Blogcrowds

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edat Mitjana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Edat Mitjana. Mostrar tots els missatges

divendres, 8 de desembre del 2017

Considerem el següent gravat amb relatiu interès, doncs trobem el castell de Montcada, en el que entenem és el cim del nostre Turó.

Diem relatiu interès doncs, la representació del castell probablement és fruit de la imaginació del gravador de l'obra i, per tant no podem atribuïr-lo a cap realitat tangible del desaparescut castell dels Montcada.


El gravat mostra un setge al castell de Montcada, amb el títol "Cerco a Moncada", un gravat trobat en un dels quatre volums de "Glorias Españolas" de l'autor Carlos Mendoza, el 1890.

L'autor del gravat és Joan Serra Pausas, un dibuixant i gravador barceloní de gran rellevància al darrer terç del segle XIX.

Si us interessa saber les darreres dades sobre com era el castell de Montcada que va coronar el nostre Turó, consulteu la revista "Quaderns", número 35 d'aquest mes de desembre. La revista es presentarà a la Fundació Cultural Montcada (Carrer Major 47) el proper dijous 14 de Desembre a les 19:00.

divendres, 10 de novembre del 2017

El Llibre Verd de Barcelona, el de major rellevància sobre els privilegis del Consell de Cent, va ser una compilació documental formada per quatre volums, elaborats entre els segles XIV i XVII.

En aquest llibre trobem una de les definicions més curioses de la llinda de la Ciutat de Barcelona, on diu que Barcelona està compresa entre:

A Monte Cathi [Montgat] usque ad Castrum Felix [Castelldefels] et a Monte Catheno [Montcada] seu loco de Finestrellis et a Coll de Erola [Collserola] et de ipsa Gavarra et Valle Vitraria [Vallvidrera] et a Villa Molendinorum Regalium Lubricati "[Molins de Rey de Llobregat] usque ad duodecim leucas infra mare.
És curiosa la definició final de les terres de Barcelona, on diu, a banda de estar compresa fins la frontera de les viles descrites, que a més Barcelona també és fins a dotze llegües mar endins.

D'altra banda cal saber que a les afores de les ciutats com Barcelona, s'instal·laven les forques per a penjar als malfactors de la ciutat. Podem per tant aproximar que en aquells anys hi podien haver unes cinc o sis forques repartides pels voltants dels pobles descrits anteriorment.

El 2009 es va obrir un debat sobre la ubicació de la "quinta forca" en alguns medis especialitzats i del que també es va fer ressó a MontcadaPost (cliqueu aquí si voleu consultar).

Probable fisonomia de les forques que hi van haver a les afores de Barcelona. Tres pilars fets de pedra amb travesses de fusta.

De la mà d'un estudi recent de Josep Rafael Illa Sendra [1] sabem que aquesta expressió, que té un origen incert, va ser estudiada pel periodista i cronista José María Huertas Clavería a "la quinta forca", dins de "Mites i gent de Barcelona" [2] , tot indicant que hi podia haver quatre forques dins la ciutat de Barcelona i una cinquena a les afores, al Coll de Finestrelles, sobre el turó de la Trinitat, ja de camí a Montcada.

Altres autors, com Agustí Duran i Santpere, diuen que al segle XIV totes les portes de Barcelona tenien creus de pedra, amb vincles religiosos, i no massa lluny altres creus i forques per a usos ben diferents [3]. Sebastià Riera Viader també ens parla de diverses forques fixes a Barcelona.

En un document del 22 d'Octubre de 1451, en un enfrontament entre la ciutat de Barcelona i un noble de Molins de Rei, es diu que es van instal·lar forques en temps de Jaume II per a limitar les terres de Barcelona, "A Mungat, al Coll de Finiestrelles prop la Trinitat, al Coll de Cerola a Vallvidrera, a la Gavarra i prop la vila de Molindereig i a Castelldefels" [4]. Es diu a més que les foques estaven formades per "tres pilars de pedra i barres de fusta dalt a través".

L'autor defensa doncs que en temps de Jaume II hi havia realment aquestes cinc forques, erigides pels voltants de 1320 per delimitar el territori de Barcelona i que la més allunyada de la ciutat de Barcelona era la de Castelldefels, doncs en un altre document de 1486, es descobreix exactament on es situa la forca de la Gavarra, propera a Molins del Rei, en concret a la vila d'Esplugues [5].

Josep Rafael Illa, ens parla del Pujol de les Forques de Castelldefels, un lloc amb una fisonomia perfecte per a erigir una forca. De fet, es conserven imatges dels anys 60 del segle XX d'un pilar de pedra dalt aquell turó que es pensa podria ser el darrer vestigi d'aquella forca, avui dia malauradament desaparescut.

Arxiu Municipal de Castelldefels.

Josep Rafael també ens descriu algunes entrevistes orals realitzades a l'indret on la gent recorda haver escoltat dels avantpassats noms com "el monolito", o bé "columna de sacrifici" inclús recorden haver vist diversos pilars com aquell amb un forat entre ells.


[1]Llegat Cultural dels conflictes de termes i de jurisdiccions a l'Eramprunyà: Fites, Forques i Dret de Corps. Josep Rafael ILLA SENDRA, Octubre 2010, Castelldefels

[2] Mites i gent de Barcelona. Edicions 62. 2006, pag 16-17. ISBN 9788499303130.

[3] Barcelona i la seva Història. LA formació d'una gran ciutat. Vol I. Ed. Curial. 1972. pàgina 611.

[4]AHCB. Consell de Cent. Lletres Closes. Rotlle 12-CC. f.130v-132v.

[5]AHCB. Notularum. Consell de Cent, Refª : 1 B XIV 4 (Anys 1483 a 1489), f.162 bis

divendres, 15 de setembre del 2017

La tinença va ser aquell règim sota el qual les parcel·les d'un senyor es cedien a pagesos, que quedaven sota la figura de tinents de la terra, per a la seva explotació a canvi d'una renda fixa o una proporció de les collites obtingudes i d'uns determinats serveis en benefici del senyor. Els tinents de la terra a l'Edat mitja podien ser pagesos lliures o serfs.

Els pagesos lliures que podien anar-se'n un cop acomplertes les obligacions amb el senyor.

D'altra banda, els serfs del senyor restaven adscrits de per vida a la terra, una situació que en l'actualitat es consideraria propera a l'esclavitud amb la diferència que el pagès no podia ser venut separadament de la terra en la qual treballava.


Jurídicament eren persones lliures, però tanmateix els serfs renunciaven a la llibertat, mitjançant un acte jurídic davant notari, a canvi de la protecció del senyor.

Aquestes pràctiques van derivar en l'establiment dels mals usos, és a dir els privilegis abusius del senyor sobre el serf que feien que a efectes pràctics el pagès no pogués desvincular-se de la submissió a la terra que treballava, traslladant aquesta vinculació de submissió als seus fills, havent de pagar al senyor una remença o redempció econòmica extremadament abusiva o impossible, com a compensació de pèrdua patrimonial, en cas de voler abandonar-la. Aquests pagesos eren coneguts com a remences.


Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres obligacions dels pagesos envers els senyors (intestia, eixoquia i cugucia), però en la pràctica van existir més:

  • Intestia: Confiscar part dels béns del pagès que moria sense fer testament. Habitualment 1/3 part era pel senyor i la resta es repartia entre familiars, clergues i pobres.
  • Eixorquia: El senyor rebia 1/3 part de l'herència del pagès que no tenia descendència.
  • Cugucia: Pena imposada sobre una muller adúltera de forma que si l'adulteri no havia estat consentit pel marit pagès, aquest i el senyor es repartien al 50% els béns de la dona. Si el marit havia consentit l'adulteri, els béns de la dona passaven directament al senyor. Val a dir que si les dones eren forçades a practicar l'adulteri per temor o manament del seu marit, no s'havia de pagar la pena.
  • Àrsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi de les seves terres o altres pertinences.
  • Ferma d'espoli forçada: Abans de casar-se la familia del futur marit pagès havia de garantir, a la familia de la futura muller, el retorn del dot i l'increment d'aquest o escreix si fos necessari. Per a satisfer aquesta garantia, la familia del futur marit hipotecava alguns dels béns i per a fer-ho els pagesos de remença havien de demanar una autorització de manera obligada al senyor. A canvi d'aquest permís, el senyor rebia una quantitat de diners per valor de 1/4 part del bé hipotecat.
  • Remença Personal: El pagès no podia abandonar la terra que treballava sense redimir o pagar una remença al seu senyor. Aquesta remença afectava al pagès, muller i als seus fills.

També eren habituals altres mals usos vinculats a pràctiques de monopoli per part del senyor:

  • Farga de destret: El pagès tenia l'obligació de reparar i comprar les eines del camp a la farga del senyor en un monopoli senyorial de la ferreria.
  • Molí: Obligació de moldre el blat al molí senyorial a canvi d'una taxa.
  • Forn: Obligació de coure el pa al forn del senyor  a canvi d'una taxa.
  • Jova: Obligació del pagès de treballar amb els animals en terres del senyor durant uns dies determinats de l'any.
  • Tragí: Obligació de traginar i transportar qualsevol producte del senyor.

Hi havia senyors que s'atribuïen altres mals usos entre els que podem trobar:

  • Dret d'alletar un fill del senyor si la dona del noble no volia o no podia alletar-lo. 
  • També podia ser habitual el dret del senyor d'emportar-se qualsevol animal de corral del pagès, habitualment a canvi d'una compensació arbitrària. 
  • Host: Dret pel qual els radicats al terme del castell del senyor podien ser cridats per a prendre part en accions de guerra.
  • Cavalcada: Expedició armada de saqueig i càstig on els vassalls menors de 60 anys havien de col·laborar.
  • Guàrdia: Obligació de col·laborar en tasques de vigilància o defensa.
  • Obres al castell i sagrera: Obligació del pagès de treballar en les obres de construcció i manteniment de les infraestructures del senyor.
  • Finalment, encara que no era un costum ni cap dret del senyor i probablement es realitzava marginalment no era descartable el dret de cuixa del senyor. Probablement la versió suavitzada d'aquesta pràctica va ser la ferma d'espoli forçada que hem vist anteriorment.


Havent vist aquesta petita introducció, veiem un clar exemple de remença al nostre territori, on l'any 1183 l'abat Guillem de Sant Cugat del Vallès estableix a Bernat Umbert l'honor que l'oncle d'aquest, Ramon de Gibert, tenia a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Bellveí (el mas que fou de Bernat Oliver, em camp de Batpits, que adquirí de Bernat Ferrer en un plet, i la parellada que fou Bertran de Fiol), amb condició que Bernat sigui soliu i habitant a Bellveí, i el mas d'Era amb la condició que hi fiqui un dels seus fills que sigui soliu i que hi visqui.

Et sit inde noster solidus ibi stans unus ex infantibus tuis et omnis eiusdem posteritas unus post alium indivisibiliter (ACA, Monacals, Sant Cugat, pergamí 620, trasllat del segle XIII).

Font: El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Maria Teresa Ferrer i Mallol. Josefina Mutgé i Vives. Manuel Riu i Riu. CSIC. Institució Milà i Fontanals. 2001

divendres, 8 d’abril del 2016



LLEGENDA DEL PLA DE MATABOUS 
EL CASTELL DE CALDES DE MONTBUI 

Era ocupat per un rei moro fortíssim, que tenia vuit-centes dones. Sabedor que els cristians s’acostaven al castell per atacar-lo, ideà un procediment nou i pintoresc per combatre’ls. Reuní tots els bous de la rodalia amb intent de bornar-los contra l’exèrcit cristià.

El rei moro, que es deia Sussa, tenia un general de confiança que li segava l’herba sota el peu, desitjós d’erigir-se en rei i de quedar-se amb l’harem, i aquest anà a trobar el cabdill cristià, que es diu si era duc de Montcada, i el previngué de la manera com fóra atacat.

Els dos exèrcits es van trobar en una gran esplanada que hi ha entre el turó de Montcada i en poble de Cerdanyola, cap al cantó de tramuntana.

Els cristians es van apinyar tots formant un triangle amb els angles molt aguts; els guerrers s’atapeïren tant com van poder per fer impossible que cap moro ni cap bou poguessin passar entre soldat i soldat ni entrar dintre del clos format per ells.

Amb les llances i les piques van esperar l’atac de la bouada, que en acostar-se als cristians veieren que es punxaven, i van recular. Aleshores els cristians caigueren damunt de l’host mora i feren una estossinada en la qual moriren la major part, entre ells el propi rei Sussa. El paratge on tingué lloc la batalla és conegut per Pla de Matabous.

El general traïdor tornà cap el castell i féu saber a les vuitcentes dones que havien quedat vídues que ell passava a ésser el rei i amo del castell i que es disposava a ésser també el marit de totes elles, si el volien per tal.

Tot foren plors i gemecs i decidiren esperar un dia per determinar-se. L’endemà mateix feren saber al nou senyor que totes es disposaven a ésser les seves mullers. Proposaren fer una gran festa per celebrar les noces.

Aquella mateixa tarda al pati del castell van celebrar un “joc de canyes”, en el qual totes vui-centes dones van pendre part, armades cada una d’una canya, que esgrimien i jugaven amb molta gràcia i enginy.

Tot d’una, i mentre llur nou marit i tots els seus estaven embadalits, van trencar les canyes pel mig, tragueren una llança de dintre i van emprendre-les contra els moros, que no varen tenir esma de raccionar i, confosos i esmaperduts, es van deixar matar com a mosques; un dels primers a morir fou el nou rei traïdor de Sussa. Les dones no s’havien volgut sotmetre al nou senyor.

Els cristians, que van saber el desgavell, se’ls van tirar al damunt, mataren els pocs moros que hi quedaven, donaren llibertat al les vuit-centes vídues i es quedaren els amos del castell.

Explicada per Mn. Josep Planes, de Ripoll (1916) 
Llegendes Joan Amades

divendres, 22 de maig del 2015

Com ja sabeu, m'agraden molt els topònims antics i, des de fa uns anys vaig recollint alguns dels segle X, XI i XII principalment en un full de càlcul.

Avui vull donar-vos a conèixer un petit recull estadístic de l'aparició dels topònims que fan referència a indrets, llocs i antics poblats que van formar els inicis de Reixac i Montcada.

En nombre de topònims recollits, he anat trobant major concentració de dades a finals del segle X. Si mirem el gràfic per anys, veurem per exemple que l'any 996 surten 18 topònims i s'oberva una tendència de campana de Gauss amb pic màxim justament  per aquests darrers anys del segle X.


En nombre d'aparicions, el topònim de Reixac guanya en gran quantitat, seguit de les zones habitades de Pasturans i Albinyana.



Us deixem el llistat per si és del vostre interès:

Any
Topònim
Traducció personal
924
TERMINIO DE UILLA PASTURANICIS  
Pasturans, terme de
924
QUE UOCANT TRESCULOS   
Tres culs, conegut com
959
TERMINIO REXAG    
Reixac, terme de
959
VALLE VAL MAJOR   
Vall Major
963
TERMINIO DE REXAGO   
Reixac, terme de
963
TERMINIO DE UENTENAGO   
Ventenac, terme de
970
VILLA REXAGO    
Reixac, la vila
977
TERRITORIO DE PORCIANO   
Porcià, territori de (Zona Font Pudenta)
981
TERMINIO DE PASTURANIS   
Pasturans, terme de
981
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
984
FLUMINE BISAUCI    
Inundacions del Besòs
984
TERMINIO PASTURANO    
Pasturans, terme de
984
REXAGO     
Reixac
986
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
986
TORRENT DE CANALILIAS   
Canalies, torrent de
987
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
988
VALLE CANALILIAS    
Canalies, vall de
988
TERMINIO DE PASTURANIS   
Pasturans, terme de
988
TERMINIO DE PORCIANO   
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta)
988
REXACHO     
Reixac
988
RIXAGO     
Reixac
988
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
988
UENTENAGO     
Ventenac
989
ALBINIANA     
Albinyana
989
PROPE MONTEM CATANUM   
Montcada, proper a 
989
TERMINIO PORCIANO    
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta)
989
LOCUM PORTIANO    
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta), proper a
989
TERMINIO REXAGO    
Reixac, terme de
989
TERMINIO RIXAGO    
Reixac, terme de
989
RIOPULLO     
Ripoll (riu)
989
IUXTA RIOPULLO    
Ripoll (riu), proper a
990
QUE UOCANT SEPTEM UIAS  
Els set camins, lloc conegut com
990
TERMINIO DE PASTURANIS   
Pasturans, terme de
990
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
990
TERMINIO DE UILLA TIMIM  
Timinum, terme de la vila de
990
INTUS IN VENTENAGO   
Ventenac, dins de (el poblat)
992
TERMINIO DE ALBIGNANA   
Albinyana, terme de
992
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
994
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
994
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
994
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
994
TERMINIO DE PASTURANIS   
Pasturans, terme de
994
TERMINIO DE PASTURANIS   
Pasturans, terme de
994
ACCESSU DE PORCIANO   
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta)
994
TERMINIO PORCIANO    
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta)
994
QUE DICUNT REXAGO   
Reixac, conegut com
994
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
995
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
995
TERMINIO PASTURANO QUE VOCANT REXAGO 
Pasturans, terme de, anomenat Reixac
996
LOCUM QUE DICUNT ALBINIANA  
Albinyana, el lloc conegut com
996
LOCUM QUE DICUNT ALBINNANA  
Albinyana, el lloc conegut com
996
LOCUM QUE DICUNT ALBINNANA  
Albinyana, el lloc conegut com
996
RIO DE CANALILIAS   
Canalies, torrent de
996
UOCARENT PASTURANO    
Pasturans, indret anomenat
996
TERMINIO DE PASTURANIS   
Pasturans, terme de
996
TERMINIO PASTURANO    
Pasturans, terme de
996
TERMINIO PASTURANO    
Pasturans, terme de
996
TERMINIO PASTURANO    
Pasturans, terme de
996
TERMINIO PASTURANO    
Pasturans, terme de
996
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
996
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
996
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
996
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
996
UOCANT REXAGO    
Reixac, indret anomenat
996
TERMINIO DE REXAGO   
Reixac, terme de
996
INTUS IN UENTENAGO   
Ventenac, dins de (el poblat)
996
OCUM QUE DICUNT UENTENAGO  
Ventenac, lloc conegut com
997
LOCUM QUE DICUNT ALBINANA  
Albinyana, el lloc conegut com
997
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
997
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
997
ALBEO BISAUZ    
Besòs (riu)
997
CANALILIAS     
Canalies
997
RIUUNCULO DE CANALILIAS   
Canalies
997
TERMINIO DE PASTURANO   
Pasturans, terme de
997
TERMINIO DE PASTURANUS   
Pasturans, terme de
997
TERMINIO DE PASTURANUS   
Pasturans, terme de
997
TERMINIO PASTURAN    
Pasturans, terme de
997
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
997
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
997
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
997
QUE UOCANT REXAGO   
Reixac, conegut com
997
TORRENTE DE CHANALILIAS   
Canalies, torrent de
997
LOCUM QUE DICUNT UENTENAGO  
Ventenac, el lloc conegut com
997
UILLA UENTENAG    
Ventenac, villa anomenada
998
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
998
TERMINIO DE ALBINIANA   
Albinyana, terme de
998
FLUMINE BISAUC    
Inundacions del Besòs
998
TERMINIO DE REXAGO   
Reixac, terme de
998
TORRENT DE CANALILES   
Canalies, torrent de
998
VALE MAIORE    
Vall Major
998
VALLE MAIORE    
Vall Major
998
LOCUM VALLE MAIORE   
Vall Major, el lloc de
998
VALLE CARCARA    
Vallcàrquera
998
VALLE CARCHARA    
Vallcàrquera
998
LOCUM VALLE CARCHARA   
Vallcàrquera, el lloc de
998
TERMINIO DE UENTENAG   
Ventenac, terme de
1000
TERMINIO DE ALBINNANA   
Albinyana, terme de
1000
ULTRA ALUEO BISAUCIO   
Besòs (riu), més enllà del
1000
FLUMINE BISOCIO    
Inundacions del Besòs
1000
FLUMINE BISOCIO    
Inundacions del Besòs
1000
TERMINIO DE PASTURANS   
Pasturans, terme de
1000
TERMINIO DE PASTURANS   
Pasturans, terme de
1000
REXAGO     
Reixac
1000
QUE DICUNT REXAGO   
Reixac, conegut com
1000
UILLA QUE DICUNT UENTENAGO  
Ventenac, villa anomenada
1001
TERMINIO PORCIANO    
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta)
1001
LOCO REXAGO    
Reixac, el lloc de
1003
LOCUM PORCIANO    
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta), proper a
1005
BAT PITS
Batpits (colpeja pits), anomenat
1005
FLUMEN BISAUCIO    
Inundacions del Besòs
1005
VIA CALCADA    
La calçada
1005
LOCUM PORCIANO    
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta), proper a
1005
TERMINIO REISAGO    
Reixac, terme de
1005
RIOPULLO     
Ripoll (riu)
1007
VILA DE REXAGO   
Reixac, la vila
1007
VILLA REXAGO    
Reixac, la vila
1007
TERMINIO DE REXAGO   
Reixac, terme de
1007
LOCUM VALLE MAIORE   
Vall Major, el lloc de
1008
ALVEO BISAUCIO    
Besòs (riu)
1008
ALVEO BISAUCIO    
Besòs (riu)
1008
TERMINIO PASTURAM    
Pasturans, terme de
1008
TERMINIO PASTURAN    
Pasturans, terme de
1008
TERMINIO RIXAGO    
Reixac, terme de
1008
TERMINIO RIXAGO    
Reixac, terme de
1009
BATE PITOS
Batpits (colpeja pits), anomenat
1009
TERMINIO DE PURCIANO   
Porcià, terme de (Zona Font Pudenta)
1009
RIXAGO     
Reixac
1009
RIOPULLO     
Ripoll (riu)
1011
RADICEM MONTIS SCATTANI
Montcada, el lloc de
1011
RADICEM MONTES CATANO
Montcada, el lloc de
1011
ALVEUM RIOPULLI    
Ripoll (riu)
1011
ALVEUM RIOPULLO    
Ripoll (riu)
1011
LOCUM RIOPULLO    
Ripoll (riu), el lloc de
1014
CHAGA CANS
Caga cans, el turó de
1018
ALBINIANA     
Albinyana
1022
CASTRO MONTE KADANO   
Montcada, el castell de
1032
BATE PECTUS
Batpits (colpeja pits), anomenat
1032
FLUMINE BISAUCI    
Inundacions del Besòs
1032
AD RADICEM MONTIS SCATANI  
Montcada, a la vora de
1032
RIOPULLO     
Ripoll (riu)
1041
IN PUIO DE CHACA CANOS
Caga cans, el turó de
1041
UILLA REXAG
Reixac, la vila
1047
ALBINIANA     
Albinyana
1048
CALCADA
La calçada
1048
MATABOUS
Matabous, el pla de
1052
VOCATUR BATPITS
Batpits (colpeja pits), anomenat
1052
LOCO VOCITATO VALLE CHARCHARA
Vallcàrquera, el lloc anomenat
1053
VALLE VOCITATA VENTENAG
Ventenac, la vall anomenada de
1059
LOCO VOCITATO PETRA BRUNA
Pedrabruna, el lloc anomenat
1164
MERCAT PLA DE MATABOUS  
Matabous, el pla de
1170
CRUCE UOCITATO BAT PITHS
Batpits (colpeja pits), anomenat
1180
TRESDOS
Tresdos, el coll de


divendres, 17 d’abril del 2015

Topònims amb nom poc decorós trobem alguns documentats ara fa més de mil anys. Alguns exemples en terres catalanes, documentats en cartularis, expressen llocs anomenats Pet de Ovella, Pixa Borres, Pixa Murs, Pixa Rannas, Puta Blanca, Rumpi Bragas, Tira Culs, Tres Culs o Caga Cans.

Imatge: IFR

Aquest darrer, documentat l'any 1014, fa referència a un turó, al territori del Vallès, anomenat "Chaga Cans", situat prop de la vila de Sant Pere de Reixac.
Tant és així que un altre document de l'any 1041 diu "in comitatu barchinona in uilla rexag. Et affrontat...de acciduo in puio de chaca canos".

Com a curiositat, també hi apareix algun lloc associat a algun malnom, con és el cas del "Coll de Tresdos", documentat l'any 1180, també a la Parròquia de Sant Pere de Reixac.

Fons: Orígenes históricos de Cataluña, Josep Balari i Blanc. Pàgina 232 i 235. Imatge: Inmaculada Fernández.

Missatges més antics Inici