeres torres eren les mateixes que les de la línia de Lleida i des de Sant Pere Màrtir continuava cap a Montcada.

Des de Barcelona, la torre situada al Turó de Montcada era la tercera, i aquesta era una torre anomenada de primer ordre, ja que oferia una bifurcació. En primer terme, la línia principal cap a Vic i una segona línia que apuntava cap a Sabadell (Torre 3-A). Aquesta línia sembla ser que no va tenir continuïtat, inclús no s'ha trobat cap resta física, ni cap altra documentació que certifiqui que finalment es va arribar a construir.

Torres de telegrafia òptica a Catalunya. Font: Scripta Nova

24 d'agosto del 1849 -  El Capità General comunica a l’Ajuntament de Montcada  que ha donat les ordres per a que l’Alcalde de Mollet pagui els 275 reals que li corresponen per les obres de la presó construida en el “fuerte de este punto” . Aquesta quantitat segueix sent reclamada el 18 d'agost de 1849.

27 de gener del 1850 - L'Alcalde de Mollet, Joseph Pujol, pagà la dita quantitat, “por el gasto de Calabozo construido en el fuerte de éste término por orden del Exmo. Cⁿ. Gral."

18 de novembre del 1851 - El Jefe de la Sección de Sabadell, de Telégrafos militares diu, que ha rebut queixa del Cabo encarregat de la torre telegráfica de Montcada que no se li facilita el suficient oli que correspon a la guardia de dit telègraf, i que és de 4 unces castellanes per dia, pel que prega que s’esmeni dita falta.

El principio de esta máquina consiste en imprimir a la flecha determinadas posiciones, cuyos ángulos con el mástil corresponden a valores determinados de antemano, y cuya observación a distancia conduce a la lectura del mensaje transmitido. El círculo ideal que describía la flecha en su movimiento, se consideraba dividido en cierto número de sectores, que correspondían a otros tantos números o signos del alfabeto. En el caso de la división de la circunferencia en 36 segmentos, la diferencia de uno a otro representa un ángulo de diez grados: las primeras 26 posiciones debían corresponder a las 26 letras del alfabeto, y las demás, a las nueve cifras.

Procedimiento de transmisión: El empleado del puesto de transmisión se sentaba al pie del mástil, y daba la vuelta al torno hasta que la punta del indicador se hallaba colocada encima de la ranura que llevaba la primera letra a transmitir. Entonces, paraba la marcha de la máquina, que quedaba frenada por el indicador. Debido al movimiento de las dos poleas, la flecha se hallaba parada en una posición que coincidía con la que se había designado de antemano, para significar la letra transmitida. En aquel momento, el observador miraba con el anteojo el mástil del puesto siguiente, en donde el otro observador debía reproducir la misma señal.

El ocular del anteojo había sido provisto con un hilo meridiano. Al obtenerse una letra determinada, el hilo del ocular tomaba automáticamente la misma posición que la flecha. Por lo tanto, si el observador del puesto siguiente había interpretado bien la señal, su propia flecha debía coincidir con el hilo del ocular del puesto anterior. Cualquier variación indicaba que se trataba de un error; entonces el primer empleado no modificaba la posición de su aparato, hasta asegurarse que el observador siguiente había corregido su error.

En los demás puestos de la red telegráfica, el observador se hallaba colocado entre dos anteojos, uno fijado sobre el puesto anterior, y el otro sobre el siguiente. Cuando el puesto precedente formaba una señal, el observador la examinaba con el anteojo, y daba la vuelta al torno hasta que el hilo de su ocular coincidía con la posición de la flecha del puesto precedente. Entonces, el observador miraba en el segundo anteojo, asegurándose que el puesto siguiente había leído correctamente su propia señal.

Sólo en caso de duda, el observador leía, al tiempo de la transmisión, las letras que pasaban bajo el indicador junto con cada ranura de la polea, y cuya sucesión le indicaba el contenido del mensaje.

• Scripta Nova - REVISTA ELECTRÓNICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES - Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788. Depósito Legal: B. 21.741-98 - Vol. VII, núm. 137, 15 de marzo de 2003

• LA TELEGRAFÍA ÓPTICA EN CATALUÑA. ESTADO DE LA CUESTIÓN - Antonio Aguilar Pérez. Geógrafo. Universidad de Barcelona i  Gaspar Martínez Lorente. Historiador. Universidad Complutense de Madrid

• LA XARXA DE TELEGRAFIA ÒPTICA AL VALLÈS OCCIDENTAL - Jaume Peramau i Llorens.

• Màquina de Betancourt - Fundación Canaria Orotava de Historia de la Ciencia (FCOHC)

• Mapes i gràfics per Sat - Google Inc.

• Luis Enrique Otero Carvajal.

• Fundació Cultural Montcada.