Montcada i Reixac

A l'antiga revista de "La Hormiga de Oro", trobem una petita imatge al peu de pàgina on veiem el Sometent de Montcada fent pràctiques de tir. 

El sometent fou en els seus inicis una organització paramilitar d'autoprotecció civil típicament catalana, separada de l'exèrcit, per a la pròpia defensa i la defensa de la terra en temps de conflicte bèl·lic.

La progressiva coordinació dels camperols i contra les agressions externes dugué a l'establiment del sagramental el 1068 i d'un usatge denominat "Princeps namque".

Ambdós textos legals configuren el caràcter alhora policial, en l'àmbit local, i militar, en l'àmbit general, conferit al sometent. Fou institucionalitzat definitivament durant el regnat de Jaume I, al segle XIII.

 

Els compromesos en el sagramental, doncs, eren cridats –com tot dret feudal– mitjançant fogueres enceses de cim a cim, en forma d'host, a so de corn, toc de trompeta o repic de campanes, o sigui «metent so».

D'aquesta última manera, del repic de campanes (o bé so metent), en sorgeix el nom posterior, que preval al de sagramental a partir sobretot del segle XVI, quan el mot sometent substitueix el mot host. De la frase metre so, doncs, se’n deriva el mot sometent. Quan el so era via fora, s'anava a guerrejar fora de la terra. En els segles xvi i xvii adquirí un paper fonamentalment policial —contra bandolers, hugonots i pirates, de fet Barcelona com a ciutat lliure també va arribar a cridar a sometent als ciutadans contra algun senyor feudal per defensar ciutadans de Barcelona contra l'abús d'aquest o cavallers— definit per la Constitució de 1561, vigent fins a mitjan segle XVII

 Actualment dissolt a Catalunya des de 1978 pel Senat espanyol, la institució del sometent s'ha mantingut tanmateix en el costum del Principat d'Andorra

A finals del segle XIX es publicava un recull de notes provinents de diverses publicacions en un diari anomenat "La Imprenta", una publicació que ja hem tractat en alguna ocasió en aquest bloc.

L'any 1872 es va publicar una nota del Diari de Barcelona que ens permet disposar de certes dades sobre l'antic Hostal de Font-Freda.

A banda dels aldarulls ètnics que segons la publicació es van dur a terme en aquell indret, la nota principalment ens facilita una visió del moment, a finals del segle XIX, quan l'hostal era ja un indret enrunat.

També es menciona una pressó que ja sabem estava emplaçada a Montcada, molt probablement al carrer Barcelona, com ja ens va insinuar l'amic Ricard Ramos fa uns anys, QEPD.

La transcripció diu:

Escriben anteayer al "Diario de Barcelona" desde Moncada:

A la una de esta madrugada ha llegado a Moncada una colonia de gitanos andaluces compuesta de unos cuarenta individuos de ambos sexos y acompañados de multitud de caballerías menores, se alojaron en una casa medio derruida llamada "Fontfreda", cayendo como una plaga sobre las huertas vecinas que devastaron. Parte del día pasaron en una taberna tragando sendos porrones de vino quedando completamente bebidos al poco rato; empezó luego entre ellos una pelea descomunal, sacando á relucir toda clase de instrumentos y en particular unos tremendos puñales que ponían a la punta de un palo hiriéndose mútuamente.

Los viajeros de un tren que acertaba á pasar se alarmaron creyendo asistir á una pelea de caslistas y voluntarios, pues también se dispararon varios tiros de pistola. Por fin tuvieron las autoridades a intervenir, acompañadas de varios sugetos armados. Al ver la justicia, la mayor parte escaparon. Uno de elos al ser detenido trató de defenderse con un enorme puñal, mas se le encaró un revolver y pudo ser desarmado. Los demás fueron presos arrojando las armas de que iban provistos: una muger al pasar frente la casa rectoral arrojó un palo surmontado de una porra de hierro que fé casi a dar a la cabeza del señor cura que veia pasar aquel extraño convoy. Se tomó declaración á los que pudieron ser habidos, se curó á un herido de bastante gravedad, dos quedaron presos en la cárcel o, se registró á todos quitándoles sus armas y por fin, se les dio órden terminante de salir inmediatamente del pueblo. ¿Podría decir V. alguna cosa sobre la inmoralidad de las tabernas que dan de beber á los que están beodos? En Francia no se permite tal cosa.

 Fons: Diari "La Imprenta". 1872.

La primera casa que actualment tenim notícies a Barceloa sobre la fabricació de paviment hidràulic és la "Butsems i Cia", que ja en 1856 produïa assolellats de ciment a la ciutat comtal. 

Va ser Carles Butsems i Marià qui va fundar com hem avançat, el 1856 l'empresa de materials de construcció, que va anomenat Butsems i Fradera i que, als anys setanta del segle XIX, encara funcionava com a fàbrica de pedra artificial.

Poc després, però, esdevingué pionera la fabricació de paviments hidràulics, incorporant les noves formes del Modernisme i satisfent les demandes dels arquitectes del moment.  

El seu establiment va ser un dels premiats per l'Ajuntament de Barcelona el 1907. En aquest sentit, alguns dels arquitectes més coneguts, J. M. Jujol, A. Gaudí, J. Puig i Cadafalch o L. Domènech i Montaner, van fer dissenys per a les peces d'aquesta empresa i van comptar amb la seva col·laboració per a la decoració dels seus edificis.

Malgrat aquests origens de Butsems, l'empresa que va estendre el producte de paviment hidràulic va ser "Orsola Solà", fabricant dels coneguts panots de Barcelona, però en qualsevol cas "Butsems i Cia" va ser una empresa pionera i proveïdora del Modernisme.

Sota aquest context, el 1915, a una revista de Barcelona es va publicar aquest petit reportatge d'una pàgina on es parla de "La Casa Butsems i Cia", proveïdora dels tubs per formigó per renovar i canalitzar les aigües de Montcada cap a Barcelona.

 

Recordem que un any abans, el 1914, la ciutat va patir una de les més greus epidèmies de tifus. En aquests termes, la Casa de l'Aigua de La Trinitat va ser construïda per la companyia pública municipal barcelonina "Aguas de Moncada" entre els anys 1915 i 1919. 

Després de l'epidèmia de tifus que va assolar la ciutat el 1914 i va causar una alta mortaldat a causa de la contaminació de l'aigua distribuïda per la companyia municipal, es va haver de renovar amb tota urgència el sistema de subministrament d'aigua de boca. 

Fixem-nos en els detalls de la imatge:

1. La fotografia superior ens mostra el detall del pati de la fàbrica amb la fabricació dels tubs, on els operaris, amb motlles i un esquelet o mallat metàl·lic, disposaven els tubs al sol per a dur a terme la fase final d'assecat.
2. A la segona fotografia, encerclada es pot observar una prova de resistència d'una secció de dos tubs amb quinze sacs a sobre la seva junta.

La nova instal·lació pel subministrament d'aigua realitzada amb aquests tubs va formar part d'una gran infraestructura de canalització per millorar la capacitat de cabal i l'abastament d'aigua a la ciutat durant el segle XX. Tenia funcions d'estació d'emmagatzematge, depuració i cloració de l'aigua captada a pous construïts a Montcada i Reixac. 

Des d'on avui hi ha el barri de Trinitat Vella s'impulsava l'aigua fins al dipòsit ubicat a l'actual Trinitat Nova, on es clorava i des d'on es conduïa al nucli antic de la ciutat, inclosa la Barceloneta. 

El projecte inicial també preveia portar aigua a l'Eixample a través de l'aqüeducte Alt de Moncada, però no es va poder completar. Va funcionar fins al 1989, quan va ser abandonat i va caure en un procés de degradació.

 

Podeu consultar aquí un article sobre el tifus de 1914

Avui volem donar-vos a conèixer la figura d'una persona que creiem interessant lliurar-vos per l'estudi dels represaliats de la Segona Guerra Mundial.

 

Aquest és el nostre record a Eugènia Raimunda Levy Veil, una Montcadenca que va morir al camp de concentració nazi d'Auschwitz el 1942.

• Filla de Gabriel Levy i Revina Veil, Eugènia va néixer a Montcada i Reixac el 26/08/1917. 

• Durant la Guerra Civil Espanyola va exiliar-se a França i va viure uns anys al municipi de Rennes, a la Bretanya. 

• En condició de civil va ser capturada i traslladada al nucli de Oswiecim, a la República de Polònia i ingressada al camp de concentració d'Auschwitz on va morir als vint-i-cinc anys el 09/11/1942.

Fons: Memorial Democràtic. Departament de Justícia.

 Bona dia. 11 de Setembre de 2024.

Aquest pergamí ens parla del conegut Pere Riera. Datat del 10 d'octubre de l'any 1387 la seva descripció ens parla de Pasquala, casada en primeres noces amb l'hostaler del castell de Montcada Pere de Riera i ara amb l'hostaler barceloní Joan Navarro, ven a Joan Ferrer, paraire de draps de llana de la ciutat, una casa amb eixida del carrer de la Blanqueria, al darrere de l'Hospital de Bernat Marcús, en alou de la pabordia de juliol de la seu. Amb àpoca del preu, 100 ll., i possessió de la casa (Barcelonal, 28 de novembre de 1387).

Recordem que el 7 de maig de 1378, Pere Riera, hostaler de Montcada, va fundar un benefici, sota la invocació de sant Antoni i sant Llorenç, a la Pobla Nova de Montcada, a l'actual centre urbà, i tres anys més tard el bisbe de Barcelona, a instàncies del rector, jurats i prohoms de la vila, va fer traslladar la parròquia vella a la petita capella fundada per Pere Riera, quedant així instaurada Santa Engràcia a l'actual emplaçament.

Fons: Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 590, Reg. 25517

Avui us presentem una altra imatge on surt la Torre dels Frares (a la dreta de la fotografia, a tocar de la carretera de la Roca). La imatge està feta per damunt la carretera de Vallensana (fixeu-vos que surt en primer terme), molt probablement als anys 30 del segle XX.

Mireu totes les muntanyes treballades. La vinya era predominant en aquest endret i només quedaven quatre pins enlairats i una petita zona boscosa i de matolls al cim.

Fons: Autor desconegut.

Una bonita imatge del barri de la Torre dels Frares, molt probablement als anys 40 del segle XX.

Eines, blat de moro, canyes...

Avui us portem un parell de curiositats de col·leccionisme. Es trata de dos cromos de ja fa unes quantes dècades.

El primer és el cromo número 39 de la història d'Espanya, on veiem l'enterrament dels "germans" Montcada a Mallorca. Una col·lecció de les Xocolatas Sultana.

El segon és el cromo número 48 de l'Àlbum Universal 1 sobre "La Historia del Mundo-Castillos de España" de 1943.

Aquest segon cromo va ser il·lustrat amb una de les poques imatges que hi havia de les restes del castell a principis de segle XX, tenint en compte que el 1943, que és quan es va editar aquest àlbum de cromos aquestes restes ja no hi eren. El dibuix està basat en l'Enciclopèdia Espasa, en concret al mot "Moncada" sortia editat durant moltes dècades aquesta imatge de principis de segle XX de les restes de la capella del castell de Montcada:

Fons: Arxiu personal

I de nou us volem oferir amb un altre poema dedicat al castell de Montcada, de l'autor M. Castanyé, publicat el 1868. El poema parla de Guillem Ramon de Montcada. Esperem que us agradi.

Fons: La Pubilla, semmanari català. Núm. 37 (16 febr. 1868).

El 1910, un seguit de persones van pujar al Turó de Montcada i a peus de la capella de la Mare de Déu del Turó van fer un míting aplec catòlic contra l'ensenyament laic. 

La notícia ens indica que es van concentrar 3.000 persones a dalt del Turó, una xifra difícil de creure.

La transcripció és la següent:

La jornada del día 28 - El "Aplech" de Moncada. En la Ermita del Turó reuniéndose unos 3.000 católicos procedentes de los pueblos comarcanos. Hablaron los oradores Vilaseca (de la comarca), Cendaya (Guipuzcoano) y Casals y Gambús, de Barcelona. El entusiasmo fué indescriptible- - (Fotog. Segarra)

De l'orador de Barcelona "Casals y Gambús" sabem que es tracta de Miquel Casals Gambús, fill de Ramon i Assumpció, nascut el 1887 a Barcelona i mort dins del conflicte de la Guerra Civil Espanyola el 7 de setembre de 1936 per violència de la revolució i repressió de la reraguarda republicana.

Fons: La Hormiga de Oro

L'Associació Cultural Montcada publica el nou número de Quaderns per Sant Jordi. Esperem que us agradi.

Avui us volem donar a conèixer també un petit article on es parla dels origens llegendaris del Castell de Montcada, però l'any 1913, que és quan es va escriure aquest article, la capella de la Mare de Déu del castell ja havia estat bastida de nou per Enric Sagnier i ens parla d'algun detall interessant com l'escala de pujada al campanar.

 

Avui us tornarem a oferir un poema en català i una traducció al castellà, de l'any 1887. El poema parla de la mort del Montcada en terres de Mallorca durant la reconquesta de les Balears. És intens i molt maco. Gaudiu-lo.

 

Fons:  La España regional: Año 2, Tomo 3 (1887)

 El següent és un anunci publicitari de la fàbrica de ciment ASLAND, emplaçada al nostre municipi.

Avui us mostrem un poema de l'any 1868, quan del castell de Montcada només quedava una petita torre que s'havia reaprofitat per a fer un Telègraf Òptic militar. 

Descobrim la tristesa del seu autor en descobrir el cim del Turó de Montcada, desprovist del seu insigne castell

Als Enderrochs del castell de Moncada

   En lo bell cim d'una enesprada altura,

sa tèsta per lo temps enderrocada,

unas runas hi sé: dels de Moncada

ans lo palau; avuy la sepultura!

   Sos finestrals apar que ab greu pavura,

com los ulls d'una tèsta calsinada

ne guaytan, ab lo pler enmantellada,

de la Ciutat Comtal l'ample planura.

   Y al veure'l fum que lo vapor enfloca

pujà'ab afany fins á l'esfera blava,

l'enderroch ab dolor aixis se plany:

   - L'orgull del hom' avuy lo cel ne toca,

mes ay! Ma tèsta abans també hi tocava!...

Oh folla illusïo!...Trist desengany!... 

Joseph Roca i Roca

 

Fons: Lo Gay saber : periodich literari quinzenal fet per escriptors catalans, mallorquins y valencians: 1a època, Núm. 01 (4 març 1868)

La següent imatge pertany a un calendari de butxada de l'any 1975 on podem veure una estampa del Restaurant de Ca la Roser, al barri de Terra Nostra (Santa Maria de Montcada).

A l'esquerra podem observa la carretera N-150 i alguns vehicles d'aquell moment, com un Seat 124 de primera generació en color blau. Eren uns anys on la guerra dels refrescos de cola encara era patent i en aquesta imatge veiem que el restaurant estava adherit al refresc "Pepsi".

L'1 de novembre de 1933 va tenir lloc a Montcada un homenatge a Ignasi Iglésias, el dramaturg i poeta de Sant Andreu del Palomar, mort feia cinc anys, el 1928. Ho trobem a una nota del diari "La Publicitat"

L'article ens dona interessants dades:

• D'aquell acte va sortir la necessitat de canviar el nom del Carrer Ripoll pel de Carrer Ignasi Iglésias.
• Joan Albadera, àlies Janot era l'home més vell de Montcada l'any 1933 i va ser qui va destapar la placa de canvi del carrer Ripoll.
• A la Plaça Fermín Galan, més tard coneguda com Plaça de l'Envelat i oficialment avui dia Plaça Lluís Companys, també es va donar nom d'Ignasi Iglésias a l'edifici de les escoles que s'estaven construint (més tard conegut com Envelat) mentre es tocava els segadors.
  
• El quadre escènic del teatre de l'ABI també va ser dedicat a Ignasi Iglésias.
  

Així és com a Montcada, en un dia es van dedicar tres marbres a Ignasi Iglésias. Un carrer, una Plaça i un quadre escènic d'un teatre

 Per a saber més:

• La Plaça Fermin Galán, avui dia Plaça Lluis Companys, va ser constituïda dos anys abans, el 1931 pel mateix Lluís Companys en record a Galán, un militar afusellat per ordres de Primo de Rivera i considerat un heroi de la República. 
• La notícia de la constitució de la plaça es va publicar el 2 de juny del 1931 a La Veu de Catalunya , nº 10912, quan Lluís Companys, Governador Civil de Barcelona va ser convidat per l’Ajuntament de Montcada i moment on es van adaptar i modificar  molts rètols de  noms de carrers i places.
• Aquell dia eses va dedicar també un altre carrer de Montcada a  Francesc Layret, advocat laboralista assassinat a Barcelona pels pistolers del Sindicat Lliure.

La Veu de Catalunya, 2 de juny de 1931

 El següent és un menú, probablement d'una boda al restaurant de Can Piqué, l'any 1973.

A l'antiga torre del Baró (no confoneu amb la Torre del Baró que hi ha al damunt la muntanya, sinó a l'antiga torre que hi havia a peus del camí, a tocar de l'actual estació de Torre del Baró), l'any 1880 uns pagesos van plantar un creu negra amb una làpida per a evitar que la pluja esdevingués calamarsa.

 Fons: Diari catalá  polítich y literari Núm. 409 (12 jul. 1880)