Blogcrowds

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX (Anys 40). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XIX (Anys 40). Mostrar tots els missatges

divendres, 24 de novembre del 2017

El Diario de Barcelona va ser una publicació fundada l'1 d'Octubre de 1792 i que va desaparèixer, després d'algunes interrupcions, el 1994 l'edició en paper i el 2009 l'edició digital.

Va ser un dels diaris més antics de tota Europa i és considerat el diari més important de la història de Catalunya.

L'1 de setembre de l'any 1821, al seu número 244, el diari informava de com anar a buscar aigua a la Font del Ferro de Montcada, en uns anys on la font començava a estar en ple rendiment en quant a la seva fama es refereix.

Tartana

Hi havia una tartana que sortia de Barcelona a les quatre de la matinada i tornava a les nou, en un viatge d'un parell d'hores amb temps suficient com per beure aigua i carregar alguna garrafa o petita bota.

El sacrifici d'anar a buscar aigua a Montcada era evident, però la tartana sortia amb gent amb els ulls clucs de son, alguns amb problemes de salut que esperaven millorar amb les aigües de Montcada.

Diario de Barcelona, 01/09/1821. Num 244.


Avisos. El que quiera ir á tomar el agua de la Font del Fero, acuda á casa de Cardeñas, calle de Tantarantana, esquina á la Academia de San Agustin vell, donde encontrará una tartana que saldrá á las 4 de la mañana y volverá a las 9 de la misma.

Aquest anunci es repeteix en diverses ocasions al diari durant un bon seguit d'anys, com és aquest exemple de l'any 1828:

Diario de Barcelona, 14/05/1828. Num 135.

Retornos. En la calle deTantarantana casa Josef Cardeñas num 7 hay una tartana que sale diariamente para la Font del ferro.
Anys després, el servei d'aigua de la Font del Ferro a Barcelona va millorar i ja no calia anar-la a buscar un mateix amb la tartana, com podem veure a l'anunci del 1836.

Diario de Barcelona, 29/01/1836. Núm. 029.

La persona que se acomode beber el agua de la llamada vulgarmente de la font del ferro, acuda al cementerio de las Moreras, frente Sta. Maria del Mar, que la hallará tanto en invierno como en verano. La misma muger que la vende se obliga á llevarla á las casas que gusten tener dicha agua, si asi lo previenen.
Aquest anunci ens demostra que en pocs anys, ja va sorgir un negoci en la venda de l'aigua de la Font del Ferro de Montcada dins la ciutat de Barcelona, tot incorporant el servei a domicili.

L'any següent, el 1837, l'anunci torna a canviar i s'ofereix un servei per a fer sota encàrrec en un altre lloc de Barcelona.

Pel text de l'anunci tot apunta que la tartana encara feia el viatge per la nit, però els loobies ja van consolidar-se i,  aprofitant la fama de la font, van continuar venent l'aigua a la ciutat de Barcelona.

El missatge ens dóna a conèixer també que probablement ja hi havia alguna mena d'engany de la legitimitat de les aigües de la Font del Ferro que es venien a Barcelona.

Diario de Barcelona, 10/05/1837. Núm 130.

Los sugetos que gusten tomar el agua de la Font del Ferro de Moncada, traida en la misma noche, podrán acudir á la Rambla en la acera donde venden bacalao, casa de la Buscalla, en donde podrán dejar el recado si es que quieren que se les lleve á sus casas, y cuando no, se podrán abastecer de ella en la misma casa ó en su frente que es el puesto fijo de su venta: advirtiendo que es agua lejítima y no tiene ninguna clase de adulteracion como se podrá justificar.
Mig any després, l'indret de venda segueix sent el mateix que l'anunci del 1836, al cementiri de les Moreres del Born, ara però qui atén és un home de nom Antonio Comas. El servei a domicili segueix vigent.

Diario de Barcelona. 18/11/1837. Núm 322

El que quiera comprar agua propia del manantial de Moncada, vulgarmente llamada de la Font del Ferro, acuda al Borne, cementerio de las Moreras, que Antonio Comas la tiene para vender, como tambien la llevará á casas que se sirvan indicarle.
El negoci de l'aigua de la Font del Ferro va seguir endavant, però dotze anys després, el 1849, tornem a trobar el servei de viatgers nocturn cap a la font..

En aquest cas, ja no amb la tartana, però sí amb un omnibus o diligència del segle XIX que sortia de la Plaça de Sant Jaume.

Diligència Omnibus del segle XIX, el precursor de l'autobus.

L'anunci parla que el transport cap a la Font del Ferro de Montcada surt cada dia.

Diario de Barcelona. 10/06/1849. Núm 161.

OMNIBUS PARA LA FONT DEL FERRO de Moncada. Sale todos los dias de la plaza de  la Constitucion (antes de S. Jaime) á las 5 en punto de la mañana, y regresa antes de las 10, despues de haber dado dos horas de tiempo á los pasageros para tomar aquellas aguas tan acreditadas por sus virtudes medicionales. En atenció á la mucha gente que acude alli, particularmente los dias festivos, por razon de haber baile por la tarde, saldrá el ómnibus del lugar arriba citado, á las 3 y media de la tarde de cada dia de fiesta. Los asientos se despachan á 4 rs. vn  [Reales de Vellón]. uno, en casa el droguero Sr. Corominas, bajada de S. Miguel nº 6.

També del juny de 1849 és el següent anunci, on ens aclareix una mica més els punts de venda, que podem veure va consolidar-se al Born, en concret al mercat i també a la cantonada del carrer Montcada.

En qualsevol cas, ara comencem a veure un anunci amb una marcada intenció de vendre aigua pels fets "medicinals" i "la verdadera agua", fet que ens fa pensar que també hi havia cert engany en la venda de les aigües de Montcada.

Del text de l'anunci podem extreure que hi va haver també un canvi de propietari d'aquest negoci, doncs la persona que ara ven l'aigua és Juan Nadal, que pel que indica l'anunci va ser l'antic botiguer d'aquesta.

Diario de Barcelona. 20/06/1849. Núm 171.

EN EL MERCADO DEL BORNE Y EN LA puerta de la tienda de confiteri que hay en la esquina de la calle de Moncada, se vende la verdadera agua de la acreditada fuente medicinal de Moncada, conocida por la Font del Ferro, siendo la tal mesa de espendiciosa, de Juan Nadal, antiguo espendedor de dicha saludable agua. El Precio á 8 cuartos el porron.
Ja l'any 1852 trobem encara el transport de l'omnibus de les cinc del matí, però ja no surt de la plaça Sant Jaume sino del carrer de Santa Anna. Ens diu que l'omnibus és de Casa Xelma, empresa que el gestionava.

Diario de Barcelona. 03/06/1852. Núm 155.

RETORNOS. DESDE EL PRIMERO DEL CORRIENTE sale diariamente á las 5 de la mañana, estando de regreso en esta á las 9 de la mañana, un ómnibus de casa Xelma, calle de Sta. Ana, ara la Font del Ferro de Moncada.

Nou dies després el diari mostra un nou anunci de venda de l'aigua, però molt més senzill. L'aigua ja havia consolidat la seva fama, però calia indicar que era la "verdadera". L'indret de venda segueix al Born.

Diario de Barcelona. 12/06/1852. Núm 164.

AGUA DE LA FONT DEL FERRO, VERdadera. Véndese en la plazuela de las Moreras á 6 cuartos.
1855. La Vanguardia

L'aigua de la Font del Ferro, seguiria amb una gran acceptació popular degut als beneficis medicinals que se li van atribuir. La font va romandre activa fins principis de segle XX, moment on la cimentera Asland va iniciar l'explotació de la pedra del Turó.

La memòria històrica ens indica que als anys 50 del segle XX encara es podia visitar les restes de la que va ser la font més famosa del nostre poble.

Excursió a la Font del Ferro de Montcada. Principis del segle XX.


Arxiu: Biblioteca Nacional de Catalunya. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ; Universitat de Barcelona. Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació

divendres, 6 d’octubre del 2017

És molt coneguda la fama de destí d'estiueig que va tenir Montcada durant una bona època compresa entre el darrer terç del segle XIX i el primer terç del segle XX.

Les bondats de les seves aigües, el medi natural, la proximitat amb Barcelona un cop establert el servei ferroviari i un selecte club de families benestants de la burgesis catalana, va llençar el poble a l'estrellat.

Antoni de Borafull i de Brocà. Reus, 4 de novembre de 1821 - Barcelona, 12 de febrer de 1892

Va ser durant els temps de la primera generació de la Reinaxença de finals del segle XIX que el poeta Antoni de Bofarull i de Brocà, un dels principals animadors de la literatura d'aquells temps, i influenciat per la fama de Montcada va arribar a signar alguns dels seus poemes amb el pseudònim "Lo Coblejador de Montcada" ja amb 21 anys.


Fons: Historia de la Lengua y de la Literatura Catalana - Magin Pers y Ramona - Barcelona: 1857. 
Fons: Ferran de Canyameres. Com el Vallès no hi ha res. 1951

divendres, 15 de maig del 2015

Avui voldria oferir-vos un seguit de notes de mitjans de segle XIX relacionats amb la Font del Ferro.

La Font del Ferro, Principis de segle XX. Postal d'Angel Toldrà i Vianzo.

Comencem amb un retall de "La Gaceta de Madrid", publicada al nº 5.412, el 8 de Juliol de 1849. En aquest primer article es parla d'una visita realitzada el 24 i 28 de Juny d'aquell mateix any a la "Font del Ferro" de Montcada.Veureu que es fa incís a que s'està bastint un centre de salut on els malalts podran prendre les aigües de la font i fer estades de major o menor durada:
En los días de San Juan y San Pedro estuvimos en la saludable fuente ferruginosa de Moncada, y experimentamos un  verdadero placer al contemplar la numerosa concurrencia de vecinos de aquellos pueblos y de personas de esta capital que animaban, con alegres danzas y con bullicioso regocijo, aquel sitio tan pintoresco y agradable por su propia belleza, por la hermosa perspectiva que se descubre y por el murmurio de sus tan cristalinas como medicinales aguas.Segun tenemos entendido trátase de formar alló un establecimient de curación y recreo igual á los de Alemania. Mucho nos alegraremos se realice, y que pronto se conculya el comenzado edificio.
Las excelentes virtudes del agua ferruginosa de Moncada son harto conocidas por sus maravillosos efectos obtenidos por su uso en infinidad de dolencias crónicas. Una de sus propiedades proncipales es la de curar perfectamente la clorosis, enfermedad de que son víctimas tantas jóvenes que perecen en el mayor grado de marasmo. Muchas niñas que se cree padeden un aneurisma del corazón, la tisis y otras muchas afecciones consuntivas, son con frecuencia simplemente cloróticas, y hallarían un eficaz remedio con el uso de las aguas de este manantial.
Aunque las aguas de la fuente del hierro de Moncada no necesitan ser encomiadas, pues es sabido el gran consumo que de ellas se hace como obheto medicinal, con todo las recomendaciones al público, ahora que una empresa celosa ha escogido medios económicos y cómodos para que los enfermos puedan trasladarse al mismo manantial, en donde son servidos con esmero de cuanto necesitan.

Gaceta de Madrid núm. 5412, de 08/07/1849, página 3.

Per altra part, un any després, també publicat a la "Gaceta de Madrid", en aquest cas el 20 de Juliol de 1850, al número 5.848 d'aquesta publicació es torna a fer molt bona publicitat de les qualitats de les aigües de la Font del Ferro i ja es parla que l'edifici per a rebre els visitants i poder-los allotjar, ja està gairebé enllestit:

Si bien que alguna vez hemos recomendado al público la fuente ferruginosa de Moncada por la comodidad que ofrece, por las buenas proporciones que hay para su ida y vuelta con toda aceleración, y por los saludables efectos que de sus aguas se experimentan, con todo, con las particulares ciscunstancias que acerca esto último se nos han referido, que se sería muy largo detallar minuciosamente, nos consideramos obligados en cierto modo á recomendarla otra vez para que el público no ignore que las aguas de esta fuente son preferibles del todo á un sin número de otras que hay cercanas, de lo que se ve cada día repetidos ejemplos. El edificio que dijimos se estaba construyendo para embellecimiento, ensanche y comodidad de la mencionada fuente, está rematándose; y luego que lo sea, se conocerán inmediatamente las utilidades y ventajas que reportará al público de las aguas de una fuente tan maravillosa.

Gaceta de Madrid núm. 5848, de 20 de Juliol de 1850, Plana 4.

I encara més.A la mateixa publicació, un any més tard, el 17 d'agost de 1851, al seu número 6.252, es parla de la preparació d'un "sarao" pel dia 23 d'aquell mes, a la Font del Ferro. Gran part de l'article tracta del fet que els usuaris no fan ús de l'edifici per a fer estades continuades a la Font del Ferro. Uns mala inversió pels promotors? Sembla que el sarao que s'intenta organitzar, és un preparat ben cuinat per a publicitar-se com a centre de salut...

Un gran sarao debe verificarse en la tarde y noche del día 23 del actual Agosto en la acreditada y salutífera fuente de Moncada.
De algún tiempo á esta parte se ha puesto en moda dar espléndidos saraos en las fuentes y jardines; y el dueño del manantial ferruginoso de Moncada no ha querido quedarse atrás en esta parte de obsequiar al público, ya que tanto se ha desvelado y se desvela en convertir aquel manantial de salud en una estancia deliciosa, con todas las condiciones higiénicas necesarias al restablecimiento de la salud de los enfermos que allí acuden, y em deliciosa estancia de los que por mero recreo y distracción frecuentan aquella fuente.
Sabemos que este año la concurrencia al citado manantial es considerable, prueba evidente que los enfermos hallan en el manantial ferruginoso de Moncada el alivio y curación de sus males; no obstante que ignoramos por qué circunstancua los enfermos no saben aprovecharse de las ventajas que les proporcionaria el vivir en el establecimiento que se ha levantado á propósito para hospedar á los que usan de aquellas aguas, circunstancia que haría á los enfermos obtener centuplicadas ventajas en alivio de su salud, puesto que no tendrían que soportar el sofocante calor que se siente en el viaje de ida y vuelta: podrían tomar el agua en distintas horas del día sin llenas de una vez el estómado de líquido, que de todos modos es sumamente trabajoso el diferirlo á la vez, disminuyeno así notablemente las salutíferas propiedades de tan recomendable manantial, si ncontar además las infinitas condiciones higiénicas que propura el vivir allí, en donde se respira de un aire puro y se goza de una vida tranquila, libre de bullicio y demás perjudiciales circunstancias que existen en la atmósfera y manera de vivir de una ciudad populosa.
Tenemos datos para creer que la reunión de señoras y caballeros que constituirán el sarato que se dará en dicho día 23 será de lo más brillante y escogido, con una lúcida orquesta compuesta de profesores acreditados.


Gaceta de Madrid núm. 6243, de 17 d'agost del 1851, pàgina 3.



Publicitat apareguda en diverses publicacions de finals de segle XIX relacionada amb les bondats de l'aigüa de la Font del Ferro de Montcada. Imatge: Montcadapost.


Fons: Gaceta de Madrid.

divendres, 3 de maig del 2013

Al diari "El Constitucional", una publicació que s'autoproclamava ser un "Periodico político, literario y comercial", al número  del Divendres 10 de Juny de 1842, en concret a la plana 4 i sota la secció de "Gacetín Urbano", es presenten unes subhastes, on apareix una referència al nostre poble:

El Constitucional. 10/06/1842.

Diu literalment:
Igualmente se celebrará en esta capital [Vic] en el mismo dia á las once de la mañana en el despacho de esta intendencia la venta de la leña conocida con el nombre de "Brolla ó Gabella" del bosque "Bonìch" que en término de Moncada y Reixach poseia el monasterio de San Gerónimo de la Mustre: postura 26.880 rs. 11 mrs. Barcelona 30 de Mayo de 18[1]2 = P. A. = Mariano Ruiz de Mendoza.
No és un text gaire rellevant tret del fet d'aquesta actividad anomenada "Brolla o Gabella" on la venda de llenya sembla que era el principal actiu.

Una gabella pot significar un impost estatal sobre certs productes de primera necessitat com per exemple el blat, l'oli, la sal el vi i potser també la fusta. També pot referir-se per extensió al lloc on s'emmagatzemava aquest tipus de productes.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

S. XIX - Torre de telegrafia òptica al Turó de Montcada.

Restes de l'antc castell Montcada/Torre telegrafia òptica al Turó de Montcada.
Fotografia: Universitat de Barcelona

El Turó i la seva llegenda perdurarà en la nit dels temps. Moltes històries, aventures, anècdotes i indrets curiosos sota la seva ombra, ara ja no tan imponent en relació a com va ser fa mil anys, han estat testimoni de grans fets. Qui sap, potser d'aquí mil anys més aquestes històries encara s'explicaran com a fets insòlits.

Avui us volem presentar un petit recull informatiu sobre un fet que per a molts moncadencs els hi pot semblar curiós. El fet del cas és que a finals del segle XIX el turó de Montcada i en concret, amb l'ajut del poc que quedava de l'antic castell medieval de la familia dels Montcada, va ser testimoni del funcionament d'una torre militar amb finalitats de comunicació per senyals òptics. És el que s'anomena comunicació per telegrafia òptica. Un sistema de comunicació que en el cas del nostre poble, a més comptava amb una petita pressó entre les seves muralles.

Torre telegràfica de la Puebla de Arganzón, al 1875, amb el telègraf que es va fer servir a la Tercera Guerra Carlista. Gravat d'Àngel Rodríguez Tejero (1881). Les torres comptaven amb una petita guarnició militar que s'encarregaven de mantenir, guardar i en ocasions operar la torre.

La telegrafia òptica era un mètode de comunicació relativament ràpid, tenint en compte que en aquells temps era la única manera de telecomunicació a distancia. La telegrafia òptica feia servir un sistema mecànic de braços, banderes, pals o forats dant una torre per a identificar un seguit de caracters i números amb els que es podrien formar paraules i per tant missatges. 

Com podeu imaginar es tracta d'un sistema de comunicació molt "rupestre", però bé que funcionava, encara que es necessitava de personal especialitzat en cada una de les torres i aquestes havien de ser visibles en triangulació entre elles. 

El mal temps, la pluja, la nit, la foscor, la boira eren elements gens ben considerats per a la comunicació òptica, si més no distorsionadors del missatge que es pretenia traslladar pels camps i les muntanyes d'un lloc a un altre. Avui dia ens seria més difícil fer anar aquesta tecnologia, ja que a més comptem amb altres inconvenients addicionals, com poden ser la contaminació atmostèfica, lumínica o edificacions elevades entre els les torres de senyals.

Però com era una torre de senyals òptics? De ben segur que com a mínim heu vist una, la del castell de Montjuic, si més no si us fixeu per la orografia catalana en veureu restes d'altres. 

Castell de Montjuic amb la seva antiga torre de comunicació.

La torre que hi havia a Montcada tenia visió directa amb la torre de Montjuic (de fet n'hi havia dos a Montjuic), encara que no tenien comunicació entre sí, ja que la de Montjuïc connectava amb la de Sant Pare Màrtir, situada a ponent del Tibidabo i aquesta amb la del Turó de Montcada. Si feu un cop d'ull a l'article que vàrem publicar al juliol del 2010 (ENLLAÇ), veureu que la visibilitat entre el Turó i Montjuic és molt bona, encara que com diem, no tenien una connexió òptica directa:

El Turó de Montcada vist des del Castell de Montjuic de Barcelona. Any 2010. Xavier Colomé.

Montjuic vist des del cim del Turó de Montcada. Any 2010. Xavier Colomé.

Com podeu veure, el mètode de comunicació no reportava gaire complicació. Simplement disposar del conjunt de torres, visibles entre sí en l'angle correcte, el maquinari per a elaborar els senyals òptics en funció del sistema utilitzat (pals, banderes, forats, etc.), el personal de torre, uns allargavistes i un horari de transferència de informació. D'aquesta manera un missatge, caracter a caracter, senyal a senyal, podia viatjar cada 5-10 km aproximadament d'una torre a una altra i així realitzar centenars de kilòmetres en un temps rècord, tenint en compte que el següent mètode de comunicació més ràpid seria portar el missatge en cavall. Es tracta doncs d'un sistema millor que els senyals de fum, però com veieu pensat sota la mateixa teoria.

La telegrafia òptica, utilitzada com a servei públic de comunicació, neix a França a finals del segle XVIII amb un mètode dissenyat per Claude Chappe (de París a Lila, al 1794, passant per uns 230 Km. Val a dir, però que a finals del mateix any es va instal·lar un altre a Anglaterra). Aquest sistema consistia en situar un pal vertical elevat amb dos de transversals de més petits, però tot el conjunt de grans dimensions, situat a la part més elevada d'una muntanys i sobre una torre de pedra.

Els angles formats pels pals transversals amb l'eix principal eren interpretats d'acord amb un sistema alfabètic conegut. Durant la primera meitat del segle XIX apareixen diferents sistemes similars basats en el de Chappe i que funcionarien en tot el territori europeu.

Mecanisme Chappé. Font: Olivé, 1990
Aquest sistema de comunicació no va tenir una vida gaire llarga, ja que a mitjans del segle XIX apareix el telègraf elèctric, amb majors avantatges que el seu antecessor.

Amb el sistema instal·lat a Anglaterra, l'enhinyer espanyol, Agustín de Betancourt, que era a Londres, va revisar els dissenys del enginyer anglosaxò Murray i el va comparar amb el del francès Chappe. Veient els avantatges i carències de cada un dels sistemes va dissenyar un model propi, juntament amb un amic seu anomenat Breguet, d'origen francès.

Aquest sistema hispanofrancès es fonamentava en un joc de dos politges, de 24 i 36 posicions respectivament que permetien elaborar un codi de fins a 36 lletres i 10 xifres, en funció d'una fletxa indicadora. Per a configurar una lletra o número suposava uns sis o vuit segons de manipulació (veure Annex 1 per a entendre el funcionament tècnic de la màquina)

Font: Olivé, 1990.
El sistema dels nostres amics Batencourt-Breguet no es va poder utilitzar a França degut a influències d'en Chappe, però al 1798, i ja a Espanya, el govern d'en Godoy es va interessar i va autoritzar-ne la construció, al 1799, d'una línia entre Madrid i Cadis amb un total de 70 torres. La seva construcció va fer-se en vint mesos.

D'aquesta experiència, certs enginyers militars van intentar elaborar un seguit de línies paral·leles a altres zones de l'Estat però que no van arribar a prosperar.

No va ser fins el 1843 quan s'autoritza oficialment la construcció de diferents xarxes de telegrafia òptica civil per tot el territori Espanyol, inclós Catalunya. El coronel José Maria Mathé va ser qui va guanyar el concurs públic per a portar a terme aquest gran projecte i que va facilitar la comunicació en territori espanyol amb tres linies principals, una de les quals, provinent de Madrid-València pujava cap a Catalunya utilitzant la seva costa fins la Jonquera.

Principals xarxes telegràfiques òptiques a nivell Espanyol. Podem observar la línia de Catalunya, com un "Corredor Mediterrani", en aquest cas de comunicació. Font: Luis Enrique Otero Carvajal

Encara que al 1840 Catalunya tindria una important xarxa de telegrafia òptica en tot el seu territori, inclós l'interior, el sistema, com hem comentat abans va deixar de ser vigent després de l'aparició de la telegrafia elèctrica. De totes maneres, amb finalitats militars, la xarxa de telegrafia òptica va tenir un paper molt important, però puntuals, en diversos conflictes de la segona meitat del segle XIX.


El Capità General del Principat de Catalunya al 1845, en Manuel Gutiérrez de la concha, coronel i marquès del Duero va haver de donar front als primers conflictes carlins de la Guerra dels Matiners (1846 al 1846). Vist el que se li venia a sobre va empendre un seguit de mesures, entre les quals es destacà l'encàrrec al coronel José María Mathé, impulsor de la telegrafia òptica civil a Espanya, d'una xarxa militar de comunicació òptica per tal de portar notícies i ordres entre la ciutat de Barcelona i les principals zones i focus de revoltes carlines. D'aquesta manera es va impulsar la necessitat de mantenir una comunicació òptica i militar entre Barcelona i Solsona, Lleida, Manresa i Vic, entre altres.

Torre de Montornès del Vallès. Torre 47 del conjunt d'estacions telegràfiques catalanes al 1849.

La configuració de l'estructura de les torres era similar en tots els casos i d'aquesta manera trobem torres de planta 5 x 5,5 metres daproximadament i una alçada de tres nivells, amb espitlleres en totes les plantes i un fossar estil medieval o una defensa natural. La distància entre torre i torre s'estableix en funció del terreny però en línia recta es va establir d'entre 6 i 8 quilòmetres.


Sistema de Betancourt.

Al Vallès Occidental, segons Jaume Peramau,  el projecte ideat pel coronel Mathé, establia una línia principal que unia Barcelona amb Lleida seguint aproximadament el traçat del camí reaial (l'actual carretera N-II). Des de aquesta línia, establerta en sentit horitzontal i que partia Catalunya pel mig, havien de sortir altres línies de primer ordre que posessin en contacte Barcelona i Lleida amb les principals poblacions de l'interior. A partir d'aquests eixos verticals, s'havia de tramar tota l'àrea amb altres petites línies que interconnectessin les anteriors.

La línia de Barcelona a Vic resseguia aproximadament el traçat de la C-17 (antiga N-152) i situava a Montcada una torre de primer ordre, ja que servia de continuïtat a aquesta línia de bifurcació cap a una altra torre que hauria d'haver estat situada als voltants de Sabadell.

La línia de Barcelona a Lleida - Aquesta línia, tal i com hem dit era el braç principal de comunicació i de la que partien diverses sub-xarxes que penetraven pel territori català. Aquesta línia està datada de finals dels anys quaranta del segle XIX i el seu punt de partida era justament la torre número 1, situada al castell de Montjuïc.

Des de aquesta torre de Barcelona es divisava la torre número 2 situada al turó de Sant Pere Màrtir, a ponent del Tibidabo que a més servia de bifurcació amb la línia militar de Vic i la civil de Tarragona, a través de l'Ordal. Entre aquesta i la de Castellbisbal se situava una tercera torre a Molins de Rei i, després de Castellbisbal, la línia continuava cap a Olesa i Esparraguera.

Situació actual de la torre de Sant Pere Màrtir, a l'Oest del Tibidabo. Avui dia la torre de telegrafia òptica ja no existeix però com podeu veure va ser susbstituida per una altra i més "moderna" torre de comunicacions. Val a dir que aquesta "moderna" torre de comunicacions va ser el primer repetidor de Televisió de RTVE que donava cobertura a tot Catalunya, i va ser instal·lada un any abans de donar cobertura a tot el país, allà pels voltants del 1959. Avui dia el repetidor el fa servir Telefónica i radios locals.

La quarta torre, situada a Castellbisbal és dalt d'un turó damunt mateix del punt del Diable de Martorell. Actualment aquesta torre és la que millor estat de conservació gaudeix de les 22 que formaven tota la línia Barcelona-Lleida.

La línia de Barcelona a Vic - Aquesta línia, segons Jaume Peramau, era també una línia de primer ordre, construïda els mateixos anys que la de Barcelona a Lleida. Les dues primeres torres eren les mateixes que les de la línia de Lleida i des de Sant Pere Màrtir continuava cap a Montcada.

Des de Barcelona, la torre situada al Turó de Montcada era la tercera, i aquesta era una torre anomenada de primer ordre, ja que oferia una bifurcació. En primer terme, la línia principal cap a Vic i una segona línia que apuntava cap a Sabadell (Torre 3-A). Aquesta línia sembla ser que no va tenir continuïtat, inclús no s'ha trobat cap resta física, ni cap altra documentació que certifiqui que finalment es va arribar a construir.

Torres de telegrafia òptica a Catalunya. Font: Scripta Nova

Aquells antics cossos de les torres, ara ja desaparegudes en alguns indrets, com és la torre del Turó de Montcada, en temps de Ferran VII i de la Regència de la seva esposa Cristina, s'utilitzà per el servei de telègraf de senyals, amb el qual portaren la noticia a Barcelona de la proclamació d'Isabel II. 

És curiós pensar doncs que la notícia de la proclamació de la reina va passar pel turó de Montcada, lletra a lletra, senyal a senyal, sense que els vilatans i vilatanes se n'adonèssin de res i aquests i aquestes mantinguèssin la seva vida habitual, al camp, al poble.

Per a il·lustrar aquests fets us presentem tres referències, publicades per Salillas i on es parla del fet pel qual a dalt del turó hi havia la torre de telegrafia:
24 d'agosto del 1849 -  El Capità General comunica a l’Ajuntament de Montcada  que ha donat les ordres per a que l’Alcalde de Mollet pagui els 275 reals que li corresponen per les obres de la presó construida en el “fuerte de este punto” . Aquesta quantitat segueix sent reclamada el 18 d'agost de 1849.
27 de gener del 1850 - L'Alcalde de Mollet, Joseph Pujol, pagà la dita quantitat, “por el gasto de Calabozo construido en el fuerte de éste término por orden del Exmo. Cn. Gral."
18 de novembre del 1851 - El Jefe de la Sección de Sabadell, de Telégrafos militares diu, que ha rebut queixa del Cabo encarregat de la torre telegráfica de Montcada que no se li facilita el suficient oli que correspon a la guardia de dit telègraf, i que és de 4 unces castellanes per dia, pel que prega que s’esmeni dita falta.
Per altra part i aprofitant la noticia de l'acte de col·locació de la placa commemorativa al lloc on va estiuejar Albert Ubach el proper 2 d'Octubre del 2011 i a la mostra i exemple que la Fundació Cultural ha deixat aquests dies de les seves meravelloses fitxes, es diu el següent:
10 de Maig del 1850 - El Rector i l'Ajuntament, diuen al Capità General que degut a les passades turbulències sigué treta del campanar de la parra y portada al fort del Turó una campana, lo que va ferse per a avisar els moviments dels enemichs, però com que ja s'han acabat els motius y are al fort hi ha un telègraf dels moderns, desitjarian aquells recobrar dita campana per a novament colocarla en el campanar de l'Esglesia. També es construiran "más pequeñas fortificaciones en la torre y en frente la puerta de la misma Iglesia que con el tiempo se van cayendo..."
I amb qui connectava la torre de Montcada, mirant cap al nord? La resposta és la torre de Montornès del Vallès, també anomenada torre de Bosquerons i tot just a 9 Km de distància amb la torre de Montcada.

La torre de Bosquerons encara es troba a la seva ubicació original i, encara que es trobi certament enderrocada, podem fer-nos una idea de com era la torre de Montcada, tenint en compte que la de Montcada era una torre més important:

Torre de Bosquerons a Montornès del Vallès.

La torre de Montornès està situada a uns 222 metres d'alçada, sobre Can Bosquerons. Com ja hem anunciat, va ser construïda al 1848 com a equipament militar de telegrafia òptica però només es va fer servir fins el 1862, data en què va ser abandonada a causa de l'aparició de la telegrafia elèctrica. Aquesta torre es comunicava visualment amb el turó de Montcada pel sud i amb la torre de Granollers cap al nord.

El següent gràfic mostra la distància i ubicació de la Torre de Montcada, dalt del Turó i la torre de Bosquerons, a Montornès del Vallès:

Des de la torre de Montcada fins la de Montornès hi ha tot just 9 Km en línia recta. Font: Google Inc.

Us animem a fer l'excursió cap a la torre de Montornès del Vallès. Ja que encara converva gairebé tota la seva estructura original, si bé, hi ha una de les parets força enderrocada. Si voleu aportar alguna fotografia de la vostra excursió i quina visibilitat real heu gaudit o patit durant l'excursió, feu-nos-ho saber.

Per altra part i fent servir Google Earth podem fer el viatge visual de la línia entre les torres de Montcada i Montornès per a donar-nos una idea de la proximitat visual que tenien les dos torres:

 
Video demostratiu elaborat amb Google Earth  on unim visualment les torres de Montornès del Vallés amb la del Turó de Montcada i Reixac. Font: Google Inc.

Si voleu saber més, podeu llegir el fantastic article d'en Antonio Aguilar i Gaspar Martínez, anomenat "La telegrafia Óptica en Cataluña. Estado de la cuestión".


ANNEX 1 - Funcionament tècnic de la màquina de Betancourt (Font: FCOHC)

El principio de esta máquina consiste en imprimir a la flecha determinadas posiciones, cuyos ángulos con el mástil corresponden a valores determinados de antemano, y cuya observación a distancia conduce a la lectura del mensaje transmitido. El círculo ideal que describía la flecha en su movimiento, se consideraba dividido en cierto número de sectores, que correspondían a otros tantos números o signos del alfabeto. En el caso de la división de la circunferencia en 36 segmentos, la diferencia de uno a otro representa un ángulo de diez grados: las primeras 26 posiciones debían corresponder a las 26 letras del alfabeto, y las demás, a las nueve cifras.

Procedimiento de transmisión: El empleado del puesto de transmisión se sentaba al pie del mástil, y daba la vuelta al torno hasta que la punta del indicador se hallaba colocada encima de la ranura que llevaba la primera letra a transmitir. Entonces, paraba la marcha de la máquina, que quedaba frenada por el indicador. Debido al movimiento de las dos poleas, la flecha se hallaba parada en una posición que coincidía con la que se había designado de antemano, para significar la letra transmitida. En aquel momento, el observador miraba con el anteojo el mástil del puesto siguiente, en donde el otro observador debía reproducir la misma señal.

El ocular del anteojo había sido provisto con un hilo meridiano. Al obtenerse una letra determinada, el hilo del ocular tomaba automáticamente la misma posición que la flecha. Por lo tanto, si el observador del puesto siguiente había interpretado bien la señal, su propia flecha debía coincidir con el hilo del ocular del puesto anterior. Cualquier variación indicaba que se trataba de un error; entonces el primer empleado no modificaba la posición de su aparato, hasta asegurarse que el observador siguiente había corregido su error.

En los demás puestos de la red telegráfica, el observador se hallaba colocado entre dos anteojos, uno fijado sobre el puesto anterior, y el otro sobre el siguiente. Cuando el puesto precedente formaba una señal, el observador la examinaba con el anteojo, y daba la vuelta al torno hasta que el hilo de su ocular coincidía con la posición de la flecha del puesto precedente. Entonces, el observador miraba en el segundo anteojo, asegurándose que el puesto siguiente había leído correctamente su propia señal.

Sólo en caso de duda, el observador leía, al tiempo de la transmisión, las letras que pasaban bajo el indicador junto con cada ranura de la polea, y cuya sucesión le indicaba el contenido del mensaje.
Funcionament del telègraf òptic d'en Betancourt.  Font: betancourt.fundacionorotava.es


Fonts consultades:
  • Scripta Nova - REVISTA ELECTRÓNICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES - Universidad de Barcelona. ISSN: 1138-9788. Depósito Legal: B. 21.741-98 - Vol. VII, núm. 137, 15 de marzo de 2003
  • LA TELEGRAFÍA ÓPTICA EN CATALUÑA. ESTADO DE LA CUESTIÓN - Antonio Aguilar Pérez. Geógrafo. Universidad de Barcelona i  Gaspar Martínez Lorente. Historiador. Universidad Complutense de Madrid
  • LA XARXA DE TELEGRAFIA ÒPTICA AL VALLÈS OCCIDENTAL - Jaume Peramau i Llorens.
  • Màquina de Betancourt - Fundación Canaria Orotava de Historia de la Ciencia (FCOHC)
  • Mapes i gràfics per Sat - Google Inc.
  • Luis Enrique Otero Carvajal.

  • Fundació Cultural Montcada.

divendres, 15 d’octubre del 2010

En Jaume Alcázar, historiador montcadenc, director de la revista Quaderns de la Fundació Cultural Montcada, és també es membre de la Fundació. De la seva mà tenim avui un magnífic regal del barri de Sant Pere de Reixac, avui dia conegut com Mas Rampinyo.

Apareixen topònims certament rellevants:

  • Iglesia de Ripollet
  • Casa Mas de Ripollet
  • Mas Duran
  • Casa o Mas Cabanyes
  • Can Pomada
  • Mas Bertran
  • Torre Piella
  • Casa Payàs y Umbert
  • Casa del Trampát (Trempat)
  • Casa Albinyana del Pla
  • Casa Catafau
  • Molí del Bisbe
  • Hostal de Font Freda
  • Casa Castells
  • Casa Castelló
  • Casa de las Indianas

Els Límits

Els límits entre Montcada i Mas Rampinyo són fixats tradicionalment en el riu Ripoll. Això és així perquè una i l’altre corresponen a territoris parroquials diferents, d’origen medieval i separats des del segle XI per aquest riu.

En el seu origen les terres de l’actual municipi formaven part del terme del castell de Montcada el qual n’exercia l’autoritat feudal i en cobrava impostos i prestacions. A banda d’això, aquestes terres eren sotmeses també a la jurisdicció religiosa, que exercien cada una de les tres parròquies que des del segle XI tenien drets sobre el territori: Santa Engràcia que s’ocupava de les terres de l’actual Montcada, Sant Pere de Reixac que ho feia de la muntanya i de la plana de l’actual Mas Rampinyo, i Sant Iscle de les Feixes amb autoritat sobre la zona de Terra Nostra.

Així podem afirmar que la frontera històrica entre Montcada i Reixac i Mas Rampinyo (aquest darrer com a hereu de l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac) era situada des del segle XI, moment en que es van fixar els termes parroquials, en el riu Ripoll, i es va mantenir així durant tota l’edat mitjana i bona part de l’època moderna. Per la seva banda, Santa Engràcia de Montcada abraçava només les terres riberenques de la dreta del riu Besòs fins a la vertical del Ripoll, és a dir, els camps de conreu situats a l’entorn del turó de Montcada. Un extens territori que incloïa Can Sant Joan però no can Sants ni can Oller, que ho eren de Sant Iscle de les Feixes.

Hi ha qui pot pensar que aquest límit es va fixar en un riu perquè aquest és una frontera natural entre els dos territoris, de la mateixa manera que ho pot ser una muntanya o un llac, però el cert és que els rius mediterranis, que sovint porten poc cabal, no actuen mai com elements de separació sinó de contacte i intercanvi entre les dues lleres. A més a més, si els accidents naturals són els que limiten els territoris, com és que la zona de Terra Nostra no pertany a la parròquia de Santa Engràcia, sinó hi ha cap riu que les separi?. Perquè el pla de Mas Rampinyo pertany a Sant Pere de Reixac si el Besòs pot esdevenir frontera de separació? En el cas de Catalunya, els exemples són encara més evidents: La Vall d’Aran separada per un mur de muntanyes pertany al Principat i en canvi Andorra, oberta a la Seu, no.

Sigui com sigui, l’únic argument fiable per a entendre la formació i les fronteres entre territoris és repassar la seva evolució històrica. Mas Rampinyo i Montcada tenen la frontera en el Ripoll perquè el primer ocupa les terres de conreu dels habitants de la parròquia de Sant Pere de Reixac. Així es va recollir quan es va fixar el seu terme al segle XI i així s’ha mantingut durant segles. El document que acompanyem a continuació per il·lustrar tot aquest tema és un mapa de la parròquia de Sant Pere del 1783 provinent de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En ell es pot apreciar com els límits entre les dues parròquies eren situats en el Ripoll

Jaume Alcázar


Fons: El Veïnat del mes de desembre de 2008

Missatges més antics Inici