Montcada i Reixac

Es tracta d'una imatge que ja vàrem publicar al març del 2013, però que ens agrada tant que hem decidit tornar-la a penjar, ara amb un retoc de color que pensem s'acosta a la realitat d'aquell moment.

D'altra banda volem oferir-vos un parell d'imatges de fa uns 90 anys acolorides per nosaltres mateixos que pensem són de interès.

Imatge acolorida	Imatge original

Fons MDC

Avui fa 54 anys de la riuada que va patir gran part del Vallès i que va tocar de ple al nostre poble.

Avui volem donar-vos a conèixer l'Associació Cultural Colla Mitjana dels Gegants de Montcada i Reixac. Segons podem llegir al seu web, els Gegants de Montcada van encetar el seu camí als anys 80 del segle XX i des de aquí volem animar-vos a gaudir-los i a participar-hi de manera activa.

A continuació podeu llegir la transcripció que fa l'Associació sobre les seves icones, els Gegants. Esperem que us agradi.

D'altra banda podeu consultar un parell de posts que ja vàrem publicar fa uns anys en aquest bloc. Podeu clicar aquí i també aquí si voleu veure una foto dels primers gegants.

---

Els Gegants

L’any 1983, la regidoria de Cultura i Joventut a càrrec d’Elisa Riera, va començar a replantejar recuperar les festes populars de la ciutat, implicant a la població a participar-hi.

Amb el tema de la recuperació de les festes sorgeix l’idea de la creació d’uns gegants propis per la vila, i deixar enrere els gegants d’altres pobles veïns com a únics participants a les festes montcadenques. Així doncs, s’engega el projecte de la construcció d’uns gegants, a càrrec de Gabriel Ruiz i Donaire, que fou qui modelà els gegants, amb el treball conjunt de la regidoria. Recopilant informació sobre personatges històrics i després de molta recerca es decideix que els gegants representaran al Guillem Ramon de Montcada i el rei moro Sussa.

Al maig de 1984, durant les jornades de Cultura Popular, s’estrenaren els dos gegants i es batejaren a la font representativa del barri de la Font Pudenta. Totes dues figures tenien cavallet d’alumini i només el cap era de cartró pedra, dificultat d’equilibri durant les ballades. Els primers anys no hi havia una colla gegantera consolidada al poble i els gegants només sortien per la Festa Major, quan eren portats per ciutadans interessats en la tradició gegantera.

També amb problemes d’emmagatzament, es guardaren primerament en la Casa de la Vila, però no eren visibles i no va acabar d’agradar. Posteriorment amb el disgust de molts es van guardar en el dipòsit municipal, juntament amb un cavall que es creà conjuntament amb els gegants. Com ja és preveia es van fer malbé per la pluja, la humitat i la brutícia, i el cavall es va destrossar. Amb la destrossa es va decidir restaurar-los i guardar-los en un altre lloc.

En Gabriel Ruiz, constructor d’aquests, fou l’encarregat de dur a terme la restauració, incorporant millores a l’estructura de les figures. En el moment, es decideix crear un nou cavallet, però a causa de l’alt cost es decideix crear un nou gegant. Aquesta vegada un personatge femení, la reina Elisenda de Montcada.

Un cop finalitzada la restauració dels gegants es guardaren en l’antiga seu dels Castellers de Montcada i Reixac, situada al costat de l’església, donant un lloc més estable a les figures. Durant un temps la colla castellera va treure els gegants en diverses cercaviles, però a mesura dels anys es van desfer del càrrec i van tornar-los a l’ajuntament per ser guardats, fins a la creació de la colla gegantera.

Guillem Ramon de Montcada



Guillem Ramon I de Montcada, dit el Gran Senescal, fou senescal de Barcelona i senyor de Tortosa, Sentmenat, Arraona, Peníscola i Carles, i castlà de la Suda de Lleida. Fill de Guillem I d’Hostoles, senescal de Barcelona, i de la dama Agnès.

Guillem Ramon es va casar amb Beatriu de Montcada, pubilla dels Berenguer, una família provinent dels vescomtes de Girona, aprisiadors de terres del Comtat d’Osona. És d’aquesta manera com el Gran Senescal esdevé Montcada. D’aquest enllaç en nasqué Ramon I de Montcada i de Montcada, Guillem I de Montcada i Bearn, n’Adelaida i na Berenguera.

El matrimoni es va desfer amb un procés de nul·litat amb al·legacions de parentiu entre els consorts. És versemblant la interferència de Ramon Berenguer IV qui el 1135concedeix Beatriu a Guillem de Sant Martí juntament amb l’honor de Montcada, en una de les primeres picabaralles del comte i el senescal. Guillem Ramon es tornà a casar en segones noces amb Tota de Cardona, i encara en terceres amb Sança.

Elisenda de Montcada



Elisenda de Montcada i Pinós, nascuda a Aitona l’any 1292, fou reina consort de la Corona d’Aragó, ja que fou la quarta i la darrera muller de Jaume II el Just. Filla de Pere II Ramon de Montcada i d’Abarca, baró d’Aitona, i d’Elisenda de Pinós. Pertenyia a una de les famílies més nobles de Catalunya, del llinatge dels Montcada, molt propera a la monarquia.

El casament amb Jaume II el Just s’esfectuà a Tarragona el 25 de desembre de 1322, dia de nadal. El rei dotà la núvia amb les rendes de Berga, Burriana, Tortosa, Morella, Torroella de Montgrí i Pals. Ella intervenia en els afers d’estat donant consell com havien fet altres reines. Fou partidària del nét de Jaume II, el futur Pere el Cerimoniós, fet que aquest li agraí sempre. La reina era una dona madura, culta, bella i molt pietosa, cosa que feia que el dia a dia a la cort reial fos cordial, malgrat la rigidesa i la severitat de Jaume II.

L’any 1326 va fundar i dotar el reial monestir de Pedralbes. El 1327 va quedar vídua i es va retirar 37 anys a un palau inmediat al monestir. Elisenda morí el 9 de juliol de 1364 i s’enterrà en el monestir.

En el cas d’Elisenda, que va ser reina i també va voler passar a la posteritat com a religiosa, ho va fer amb una sepultura molt especial. Les despulles de la reina Elisenda estan situades just al mur de separació entre el claustre i l’església, de manera que el sepulcre té dues vessants. A la banda de l’església es veu a l’Elisenda vestida el elegantment, amb la corona i l’anell reial, un coixí amb els escuts d’armes de la Corona d’Aragó i la família Montcada i es fa retratar amb els seus dos gossets de companyia. Si alcem la vista veurem una escultura on apareix l’ànima d’Elisenda –també amb la corona de Reina- que s’alça fins al cel acompanyada de dos àngels. A la banda del claustre apareix la Reina vestida molt més senzilla, amb l’hàbit franciscà i vestida de vídua -condició que va mantenir durant els 37 anys que va viure al Monestir-, sense corona, l’anell i els escuts d’armes.

Rei Sussa



En Sussa, conegut com el gegant negre o moro de la ciutat, pot ser-hi un ésser fictici o no. No hi ha cap dada sobre ell que facin creure que fou real, però segons la llegenda del Pla de Matabous, va morir durant la reconquesta de terres catalanes a mans dels cristians, història escrita pel vencedor. Tot i això, no deixa de ser un enigmàtic i pintoresc personatge.


Fons: Gegants de Montcada http://gegants.montcada.cat/

Al número 794 de la Revista Gent Nova, del 17 de Febrer de 1917 trobem el relat d'una bonica excursió a Reixac.

Es parla de la manera d'arribar al poble des de Barcelona, de l'atracció del poble sobretot per caçadors, excursionistes i boletaires. De l'existència de certes botigues pensades per les famílies més acomodades, provinents de Barcelona, com són les adrogueries i les carnisseries.
Del gran nombre de ginesta al juny, del copatró de Reixac, l'Àngel de la Guarda, molt conegut pels badalonins ara fa cent anys. Dels goigs que segons diuen els mateixos excursionistes eren dels més pobres i mal escrits. De com van anar a prendre cafè a Can Tianet i van passar per Vallensana fins arribar a Badalona, ja de tornada.

La seva transcripció és la següent:


Nostres Excursions d'enguany
A Montcada i Reixac
1 de Juny

Amb el tranvia de les 5 h. del matí fins a Sant Adrià, i després a peu fins a Sant Andreu, atravessant el Besòs al indret de la casa anomenada "El Molinet". Som quasi a l'istiu, per`ò tan dematí l'aire de muntanya acanalat pel riu és ben frescot, però purissim. Entre xics i grans som vuit de colla i la jornada s'ens promet alegre i riallera.

Amb el tren hem arribat a Montcada; conegudissima tenim aquesta població, quina situació ens apar ben saludable, puix per tots indrets s'oviren boscos, eseent d'altra part ben aprop de la capital i ben servida per tres vies ferrades. El poble de Montcada ens atrau i ens és força simpatic. An aquestes columnes ja n'hem parlat en detall altres vegades. Als matins sempre hi havem remarcat un gros moviment de caçadors i excursionistes, boletaires (al seu temps) i amics de les fontades, lo qual prova que és un bon punt de partida per a esbarjo camperol de la gent de ciutat; i una conseqüència d'aixó, ademés sobretot de lo que hi ajuden les moltes families acomodades o riques que hi viuen tot o part de l'any, són les moltes carniceríes i adrogueríes que hi han a proporció de la grandaria del poble.

Nosaltres fem provisions i ens en anem a esmorzar a peu del Besós. Després atravessem el riu, els uns descalçats per l'aigua, els altres fent mitja hora de marrada per a passar pel pont; anem pujant cap a Reixac sense cansar-nos gaire; passém el temps cantant, rient i cullint floretes dels boscos.

Som a l'esglesia del Reixac, la situada tan pintorescament en un cap de serrat que avença cap al Vallés, desprenent-se dels turons de la Amigona i de les Maleses; la del típic campanar que tantes vegades haviem ovirat des de tot arreu; la que s'en conta amb horror a la solitut, l'assessinat de un rector per uns lladres, fa més de cinquanta anys; la que fou cremada en la guerra de 1651 i restaurada vint i cinc anys després, - aleshores depenia del convent de St. Geroni de Murtra;- la que encara conserva sis taules gótiques i el sepulcre de marbre blanc que havia guardat les despulles de Alamanda de Reixac; la que malgrat dedicada a Sant Pere, se la coneix més pel nom del seu copatró l'Angel de la Guarda, essent celeberrim per a molts badalonins el seu tradicional aplec. An aquesta esglesia hi adquirirem els "Goigs", més pobres i mal escrits dels molts que tenim coneguts; una de les posades diu textualment:

"A'ls camps de Reixach guardau
Y a las vinyas ab esment;
Cual altre fort escuder
A las persones lliurau
De morir en mal estat
Y en desgrasia del Senyor,
Doneunos Angel sagrat
Vostra defensa i favor"

Tants com n'hi han currulls de poesía i espiritualitat!

Lo que de Reixac mes ens va atraure fou el cementiri. Oh com els estimèn nosaltres aquests minúscols fossars arredoçats a un temple vetust i solitari! En realitat tampoc en élls les despulles del passat hi són tranquiles, però ells ens agraden; semblen d'una pau mes eterna; semblen més sagrats i respectats. Sempre ens ha fet un efecte rarissim que Mossen Cinto, per exemple, seia enterrat a sota Monhuic. A folgaroles hauría d'esser.... o a la Catedral!

Dinèn a mig d'un bosc; bon dinar per un día camperol; les mateixes incomoditats ens són plaentes; després ens en anem a pendre café a Can Tianet, i entrém, doncs a Vallensana. Entretant molts de nosaltres cullen ginesta; que n'hi ha, Mare de Deu, per aquells llocs! Quina grogor més viva, i quina flaire! Nosaltres evocant al gran Maragall recitem:

"La ginesta altra vegada!
La ginesta amb tanta olor!
Es la meva enamorada
Que vé al temps de la calor!
Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat."

Al caure la tarde, passant pel peu de Càl Artillé, i pujant cap a l camí de Cán Pujol, retornarem a Badalona, portant alegrança al cor, sanitat al còs i una dolça quietut a l'esperit-

Pere de Tera

De l'assasinat del rector per uns lladres, que es fa referència i que diu l'excursionista que va passar feia més de cinquanta anys (abans de 1867), només coneixem l'assasinat a Reixac del rector Josep Massó, obra d'uns lladres, però va ser al desembre del 1880, per tant ara per ara desconeixem si hi va haver un altre assasinat d'aquest tipus o bé els excursionistes quan volien dir 'fa més de cinquanta anys', volien dir exectament 'fa uns quaranta anys'. Hi ha la làpida del nínxol encara:

Bona Diada de Catalunya des del bloc de Montcada i Reixac, memòria d'un poble.

Durant la Guerra Civil Espanyola, l'Ajuntament va fer dos emissions de moneda pròpia, una al maig de 1937 i l'altra al novembre del mateix any.

Tot va començar a la sessió de l'Ajuntament del 27 de maig de 1937, on es determina la retirada dels vals provisionals que van crear els comités locals i s'arriba al consens per tal de fer l'emissió de paper moneda municipal amb tres valors nominals bàsics (25 cts, 50 cts i 1 pta) amb un import total de 10.000 pessetes. Els dibuixos dels bitllets, realitzats per l'artista barceloní Enric Cluselles, àlias Nyerra (1914-2014), van ser impressos per la casa Grafos Col·lectivitzada de Barcelona.

Aquestes 10.000 pessetes van resultar insuficients per la cobertura de les necessitats locals i a la sessió del 30 de juny de 1937 es va acordar ampliar-ne 5.000 pessetes més, oferint un total de 15.000 pessetes de moneda local.

Posteriorment en la sessió del 19 de novembre de 1937 es determina la retirada de la primera emissió dels bitllets i crear-ne una d'actualitzada, en un format més petit, amb un import total d'emissió també de 15.000 pessetes. 

Aquests nous bitllets estan creats amb paper de la casa Guarro (millor qualitat) i impressos per la impremta Aleix i Domingo de Barcelona.

Dissolts els comités locals i restablerat la legalitat administrativa, en la sessió de l'Ajuntament del dia 26 de maig de 1937, s'acordà retirar de la circulació els vals del comité i crear una emissió de paper moneda municipal amb els valors d'1 pesseta, 50 cèntims i 25 cèntims per un import total de deu mil pessetes. Aquesta emissió, havent resultat insuficient per a cobrir les necessitats locals, en la sessió del dia 30 de juny, s'acordà ampliar-la amb cinc mil pessetes més, repartides en tots tres valors. L'import total de l'emissió és, doncs, de quinze mil pessetes, ja que els bitllets d'aquesta ampliació d'emissió són idèntics en tot als primers. Aquests bitllets, impressos per la casa Grafos Col·lectivitzada de Barcelona segons un dibuix de l'artista barceloní Enric Clusellas, estan presidits a l'anvers per l'escut local amb una ampla i florida sanefa. Al revers dels bitllets de 25 cèntims, hi figura un escut amb les armes de Montcada, un ocell i unes branques. Al revers dels de 50 cèntims s'hi veu el pont metàl·lic del ferrocarril sobre el riu Besós junt amb una línia elèctrica d'alta tensió i, al revers dels d'1 pesseta, hi figura un detall de la fàbrica de ciment Asland de la localitat (on s'instalà el 1917) distingint-se també un vagó de tren amb, al fons, l'avui ja mig plantat turó de Montcada, que figura en l'escut de la vila. En sessió del dia 19 de novembre de 1937, s'acordà retirar els precedents bitllets i crear una nova emissió amb els valors d'1 pesseta, 50 cèntims i 25 cèntims per un import total de quinze mil pessetes. D'un format molt més petit que els anteriors, aquests nous bitllets estan presidits al revers per l'escut local voltat de fullam, distingint-se, al fons de l'anvers, unes fulles de cep i uns raïms. Tant l'anvers com el revers estan enmarcats per una idèntica sanefa. Es fabricaren amb paper de la casa Guarro per la impremta Aleix i Domingo de Barcelona, que els feu pagar a 38,45 pessetes el miler. Tots els bitllets havien d'ésser legalitzats amb el segell tampó de l'Ajuntament, però la majoria circularen sense aquest requisit. El dipósit de garantia de totes aquestes emissions fou confiat a la sucursal local del Banc Hispano Colonial. (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 17 de juny de 1937 i 9 de juliol de 1937).

Per tal d'evitar-ne la falsificació, els bitllets havien de ser segellats pel tampó de l'Ajuntament, no obstant la gran majoria no el portava. En qualsevol cas els bitllets van patir moltes falsificacions en el passat i inclús avui dia en l'àmbit del col·leccionisme. Els més falsificats són els de 25 cèntims d'ambdues emissions.

D'altra banda comentar que els exemplars més complexos d'adquirir són els de 50 cèntims i 1 pesseta de la segona emissió (novembre 1937).

A continuació teniu una relació de l'anvers, revers i descripció acurada de cada un dels exemplars de les dos emissions.

Anvers	Revers	Descripció
		Primera Emissió Maig 1937 25 Cèntims Núm. 1559: 25 cèntims. Tiratge: 8.000. Color: Verd fosc sobre fons verd clar. Índex: C. a) Segell tampó violeta. b) Sense segell tampó. c) Sense número ni segell tampó.
		Primera Emissió Maig 1937 50 Cèntims Núm. 1558: 50 cèntims. Tiratge: 10.000. Color: Blau fort sobre fons blau clar. Índex: C. a) Segell tampó violeta. b) Color blau molt més fosc al revers. c) Sense segell tampó. d) Sense número ni segell tampó.
		Primera Emissió Maig 1937 1 Pesseta Núm. 1557: 1 pesseta. Tiratge: 8.000. Color: Vermell sobre fons beix. Índex: C. a) Segell tampó violeta. b) Sense segell tampó. c) Numerat a l'anvers. d) Ídem. Sense segell tampó. e) Sense número ni segell tampó.
		Segona Emissió 19/11/1937 25 Cèntims Núm. 1562: 25 cèntims. Tiratge: 10.000. Color: Marró sobre fons beig. Índex: C. a) Paper més prim. b) Sense segell tampó.
		Segona Emissió 19/11/1937 50 Cèntims Núm. 1561: 50 cèntims. Tiratge: 8.000. Color: Violeta sobre fons violeta pàl·lid. Índex: C. a) Paper més prim. b) Sense segell tampó.
		Segona Emissió 19/11/1937 1 Pesseta Núm. 1560: 1 pesseta. Tiratge: 8.000. Color: Verd sobre fons verd oliva pàl·lid. Índex: C. a) Paper més prim. b) Sense segell tampó.

Emissió del Maig de 1937:

• Material: Paper blanc. 
• Mides: 67 x 109mm. 
• Sèrie: Sense. 
• Numeració: Amb numerador negre al revers. 
• Particularitats: Segell tampó blau ovalat al revers.

Emissió de Novembre de 1937:

• Material: Paper gruixut blanc. 
• Mides: 54 x 98mm. 
• Sèrie: Sense. 
• Numeració: Amb numerador negre al revers. 
• Particularitats: Segell tampó blau ovalat al revers.

Altres sèries especials:

Revisant l'hemeroteca del diari 'La Vanguardia', el primer número del qual va ser publicat l'1 de febrer de 1881, hem pogut analitzar la primera aparició de topònims del nostre poble.

En concret, la primera aparició és dels topònims de 'Mas Rampinyo' i 'Moncada' el 3 de gener de 1886, cinc anys després de la fundació del diari. Diu:

Aquest mateix text també es va publicar sis dies després, el 9 de gener d'aquell mateix any 1886, a la revista "Industria e invenciones" (Nº 106, pg 20). Podeu veure-ho a l'article que vàrem publicar el 2015 sobre l'antiguitat del topònim de Mas Rampinyo, actualment datat entre el 1870 i el 1874. Podeu llegir-ho clicant aquí.

A La Vanguardia apareixen dos referències més de finals del segle XIX del nostre poble, en concret dels anys 1890, 1895, referències que ja hem anat publicant al bloc en anys passats.


Fons: La Vanguardia

Ja tenim el setembre aquí i amb ell una nova entrega de les postals de Punt de Vista.

En aquesta ocasió volem oferir-vos una imatge de la ribera del Besòs, propera al sector de Font Freda, indret exacte on el ferrocarril d'alta velocitat de l'AVE té la seva entrada i sortida al túnel de poc més de tres quilòmetres que travessa el poble de Montcada i Reixac fins el sector de Vallbona.

El túnel que es va encetar des del sector de Font Freda, a partir d'un pou d'atac de grans dimensions, que es va perforar i per on es va baixar la tuneladora, recorre 3.017 metres fins l'altra sortida en terrenys de Barcelona, al barri de Vallbona, on es va construir el pou d'extracció.

D'aquesta manera, el treball de perforació del túnel es va realitzar en sentit nord-sud (Montcada-Barcelona), sota el corredor ferroviari convencional de la línia Barcelona-Portbou.

La tuneladora va ser batejada com "La Montcada" en honor al poble que perforava i va assolir una profunditat màxima de 50 metres, col·locant 1.509 anells de revestiment estructural pels que es van fer servir 10.563 dovelles (estructures de formigó que donen l'estructura circular del túnel), set per cada un dels anells de dos metres i 45 cm de gruix.

La Montcada, de tipus EPB (Escut de Pressió de Terres) i identificada com HK-S 444, va ser fabricada a propòsit per l'empresa Herrenknecht d'Alemanya i va bastir el túnel d'una manera molt automatitzada de tal manera que mentre perforava anava col·locant les dovelles al seu pas.

Mentre "La Montcada" perforava el poble es va monitoritzar 175 edificis i més de 400 vivendes amb un total de 2600 dispositius d'auscultació i control. Es van fer més de 9.000 injeccions de consolidació del terreny per a millorar-ne les condicions i garantitzar el pas de la tuneladora.

El pas pel riu Ripoll va requerir intervencions específiques degut a les aigües freàtiques. Amb ajuda d'escumes de poliuretà especials es va assolir l'objectiu d'obturar les infiltracions que es produïen en aquesta secció del túnel.

En qualsevol cas, ara per ara l'AVE passa per sota de Montcada però l'acord de soterrament de la línia Barcelona-Portbou encara és avui un punt a l'horitzó.

Algunes dades de interès de "La Montcada":

- Longitud total: 105 metres.
- Pes total: 2.300 Tm
- Diàmetre: 11,7 metres.
- Motors: 14
- Pressió màxima de treball: 4,5 bars.
- Potència: 4.900 kW
- Velocitat màxima de gir: 2,9 rpm
- Par de rotació màxim: 37.516 kNm
- Força de contacte: 25.000 kN
- Empenta nominal: 120.759 kN