Montcada i Reixac

A l'arxiu digital de la Universitat Autònoma de Barcelona trobem una guia telefònica de l'any 1936. Us adjuntem l'extracte per a que feu una ullada curiosa als telèfons d'ara fa gairebé 80 anys:

De la guia podem veure que hi havia 106 abonats. Entre alguns dels representatius tenim el de l'Ajuntament, el dels Mossos d'Esquadra, l'Aismalibar (que portada un parell d'anys instal·lada a Mas Rampinyo), l'ABI, el Banc Hispano Colonial, el de la Torre Can Bonet, el del mossèn de Reixac, l'Asland, el del metge Josep Espinosa, els Taxis de Salvador Fontcoberta, la benzinera, la Guàrdia Civil, el de Can Fontanet, el de Can Rocamora (Mas Sant Marc) o la Torre Valentí (Can Filaina), entre altres.

Ells van trobar llavors un document on surt reflectit el nom de Mas Rampinyo, considerada com a prova més antiga, que correspon al dia 16 de desembre del 1875 i que tracta d'una instància realitzada pel senyor José Ventayol i Sanfeliu. Fem la transcripció que fan Ramos i Bacardit d'aquest document:

“(...)Vecino d'este pueblo a V. con el debido respeto expone: Que demando construir seis casitas segun el plano de fachada que por triplicado se acompaña, sobre el terreno que posee Dñª, Maria Grau de Ventayol en este termino municipal y lugar llamado Mas Rampiño, las que daran frente a la carretera provincial de Barcelona a Ribàs, entre el kilómetro 13 y 14, y por lo tanto(...)“

Alguns defensen que el topònim de Mas Rampinyo prové d'un lloc figurat, proper a l'actual barri del pla de Reixac, inclús associat al paratge de les Indianes, que per l'aïllament que presentava bé que podria ser un cau de lladregots i gent de males costums, amants de RAMPINYAR. Aquesta història  però, no aporta cap fonament històric i tot apunta que el topònim podria acostar-se al verb de RAMPINAR, una de les activitats agrícoles que acompanyen al batre.

Aquestes activitats avui dia són desconegudes pels que vivim a les ciutats i pels que les activitats del camp ja queden molt lluny. Al final de l'article podreu trobar un repàs tècnic d'aquestes feines, ja en perill d'oblit als nostres barris.

Tornant a l'origen del nom de Mas Rampinyo convé saber que per a trobar referències d'un topònim convé analitzar molta documentació, tot allunyant-nos en el temps. En aquest sentit, fa any i mig vàrem trobar una nova data, una mica més antiga, on surt referenciat Mas Rampinyo.

Es tracta d'un article escrit en un diari anomenat "La Imprenta", a l'edició de tarda del dia 10 de setembre del 1874, poc més d'un any abans de l'anterior data topall. En aquest cas surten dos referències relacionades amb la cavalleria carlista que visità Mas Rampinyo. Diu:

"En Moncada tenian los carlistas una avanzada de caballería y alguna infantería situada en la barriada llamada Mas Rampinyo."

"(...)los que formaban la avanzada del "Mas Rampinyo(...)" 

Nota: Si voleu consultar el detall, visiteu l'article que vàrem publicar al juliol del 2013 clicant aquí, 

Des de llavors que no s'havia superat aquesta data, si bé altres troballes indiquen que posteriorment el topònim queda consolidat popularment, per exemple l'any 1882 trobem també un article de contingut botànic on es diu "(...)otros tipos de plantas en el Mas Rampinyo de Moncada(...)".  Cliqueu aquí per a visitar aquest l'article.

Fins a la data d'avui cal prendre el 10 de setembre de 1874 com la data més antiga actualment descoberta, no obstant hem observat un indici de que aquest topònim potser no és massa més antic.

Aquest indici parla d'un plànol militar elaborat quatre anys abans, tot just l'any 1870, on dos capitans dibuixen com anar de Montcada a Terrassa:


Al plànol s'indiquen alguns topònims entre els quals hi ha la "Montaña de Moncada", el "Barrio de Sadañola", "Moncada" o el "Barrio de Reixach", tot just a l'indret on trobem actualment el barri de Mas Rampinyo, amb algunes cases ja dibuixades:


Això ens pot fer pensar en dos hipòtesis, tenint en compte que és informació militar i entenem que és d'acurada elaboració:

• Que els militars que van dibuixar el plànol no van conèixer que realment aquell indret s'anomenava Mas Rampinyo, o bé que es començava a anomenar d'aquesta manera i per tant van configurar el nom pel qual encara era conegut oficialment: "Barrio de Reixach".

• Que el topònim de Mas Rampinyo no s'havia format encara.

Actualment són especulacions basades en aquesta prova, no obstant i en qualsevol cas, és una pista addicional que cal tenir en compte pels propers estudis del topònim de Mas Rampinyo.

Com a detall tècnic de la feina del camp associat al cereal, us oferim doncs un resum de les tasques. Observeu la feina de RAMPINAR i en  què consisteix exactament:

La feina de SEGAR: Aquesta feina, que s'acostuma a fer pel juny, consisteix en tallar de manera manual o amb maquinària la planta del cereal.


Fer GARBES: Després de la sega es fan garbes. Cada garba està formada per 6 a 9 gavelles les quals estan formades per vàries falçades. Les garbes es fermen llavors amb un lligam anomenat vencill fent manolls de tiges. Aquesta feina habitualment deixa brins que queden escampats pel terra i que són arreplegats per les espigoladores. Antigament les espigoladores eren dones o inclús nens.


GARBEJAR: Consisteix en transportar les garbes, antigament en carro, fins el lloc on hi havia l'era. Normalment el transport es realitzava de ben matí, quan el cereal estava una mica humit i no hi havia perill de caure del carro. El carro per a fer aquest transport podia portar unes 25 o 30 garbes i habitualment era un carro no massa alt i força ample. Aquest tipus de carro s'anomenava carro de garbejar.


EMBULLAR: Aquesta feina consisteix en fer passar un animal (el matxo o el cavall) sobre la palla amb el cereal, ja estesa sobre l'era. D'aquesta manera les garbes es van desfent i consolidant sobre l'era. Addicionalment amb una forca també cal ajudar a desfer les garbes.



El BATRE: L'Era habitualment té forma circular i s'ha de fer en un lloc on normalment hi ha més vent. Les masies ja tenien un lloc fixat on es realitzava aquesta tasca de batre amb el trill, anomenat trillar. A l'era, que era empedrada, un cop abocades les garbes i ben embullades, es passava el trill (antigament una taula de fusta amb moltes puntes de pedra) damunt la palla per capolar-la i forçar l'estracció del gra tot separant-se de la palla.


ERERAR: Després d'haver ventat l'era per a fer volar restes de palla encara existents i mesclats amb el gra, es troben restes de plantes, fustetes o altres llavors que cal eliminar. Per a fer-ho es fa amb un erer, que és un garbell gran que es posiciona sobre unes grans forques tot filtrant el gra i deixant al garbell les restes a retirar.

A la novela "L'Auca del Senyor Esteve", de Santiago Rusiñol, publicada l'any 1907, trobem una referència del nostre poble llavors molt valorat, com ja sabem, per les seves aigües, natura i bons aires, molt apreciats pels "turistes" benestants barcelonins. Diu:

"(...) –Jo només havia estat a Montcada- va dir la senyora Roseta- i em va agradar tant, que si mai m’amagrís hi tornaria. Tot és regadiu, a Montcada. (...)"

Com a curiositat, podeu trobar una placa representativa d'aquesta Auca al carrer Petritxol de Barcelona:

Visiteu-la també si voleu clicant aquí.

Consulteu més informació al web dels amics Ricard Ramos i Josep Bacardit, clicant aquí.

La Fundació Cultural Montcada, publica la revista Quaderns cada sis mesos (desembre i juny). Una revista de caire històric i cultural del poble de Montcada i Reixac, amb continguts que si us agrada la història, no podeu perdre-us.

Des de la plana "Revista QUADERNS" que trobareu al menú de l'esquerra anomenat "Seccions", podreu consultar els títols dels articles dels números de la revista, des del seu naixement al desembre del 2000 fins al darrer exemplar. Cliqueu aquí per a accedir-hi si voleu.

Si voleu adquirir-ne algun, podeu fer-ho al preu de 5 € a la seu de la Fundació, al Carrer Major 47.

La masia de Can Paiàs, desapareguda sota l'actual Can Rocamora, resta impassible a la vora de l'antic camí de Sant Cugat com un vestigi de dies de glòria, avui ja desapareguts.
 

 
Sota la consigna dels germans arquitectes Bassegoda, que van executar la remodelació de la masia, convertint-la en Can Rocamora a principis del segle XX és, encara avui dia, un dels principals atractius patrimonials de Mas Rampinyo.


Al mapa patrimonial que publica la Generalitat de Catalunya, amb dades que provenen dels Inventaris del Patrimoni Arquitectònic (35.000 fitxes) i del Patrimoni Arqueològic (20.000) i del Registre de Museus que ha creat i manté la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, trobem referències dels elements patrimonials i arquitectònics a Catalunya. Us oferim una transcripció de les dades actualment disponibles i que trobareu certament interessants.

A partir d'una masia basilical, Can Paiàs, es fa una recuperació de la casa segons els gustos de principis de segle amb la incorporació d'una sèrie d'elements arquitectònics i ornamentals del neoclassicisme.

La tipologia conserva la imatge basilical amb un cos central en sobresortit i amb els laterals més baixos.

El cos central té una teulada a dues vessants i els laterals d'una sola.

La façana principal consta de planta baixa, pis i golfes.

A la planta baixa hi ha una porta d'arc rodó amb motllura seguint la direcció de l'arc.

Les finestres d'aquesta planta són treballades amb recuperacions neoclàssiques.

Al pis s'observa presència d'elements neoclassicistes que són tractats individualment.

A les golfes hi ha tres obertures d'arc rodó de mig punt.

Sembla que a continuació del lateral esquerre, a nivell del pis, existia un cos cobert que actualment està enderrocat, segurament va ser una galeria coberta que sortia a la terrassa posterior.

La casa es troba envoltada per una tanca de maó i arrebossada, la part superior de la qual té reixa de ferro.

La portalada d'accés a l'interior del pati conserva la tipologia antiga de teuladeta de teules àrabs a dues vessants, porta rectangular d'arc rebaixat.

A la dreta hi ha un cos auxiliar a manera de masoveria de línies rectes amb ressalts motllurats.

 L'element potser de més innovació és la torre mirador que s'aixeca a la part posterior on acaba el cos central sobresortit, és de forma quadrada amb teulada a quatre vessants de teules vidriades, negres i verdes, i una bola de coronament.

Sota teulada i a cada una de les cares hi ha tres obertures d'arc rodó de mig punt.

Existeixen quatre finestres:

1) La primera finestra té forma rectangular i està emmarcada seguint la tipologia gòtica-tardana amb un treball més repartit en tot el seu conjunt.

Quant al treball de la llinda notem un tractament artístic del tardo-gòtic amb el retallat de trilobats i els capets esculturats en nombre de quatre, altres vegades són dos. Tot això inscrit dins un arc rodó amb esmotxadura del conopial.

Com a capitells té unes petites boles amb elements de ziga-zaga decoratius; després seguint el treball de l'emmarcament que es troba motllurat acaba en una base de treball sobresortint de l'emmarcament i formant un feix de pinacles.

Tornant a la part superior, tot l'arc abans descrit, es troba emmarcat per una motllura, més dins del gust renaixentista amb esmotxadura al centre i amb caps esculturats a la línia dels capitells i com si fos l'element sostenidor a títol de mènsules.

2) La segona finestra presenta un oportú exemple de la recuperació gòtica d'època ja tardana amb interpretacions novadores del primer Renaixement.

És una finestra rectangular, més llarga que ample. Es troba emmarcada i amb l'ampit motllurat.

Tot el conjunt és adossat al mur i segurament l'emmarcament no són pedres del mateix volum que les normalment utilitzades, sinó un treball sobre el mur.

La pedra de la llinda es troba treballada formant les típiques ornamentacions i buidat del gòtic-tardà.

La tipologia és la d'un arc conopial amb variacions del trilobat gòtic, decoració vegetal i uns petits caps esculturats.

La tipologia dels capitells com elements sobresortints de la línia de façana, semblen coixins amb un treball estriat, que recorden potser als carreus que es disposaven a la façana del edificis del Renaixement en alternança amb el carreu pla i llis.

3) La tercera finestra segueix la tipologia generalitzada al llarg de tota la façana, rectangular, més llarga que ample, emmarcada i amb ampit.

El treball artístic se situa a la zona de la llinda que en aquest cas desenvolupa una finestra coronella d'estil gòtic.

Es troba formada per dos arcs dins la varietat del trilobulat amb treball de traceria o calat en el seu interior; els arcs descansen sobre una columna alta i prima, característica d'aquestes finestres.

Tot aquest conjunt es troba emmarcat per una motllura en ressalt que sobrepassa la línia dels capitells.

Dessota es distingeix l'inicial R de Rocamora dins un element romboïdal a mode d'escut caironat -quadrat recolzat sobre un dels seus angles.

La quarta finestra és un dels exemples recuperats d'èpoques anteriors i que tingueren un gran ressò des de finals del segle XIX fins a principis del XX. La finestra és en forma rectangular i amb emmarcament lateral.

La seva artisticitat, com sempre, es troba a la part superior i sobrepassant la zona de la llinda.

Ens trobem davant un desenvolupament típic de frontó: part inferior, després dels capitells, espai de l'entaulament dins del gust dòric (Partenon) amb l'alternança de tríglifs i relleus (mètopes); a la part superior el frontó triangular sobresortit i amb dentelat ornamental a l'intradós.

El frontó és l'element arquitectònic de coronament o acabament, gairebé sempre de forma triangular d'una façana o d'un pòrtic, i és característic dels temples i edificis clàssics.

També es disposa sobre portals o finestres -com és aquest cas- com a element ornamental i també amb finalitat de protecció de la finestra.

N'hi ha de circulars, truncats... Un suport de braç de ferro forjat, col·locat a una de les cantoneres que donen al pati davant de la façana principal, i dins el cos auxiliar-masoveria.

La seva disposició clavada a la paret té una sortida de cartelament.

El treball configura tot un tractament estilitzant de la fulla del card, acabat en cada una de les puntes de la fulla en forma de voluta.

Aquest element, extret del món vegetal, fou molt emprat en tota la ornamentació pre i modernista i en diferents tipus de materials: ferro, pedra, marbre, fusteria...

La barana es troba situada en els terrats com a motiu de defensa en el moment d'abocar-se.

Malgrat estigui construïda d'obra, no s'hi representen les típiques balustres -columnetes tornejades o adornades amb motllures- sinó que a partir de la pròpia base del terrat, i sobre una cornisa motllurada en que acaba el mur, s'originen trams de barana amb treballs de traceria que s'alternen amb pilars rectangulars acabats en un element triangular com una teuladeta a dues vessants.

El treball de la traceria vol representar com la part superior d'un finestral d'arc en ogiva on a la part inferior s'inscriu un arc trevolat, i a la superior una composició de quatre arcs circulars -quadrifoli-.

Recuperació d'incidència gòtica, en aquells moments i actualment ho coneixem com neogòtic.

La caseta de pou és un element circular de formigó que a partir d'una base de forma també circular però de diàmetre més ample es forma un cos de no gaire alçada arrodonit en la seva part superior i acabament en cúpula esfèrica.

Des de la base fins el nivell de començament de la petita cúpula té revestiment -conservat en part- de rajola de València, blanca, de forma rectangular estreta i disposada per filades de manera vertical.

A la cúpula revestiment de trencadís ceràmic de color blanc. Per a poder regular el sistema d'aigua, porta de ferro amb una decoració foradada de cercles concèntrics. Sobre la porta un voladís de protecció.

Notícies històriques

Can Rocamora va ser construïda entre els anys 1911-1920 i era coneguda antigament com a Can Paiàs.

Quan la va comprar Marc Rocamora va voler adaptar els gustos de principis de segle tot i respectant la seva primigènia estructura.

Aquest tipus de braç fou utilitzat al llarg de l'Edat Mitjana i Renaixement, conservant la seva funcionalitat fins a l'època moderna.

De entre les seves utilitats, citem: penjador o fanal.

Recordem que els fanals del Passeig de Gràcia de Barcelona, la part superior des d'on hi penja el fanal, té una tipologia acartelada amb la mateixa funció.

A partir de cada un dels pous distribuïts per tota la finca es regulava el sistema de canonades que portaven l'aigua per a regar.

Segurament quan els Rocamora varen restaurar la casa a principis de segle pensaren en distingir, també, d'alguna manera els llocs de control de l'aigua.

Fons: pat.mapa de la Generalitat de Catalunya. Enllaç. Consulta 28 de Octubre del 2014
Imarges: Visita realitzada per R. Ramos, J. Bacardit i X. Colomé amb el propietari el 26 de Octubre del 2014.

Com ja és habitual des de fa més d'un any, cada dia 1 de mes tenim una cita amb la postal de "Punts de Vista". En aquest cas es tracta d'una espectacular imatge del riu Ripoll en una tarda on els núvols i l'ocàs del dia van jugar un bon paper.

El riu Ripoll, com a afluent del Besòs, neix al Sot del Galí, a la serra Granera, al municipi de Sant Llorenç Savall. El riu passa per Sant Feliu del Racó, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac, on mor en aigües del Besòs.

Sense tenir en compte cap dels seus afluents que li donen aigua, el curs principal del riu Ripoll és d'uns 39,2 Km.

Al segle X van construir-se séquies al seu marge per tal de dur a terme trasques de regadiu i més tard ja trobem documents on s'esmenta que el riu Ripoll és font de moviment per un conjunt de molins de farina.


Amb el pas del temps aquests molins fariners es van reconvertir en molins de paper, indústria que va predominar durant el segle XVIII; és el cas del Molí d'Amat, a Sabadell.

No va ser fins el segle XX que al Vallès Occidental van sorgir una important quantitat d'empreses dedicades al tèxtil i als tints de teles a tot el recorregut del riu. Aquest fet va fer revifar l'economia de la zona d'una manera molt potent.

El 25 de setembre de 1962 el riu Ripoll amb un cabal petit va créixer entre quatre i sis metres i va ser un dels principals actors d'aquell tràgic dia, on es van arribar a enregistrar-se uns 225 litres per metre quadrat de pluja.