Montcada i Reixac

Encara que sense saber si, la carretera que es descriu i observa a la següent imatge, és el camí de frança al seu pas per Montcada, o bé alguna altra carretera d'algun poble de les contrades, com l'antiga carretera de Montcada a Terrassa, ens ha semblat interessant mostrar com es traginava d'un poble a un altre ara fa més de 100 anys, l'any 1911.

Autor: Desconegut

Una bonica imatge acolorida del poble i el riu Besòs als anys 60.

Podem veure el poble i també el turó ja molt malmès. Al riu es pot veure el pont provisional que es va bastir durant el primer trimestre de l'any 1963, després de la riuada de 1962 que s'endugué la passarel·la de 1911. Aquest pont provisional va existir fins el 1967 aprox.

La imatge pertany a la mateixa col·lecció que la següent postal, probablement ambdues realitzades per la llibreria Trimer.



Fons: Probablement llibreria Trimer.

Al darrera de la fotografia diu 20 de maig de 1962 i ells són alumnes de La Salle.

Identifiquem els que falten? Feu servir els comentaris d'aquest article.


01.- Carmelo Lega
02.- Forn (era de Mollet)
03.- Josep Capella
04.- Muñiz
05.- José Luis Rodríguez Solbas
06.- Joan Suñé ?
07.- Pedro López
08.- González
09.- Carrizo
10.- Almodovar
11.- Clapés
12.- ?????
13.- Juanito Martínez
14.- ?????
15.- Caballero
16.- Núñez
17.- Fernàndez
18.- Pere Colomé
19.- Josep Vinyals ?
20.- Fernando
21.- Renom
22.- Pedro Ramirez
23.- Pérez
24.- Andreu Garcia
25.- Franquesa
26.- ?????
27.- ?????
28.- Jordi Vilalta
29.- Juan Alcala Miñarro
30.- Toni Soto
31.- Mateu
32.- Andreu Garcia (Caravaca?)
33.- Lega
34.- Lito
35.- Chaverri, Carlo
36.- Pere Mañosa
37.- Torrecillas
38.- Fidel Manent
39.- ?????
40.- Julian Vinyals
41.- Arredondo
42.- "Fernandito"
43.- Juan A Díez
44.- Garcia
45.- Vilardell (germà nº 1, Vivien a Gallecs)
46.- Palacios
47.- Sallent
48.- Rafegas
49.- Arranz
50.- Petit, Josep Maria
51.- Manils
52.- Castillo
53.- Vilardell (germà nº2, Vivien a Gallecs)
54.- Béjar , Manuel
55.- Alfonso Carrasco Lopez

A la part del darrera de la següent postal del 1943 trobem un bonic dibuix de les muntanyes i turons de la Serralada de Marina i cases.

És de gran interès el poder tenir un testimoni gràfic dels topònims en aquells anys més durs de la postguerra. Veiem la zona ampliada:

Surten els següents indrets:

• Les maleses amb els seus dos turons: Malesa Gran i Malesa Xica
• Coscollada: El turó més alt de Badalona.
• Turó de Roca Plana: Ja conegut així com a mínim des del segle XVIII
• Sant Climent: L'ermita de Sant Climent, situada encara avui dia al serrat de de les ermites, a Badalona.
• Sant Onofre: L'altra ermita del serrat de les ermites.
• Puig Castellar Sobirà: Curiosa descripció del Puig Castellar que coneixem avui dia.
• Puig Castellar Jussà: El turonet que hi ha sota el Puig Castellar.
• Ca l'Artiller: Avui dia convertit en restaurant amb el mateix nom.
• El Collet: Avui dia conegut com el Coll de la Vallensana, o Coll de Can Roda Soques, tot just al camí que ens permet arribar al barri del Bosc d'en Vilaró des de la carretera de Vallensana.
• Can Toi: Avui convertit en restaurant amb el mateix nom.
• Turó de Moia: Avui dia coronat pel repetidor de Montcada.
• Can Viló (i collet de Can Viló): Actualment hi viuen familiars de Can Piqué.
• Turó de l'Atalaia:
• Turó de l'Artiga: 
• Casa Pax: Casa de les oficinistes, coneguda també com Can Fàbregas.
• Turó de la Miranda:
• Castellet: El turó ja proper a Reixac.
• Rexac: Sant Pere de Reixac.
• Turó de Can Donadeu: Manté el nom de la casa de Sant Fost.
• Turó de Vilatort: En honor a l'hostal del mateix nom que hi va haver proper al torrent de Vilatort.
• Can Pesses: Masia històrica encara avui en peus.
• Can Pla: Masia històrica encara avui en peus.
• Torre Blanca: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
• Can Fontanet: Masia històrica encara avui en peus i coneguda com a restaurant Masia de Reixac.
• Can Andreu: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
• Ca la Roseta: Casa actualment coneguda amb el mateix nom. Roseta de Rosa Riera Navarra, la meva rebesavia.
• Can Matllo: Casa actualment coneguda amb el mateix nom.
• Can Badaló: Casa d'un estiuejant barceloní amant de l'aquarel·la.
• Can Moia: Masia històrica encara avui en peus.
• Can Micolau?
• Can Bonet d'abaix: Casa modernista de Can Bonet, avui dia un restaurant xinès.
• Can Cunills: Casa actualment coneguda amb el mateix nom Torre dels Conills.
• Can Oriol: Casa actualment coneguda amb el mateix nom o també com Can Miralpeix.
• Turó Tort: Turó de can Tort.
• Turó Rata: Turó d'en Rata.
• Can Riba:
• Torre dels Frares: Masia històrica encara avui en peus.
• Can Valentí: Casa modernista actualment coneguda amb el mateix nom, propera a Can Filaina.
• Can Rata: Masia actualment coneguda amb el mateix nom.
• Turó de la Boga: 

La part del darrera amb el dibuix:

El 1857, Víctor Balaguer va publicar un seguit de llibres dedicats a explicar els pobles vistos des del ferrocarril.

Al seu pas per Montcada i Reixac ara fa 160 anys, Balaguer ens descriu la població com a senzilla i pobre però amb un gran passat històric pel fet de mantenir el castell dels Montcada.

En aquells moments encara hi havia algunes restes del castell, sobretot la torre del homenatge que va ser aprofitada per a bastir la torre de telegrafia òptica uns anys enrera.

Ens parla de la magnífica muntanya, el nostre turó, i de les aigües que brollen a la Font del Ferro, així com de les del rec comtal. Ens parlarà també de Santa Engràcia i de la verge del turó de Montcada. Tot un gran viatge en tren de l'època.

Veiem doncs què va escriure Víctor Balaguer sobre Montcada i Reixac.

(...) ¿Veis esa montaña á la cual sube y en la cual penetra el ferro-carril de que acabo de hablaros? Observad su colina de rápida pendiente, observad su pico que se levanta en forma de cono, descollando entre las demas de la cordillera que cierra el anfiteatro el llano de Barcelona. Es la famosa montaña  de Moncada, que se alza, centinela vigilante y eterno posado en el lindero del Vallés, como para observar indistintamente este llano y el de Barcelona.

En lo mas alto de ell se ven las ruinas del castillo que fué un tiempo mansion señorial de la noble y orgullosa familia de los Moncadas. En el dia la torre de homenage de la antigua fortaleza feudal sirve de telégrafo militar.

Continua lo bello del paisage. Atravesamos una huerta de frutales.

Estamos ya en Moncada.

Moncada. Hé aquí una pobre y sencilla poblacion compuesta casi únicamente de esa hilera de casas ante la cual nos hemos parado, y sin embargo hay que decir no poco de este lugar. Muchas vilas hay que no tienen un pasado como el suyo. Verdad es también que su historia consiste en la de su castillo.

Este lugar se halla al pié de la montaña como si en ella buscara su protector apoyo, y esa montaña, prescindiendo aun de su muy parte histórica, es famolsa por sus aguas de hierro primero y luego por su mina que es la que abastece de aguas á la capital.

Ocupémonos de unas y otras.

En lo antiguo Barcelona no tenia mas agua que la de la acequia Condal y Read de que hemos hablado. En el dia tiene un manantial que procede de las montañas del N. O. y que fué descubierto á mediados del siglo XIV por el ciudadano Jaime Fivaller, ascendiente del ilustre y esclarecido conceller de este nombre, y otro que procede de la mina de Moncada. Antes de tener este, que solo data de principios de este siglo, contaba con el citado de las montañas del N.O y el caudal de la acequia, que no era siempre seguro, y que tenía el grave inconveniente de ir descubierto hasya el pié de las murallas, pudiendo así fácilmente ser basterdeado con materias estrañas nocivas á la salud pública. Para remediar este mal, el capitan general de Cataluña, Sr. marqués de Campo Sagrado, consiguió que el rey concediera 1400 plumas de agua del manantial de Montcada, con faultad al Ayuntamiento de beneficiar hasya 500 de ellas para  con su producto costear los castos de su conducción á la capital.

El 7 de enero de 1825 pasó el general al punto de Moncada de donde denia tomar orígen el acueducto, y puso la primera piedra de este. Empezáronse los trabajos y continuaron con toda la actividad y porfia que caracteriza á los catalanes, y en poco mas de un año quedó terminado el acueducto, todo de mampostería, abovedado, largo de 10000 varas, alto de 1 y ancho de 2.

Vamos ahora á las aguas gerruginosas, ó sea á las de la Font del ferro, como las llaman los naturales.
Un recodo de la montaña impide que desde la carretera se descubra el lugar de esta fuente, que fué costeada por el Ilmo. Sr. Obispo de Barcelona D. Gavino de Valladares y Mesia, el año 1792, con motivo de haberle aquellas aguas curado de cierta antigua dolencia que padecia. Antes de esta circunstancia, el agua se abria paso por varias partes, siendo muy dificil encontrar la peña de donde brotaba. El agua brota cristalina del caño, cuya parte interior aparece cubierta de un ocre de color entre rojo y amarillo. Su sabor no es nada ingrato, pero deja conocer la presencia del hierro por el gusto de tinta que tiene. Cien libras de esta agua minera, segun el análisis y dictámen de sabios facultativos, contienen:

Sulfato de sota. . 336 gramos
Sulfato de cal.  . 24
Hierro..  .  .   . 130
Acido carbónico .. 5 pulgadas cúbicas por libra.

El hierro está combinado con el ácido carbónico formando un carbonato de hierro.
Para comodidad de los muchos dolientes que no solo de la capital sino tambien de diversos puntos del Principado acuden, se construyó recientemente una elegante hospedería en un punto delicioso del monte, al pié del cual empalma con la líne adel Norte el ferro-carril que hoy va á Tarrasa y que un dia debe ponernos en comunicacion con Madrid.

La iglesia parroquial de este lugar es de fundacion antiquísima y en el año 1381 fué trasladada al sitio que hoy ocupa donde se alzaba entonces una sencilla y modesta ermita, Se denomina de Santa Engracia ó de Gracias, fué dependiente del monasterio de Gerónimos de la Murtra, permutada despues por la parroquia de Reixac, y constituida últimamente aneja de la de los santos Acisclo y Victoria de las Feixas.

Venérase en esta iglesia la imágen de la Virgende Moncada que antiguamente estaba en la capilla del castillo, y que, segun los cronistas Pujades y Feliu, fué fallada en la famosa cueva cuya boca existe aun junto á las ruinas de la morada feudal de los Moncadas, cueva que se supone atraviesa, siempre por debajo de tierra, una basta estension de territorio yendo á desembocar en la misma playa del mar muy cerca de Montgat. De las tradiciones de esta cueva y de las del castillo me hago cargo detallada y minuciosamente en mi otro Guia de Barcelona á Terrasa. Por lo que hace á la Virgen de Moncada es una sencilla imágen de barro de cinco palmos de alto.

Nada mas de particula ofrece este pueblo. Sigamos adelante y lanzémonos de nuevo á devorar el espacio en alas de ese mónstruo que rasga el aire como las nuves el rayo. Nos espera el Vallés con sus rientes comarcas y sus históricos recuerdos.

Font: Guia de Barcelona á Tarrasa por el ferro-carril. Víctor Balaguer. 1857

Avui volem oferir-vos una bonica estampa de la llera del Besòs, realittada l'any 1915.

Fons: Audot desconegut.

Eudald Canivell i Masbernat (1858-1928) va ser un dibuixant i tipògraf català que, durant el darrer terç del segle XIX, va visitar en diverses ocasions Montcada i Reixac en un conjunt d'expedicions científiques i culturals de l'anomenada Associació Catalanista d'Excursions Científiques, de la que Canivell va ser fundador el 1876.

Una de les excursions més conegudes que va realitzar al nostre poble i que va documentar amb bona precisió el 1878, va ser a la Parròquia de Sant Pere de Reixac.

En aquella excursió es van meravellar de la masia de Can Fontanet (avui Restaurant Reixac) i de les seves finestres gòtiques, així com dels origens romànics de Reixac, tot precisant l'existència d'algunes pintures que hi havia a alguns dels altars laterals i de les parts de l'antic retaule, que per cert, avui dia en poder del Museu Diocesà de Barcelona.

Canivell també parla de l'antic sepulcre del segle XIV d'Alamanda de Reixac, que llavors estava al costat de l'escala del cor de Reixac i que van atrevir-se a obrir, observant dos cranis al seu interior.

Pau Febrés Yll, contemporani de Canivell va arribar a dibuixar una bonica estampa de Sant Pere de Reixac, el 1898, que ens dóna una visió gràfica de l'indret en aquells darrers anys del segle XIX.

Ja finalitzant aquella excursió, l'autor ens parla d'un artefacte allotjat en un dels finestrals de l'església de Reixac que s'utilitzava per a tocar les campanes des de la rectoria, que no sabem si mantenia cert automatisme, però que defineixen com "curios en extrem, y á ben segur deu esser enginy d' algún rector d' aquella iglesia".

Un cop feta aquesta prospecció a Reixac es van dirigir dalt el Turó de Montcada a investigar l'antiga Cova de Na Guilleuma, endinsant-se fins que la temeritat superava el sentit comú. La visita al turó va finalitzar amb la troballa d'una bala de pedrer (una espècie de morter que tirava boles de pedra).

Podeu consultar el detall de l'excursió clicant aquí.

Durant aquelles visites, Eudald Canivell va realitzar dos dibuixos que ens aporten informació rellevant sobre la fisonomia del castell de Montcada, malgrat aquest va ser enderrocat gairebé en la seva totalitat pels fets de la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Francès el 1808.

Encara i així, durant el darrer terç del segle XIX i coincidint amb l'existència del telègraf òptic que hi va haver dalt el turó, Eudald va realitzar els següents dibuixos del que quedava del castell dels Montcades. En concret, sabem que un dels dos dibuixos es va fer el 7 d'abril de 1876.




La descripció que fa l'AHCB dels dibuixos, descrites al peu de cada imatge, ens dóna una visió gràfica i inicial del que quedava el 1876, un contrast amb les primeres fotografies, realitzades anys després del mateix indret:


Val a dir que la primera noticia de l'existència del castell dels Montcada la tenim ja l'any 1023 i, només queda esperar que en un futur tinguem l'ocasió de poder gaudir d'una imatge de l'esplendor del castell des Montcades que va coronar el nostre estimat Turó.


Un castell impugnable, tant és així que el 1223 els Montcada van resistir l'atac de l'exèrcit reial comandat per Jaume I, disputa motivada per un falcó, que després de tres mesos de setge va retirar-se. Aquest fet va donar peu a diverses llegendes sobre les cavitats i coves del turó.

Fons: Fundació Cultural Montcada, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Avui volem donar-vos a conèixer dos imatges de l'antiga font del Tort, amb la seva fisonomia quan hom anava a menjar la truita.

L'Agost ens visita i com no podia ser d'una altra manera, ho fa amb una nova entrega de les postals Punts de Vista.

En aquesta ocasió amb una bonica estampa del Riu Besòs i la Torre dels Conills, instantània realitzada per l'amic Joan Matllo.

La tempesta que s'apropa, el riu, l'aigua, el reflex, el color plom gairebé en blanc i negre en contrast amb el groc de les canyes i de la casa. No trigaran en venir els llamps, els trons i aquelles tempestes d'estiu.

Esperem que us agradi.

Salutacions.