Montcada i Reixac

De vies que tallen el poble a Montcada i Reixac estem farts. Veiem un exemple de les reivindicacions dels veïns durant el 1930 (publicat el 10 d'agost de 1930, a la revista "El Diluvi"):

El títol ja és prou contundent "La Compañía del Norte se mofa de todo Moncada", en referència a la companyia de la Canadiense, que explotava el ferrocarril.

L'article ens parla sobre els fets que van ocórrer des del Maig fins l'Agost de 1930, quan la companyia de ferrocarril, aprofitant un pacte amb un dels anteriors alcaldes de Montcada, i per tal d'evitar el pagament del personal dels passos a nivell, va començar a posar tanques i filferro de punxes a tots els passos a nivell.

Davant aquesta situació, els veïns i l'Ajuntament tallaven cada dia el filferro i obrien el pas, mentre que la companyia de ferrocarril a l'endemà tornava a tancar-lo. Així van estar quatre mesos fins que les autoritats de Montcada, incloent el Marquès de Pinzón, van anar a parlar directament amb el Gobernador.

L'article ens diu que els més afectats i, per tant els que més protestaven, eren els veïns de Mas Rampinyo. No sabem si el pas que afectava més era el del Pas dels Canons (carretera Vella), el de la corva de Aismalibar o algun altre.

El periodista, en relació a les accions de la companyia de ferrocarril, que es considerava amb tot els drets de tancar els passos a nivell, fa una afirmació que cal enmarcar, dient que és "un derecho que la compañía no tiene ni puede tener nunca".

Fons: El Diluvio : diario político de avisos, noticias y decretos: Año 73, no. 191 (10 agosto 1930)

I com a regal de Nadal, una recopilació de les postals que hem elaborat aquest any 2019. Esperem que us agradin.

Gener 2019	Febrer 2019
Març 2019	Abril 2019
Maig 2019	Juny 2019
Juliol 2019	Agost 2019
Setembre 2019	Octubre 2019
Novembre 2019	Desembre 2019

Bon Nadal.

 En una publicació d'art orientada a exposicions de quadres, del gener de 1934 trobem un pintor de nom Marià Pidelaserra i Brias (Barcelona 1877 - 1946).

Sabem que Pidelaserra va estar pintar el Vallès, la Conreria i a Montcada. A la revista, un dels quadres que ens crida l'atenció és el següent, amb títol "El Revolt"i pintat el 1933:

Sense cap mena de dubte es tracta de Can Fontanet i el camí que actualment forma la carretera de la Roca. El Revolt que parla el títol del quadre era un camí que certament existia antigament. Veiem algunes fotografies del mateix indret, on la casa, el teulat, els pallers i el camí poden apreciar-se correctament.

 


Això no és tot. Si revisem més quadres de Pidelaserra trobem molts que sospitosament s'assemblen molt a paisatges de Mas Rampinyo. Un exemple del que pot ser el riu Besòs iq ue anomena "Riu Quiet", també de 1933:


I què en diem d'aquest altre, també de 1933 anomenat "Cap al tard", on l'aspecte de la masia de primer terme, amb els seus pallers, torna a ser Can Fontanet, més amunt Ca la Roseta i Can Matllo... i al fons Can Moia?


Veiem una imatge de Can Moia, just des de l'altra banda:



El següent quadre porta per títol "Mas Rampinyo", a una de les zones de la vall, pintat igualment el 1933:


 Marià Pidelaserra, un pintor que va inmortalitzar el nostre paisatge, el 1933.

Fons: Publicació de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art: Volum 1, núm. 04 (gen. 1934)

La Fundació Cultural Montcada ha presentat aquesta tarda el nou número de la Revista Quaderns, una publicació semestral que aquest desembre veu la llum el seu número 39.

En aquesta edició, la Fundació ha volgut retre un homenatge a la seva Presidenta, Núria Cervera, Filla Predilecta de Montcada i que va morir aquest estiu.

 A la presentació s'ha aprofitat també per donar a conèixer al públic el nou Arxiu Històric de Montcada i Reixac, que enguany es pot accedir digitalment des de l'adreça https://www.fundacioculturalmontcada.org/arxiu/

La  revista Quaderns es pot adquirir a la seu de la Fundació Cultural Montcada, al Carrer Major, 47. Podeu consultar els números que us interessin clicant aquí.

Durant el segle XIX hi van haver tres guerres guerres civils anomenades guerres carlistes i diversos alçaments. Les tropes militars campaven pel territori amunt i avall.

Per exemple, durant la tercera guerra carlista, entre el 1872 i el 1876 tenim la primera referència escrita del topònim de Mas Rampinyo, en concret al setembre de 1874 (llegiu clicant aquí).

La següent fotografia la va prendre el fotògraf Antoni Esplugas a la dècada de 1870 i veiem tropes militars esmorzant a Montcada.

Fixem-nos en els vuit membres de la tropa.


Inquietant també  la mare amb els fills amb una ferida encara sagnant a un ull.

La següent imatge, provinent d'un clixé de vidre realitzada el 1915 ens mostra un riu Besòs ple de vida, amb un cabdal d'aigua considerable.

És visible Sant Pere de Reixac i a l'esquerra Ca l'Alcalde o la Torre Blanca, un edifici neoclàssic amb elements modernistes del promotor i terratinent  Carlos de Llanza i Mata, el 1903.

Segons el web de Patrimoni de Montcada i Reixac, La Torre Blanca consta en els Registres d’Edificació de l’any 1903 a nom de Carles de Llanza i Mata, membre de l’aristocràcia catalana, qui va sol·licitar a l’Ajuntament de Montcada permís per edificar una casa d’estiueig per a ell i la seva família en terrenys de la seva propietat situats a Reixac.

Llanza representa el sector més benestant de l’aristocràcia catalana, amb important vinculacions polítiques i familiars, amb implicacions en la darrera carlinada l’any 1900. El seu poder econòmic els va permetre acumular propietats en diferents sectors del municipi, sobretot a Reixac i Mas Rampinyo, com la masia de Can Fontanet, propietat de Manuel de Llanza i Pignatelli, duc de Solferino.

Per a la gestió de tot aquest patrimoni, la família Llanza nomena administrador a Estanislau Abadal, qui des del 1901 i fins al 1918 va ser alcalde  de Montcada, el qual va emprar la casa com a residència. És per això que avui se la coneix com a ca l’Alcalde.

L'any 2019 s'acaba. En un mes encetarem la dècada dels anys 20. Esperem que com els feliços anys 20 del passat segle, plens de llum, color i vida.

Uns colors com els de la postal d'aquest mes de desembre. Una fotografia que vaig realitzar l'abril d'enguany, a la zona de Mas Duran, antiga ubicació dels polvorins de l'exèrcit espanyol.

Els plàtans d'ombra que es veuen a la dreta fan un cercle perfecte de sinuoses formes que ens recorden cossos o cares plantades en un bell jardí. Una paridòlia que desapareix si ens movem una mica.

Avui alguns es pregunten el per què d'aquesta curiosa forma de plantar els arbre.

Doncs bé, sense ànims de saber la finalitat exacta, recordo als anys 90 una bassa de formigó rodona dins aquests plataners, plena de pneumàtics de cotxe i camió que algú (els militars dedueixo) van deixar allà, entre l'aigua verda que acumulava la bassa.

Els arbres protegien la bassa de mirades zenitals aèrees, de igual mode que els arbres també ocultaven els barracons, els polvorins i altres instal·lacions militars amagades a la zona.

Passeu un bonic mes de desembre.

En els darrers mesos, l'antiga fàbrica de l'Aismalibar va ser enderrocada i un edifici que portava tota una vida amb nosaltres, ha deixat pas a un solar on naixerà un nou projecte.

Fons: Imatges antigues del web de Aismalibar.

Un lloc conegut inicialment com Ca la Diadema i posteriorment com Cafès Sayol, un torrador de cafè que deixava tot el carrer major amb una flaire d'allò més bona.

Algunes imatges de l'indret:

Només una bonica imatge del primer pont sobre el Besòs.

Entre el 1919 i el 1920 es va asfaltar per primer cop el carrer Major, tot fent els arranjaments necessaris a les voreres. Unes voreres que, com podeu veure a la imatge eren d'1/3 de l'amplada del carrer, cada una.

Un cop enllestida la part de l'asfaltat del carrer, es van plantar una filera de plataners d'ombra a cada una de les voreres. Fixem-nos novament en l'amplada de les voreres. Eren anys on es va prioritzar el caminar dels vianants als vehicles rodats.


L'any 1935 els plataners van començar a enfilar i a donar una important ombra a les voreres.

No obstant fixem-nos en el vehicle aturat i l'amplada del carrer. El futur del motor, amb camions, omnibuses i autocars farà que els arbres del Carrer Major comencin a ser, malauradament, una molèstia.


Quaranta anys després de ser plantats, i tot encetat els anys 60, els plataners ja gaureixen d'una considerable amplada de tronc.


Els plataners van ser tallats el 1967 del Carrer Major, principalment per a fer encabir el tràfic rodat que cada cop era més habitual.

D'altra banda, segons un article que vaig llegir fa uns mesos, fruit del "Pla Director de l'Arbrat de Barcelona 2017-2037" a la Ciutat de Barcelona hi ha milers d'arbres i, fins no fa tants anys, el plataner d'ombra, era l'espècie predominant. Actualment, però, s'està intentant reduir l'ús d'aquest arbre, i equilibrar-ho amb altres espècies.

Segons s'indica, en condicions òptimes, un plataner adult necessita 15 metres de radi de copa, que seria la distància entre el tronc i les façanes de les cases. Dos plataners, un a cada vorera, amb estrès hídric i de llum, complica la seva supervivència.

Intentar encabir un plataner en un carrer de l'Eixample de Barcelona, amb voreres inferiors a 7 metres és fer arribar a adult un arbre que finalment enmalaltirà per manca de recursos.

A banda de la magnitud dels plataners en una ciutat on no hi ha espai suficient, es parla de la despesa en escombriaires per tal de recollir els milions de fulles, del pol·len, les al·lèrgies i les llavors.

Quan es van plantar els primers platans a Barcelona, a mitjans de segle XIX, hi havia un de cada tres que ho era. Avui dia representen gairebé el 23% i l'objectiu és que cap espècie superi el 15% del total.

En qualsevol cas, veurem menys platans d'ombra a Barcelona i més arbres d'altres espècies (lledoners semblen ser els principals substituts).



Fons:
Pla Director de l'Arbrat de Barcelona 2017-2037
https://ajuntament.barcelona.cat/ecologiaurbana/sites/default/files/Pla-director-arbrat-barcelona-CA.pdf
Article El Periodico:
https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20190628/decadencia-platanos-barcelona-tras-siglo-historia-7525921

1 de novembre, dia de difunts, primer de mes i nova postal de la col·lecció "Punts de Vista".

Bona diada de difunts.

Va ser pels voltants de l'any 94 o 95 que vaig poder visitar els antics polvorins, ja abandonats des de feia 3 ó 4 anys, però encara amb la gran majoria dels elements arquitectònics intactes: La mina d'aigua, la casa de Mas Duran, el calabós, els múltiples barracons, les torretes de vigilància, el gimnàs i magatzem, la galeria de tir i diverses casetes per arreu.

Una de les infraestructures que més em va cridar l'atenció va ser un pou, d'uns tres metres de diàmetre, bastit de roca amb un arc de ferro i tapat per una tapa també de ferro, però des d'on es podia tirar una moneda, o en el meu cas, una pedreta, que després d'un breu silenci en la foscor, moria amb amb un petit cop sec.

Al costat del pou, i sota els plataners d'ombra que hi ha allà, havia una petita construcció, força enderrocada amb alguns safaretjos d'aquells de ciment repicat. Molts cops trobava ovelles entre els arbres i un pastor que les cuidava, juntament amb l'inseparable gos d'atura, això sí de raça mixta.

Encara recordo que el pou, que estava tocant gairebé la riera de Mas Duran, tenia una esquerda força profunda a la paret de pedra. Si bé ara, amb els anys, penso que la profunda esquerda, bé podria ser fruit de l'esclat del polvorí, als anys 50. Ara ja no ho podem saber.



En una ocasió, l'home que cuidava del ramat d'ovelles em va dir que es tractava del pou dels desitjos, molt antic i allà des d'abans dels militars.

No puc donar fe del seu relat, però si exposar el que les seves paraules van relatar. Va ser ell que també em va dir que els militars havien abandonat la zona feia 3 ó 4 anys (any 91 ó 92) i que la zona li agradava per a fer pasturar els animals, malgrat es queixava que per arribar havia de passar per la zona dels avions d'aeromodelisme.


Aquest estiu vaig tornar per la zona i vaig buscar algun indici del pou i, tal com vaig arribar, vaig anar directe a la zona exacta.


Avui trobem una llossa de ciment armat, amb el mateix diàmetre de pou. Sobre el ciment, cagades d'ovella i cabra que em fan recordar aquell antic pastor i a les seves ovelles.

El bestiar dels pastors d'avui també campen per la zona i sembla que la llossa de ciment del pou és un indret d'interès per a elles, probablement pel fet que la llossa estarà fresca, potser humida, sota els plataners d'ombra. Uns metres més avall, una pedreta que el meu jo amb 25 anys menys va deixar caure una tarda.

Fa tres anys vam detectar un parell de fotografies de la Font de l'Alzinar (podeu recordar-les clicant aquí).

Avui trobem una nova imatge, també realitzada el dia 16 de Juliol de 1916 en aquell mateix paratge.

Zona d'esbarjo amb aigua clara i abundant, frescor a l'estiu i font de salut i rialles. Què en queda de tot això? No res.

La següent imatge pertany a l'esglèsia de Santa Maria de Terra Nostra, realitzada a principis dels anys 60 del segle XX.

I ara comparem amb una imatge actual, on no només canvia una mica l'entorn, sino també els vehicles:


Segons el web de Patrimoni Arquitectònic de Montcada i Reixac, pocs anys després de la creació de la urbanització batejada com a Terranostra i promoguda pels Almacenes Alemanes de Barcelona a partir de l’any 1936, s’inicia la construcció d’una petita església de la urbanització anomenada del Sagrat Cor de Jesús; tenia una petita nau i absis, amb campanar d’espadanya a la façana lateral.


Fou el 4 de juny de 1939, acabada la Guerra Civil, quan es va celebrar la cerimònia de col·locació de la primera pedra d’un nou temple i de la creu bastida en la plaça situada davant la porta de la futura església. El projecte fou encarregat a l’arquitecte municipal Joan B. de Serra i Martínez (1888 – títol 1914), el qual en va presentar plànols el 1941. La construcció de l’església, sufragada en bona part per donacions, va perllongar-se durant més de deu anys. El 1940 fou beneïda la campana del nou temple pel rector de Cerdanyola. A partir d’aquest moment, i com a conseqüència de l’acollida d’una nova imatge d’alabastre de la Mare de Déu, obra de Frederic Marés,l’església i la urbanització, passaren a anomenar-se Santa Maria de Montcada.

A principis dels anys cinquanta, el creixement de la urbanització com a conseqüència de la promoció que en feien els diaris de l’època -els quals en destacaven la proximitat a Barcelona, el cont acte amb la natura i les qualitats de l’aire-, i la inauguració del nou baixador de la línia del ferrocarril del Nord l’any 1941, va provocar un interès creixent per part de molts sectors de la societat (propietaris,  autoritats eclesiàstiques, membres del Gran Casino de Santa Maria, etc.) en completar l’ampliació del temple. Una ampliació que havia de ser fruit de la iniciativa popular (durant la festa major de setembre dels anys 1952 i 1953 es van fer rifes benefico-religiosas per aconseguir diners) i per a la seva gestió es va crear una Junta gestora. El setembre de 1954 fou inaugurat solemnement el nou temple.

La talla del Sagrat Cor i la de Crist crucificat foren obra del professor de l’Escola d’Escultura de Barcelona Josep Mª Bohigas. Les pintures de l’absis foren realitzades pel mestre de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, Josep Mestres i Cabanes. Les campanes van ser forjades per l’empresa Hijo Barberí, d’Olot. Els vitralls, de Vitrall Art. La pedra artificial va ser proporcionada per Josep Beín, la ferreria artística per P. Peronella Segrià, la pintura general d’lsidre Grau i l’estuc de Ramon Gausset.

El bisbat de Barcelona va escripturar al 1961 la compra del terreny on es va edificar església i casa parroquial a la Companyia General Urbanitzadora SL