Blogcrowds

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XX (Anys 30). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Segle XX (Anys 30). Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de novembre del 2025

Fixeu-vos en aquesta fotografia, però principalment en com estava el bosc de net en aquells anys. El bosc era una font primària d'energia i recursos i gairebé no es deixava res per aprofitar. Anar a fer costals, recollir les branques i branquillons per a fer foc, emprar les pinyes i tot el material de sotabosc, era la forma de fer vida a la zona.



divendres, 11 d’abril del 2025

El 5 d'agost de 1936, Lluis Companys va decretar i es va publicar al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, Núm 220, pàgina 946 del divendres 7 d'agost de 1936, la incautació de béns de persones que van participar o contribuït directament "al moviment sediciós" del dia 19 de juliol de 1936, sent ocupats per la Generalitat de Catalunya, qui els va destinar a obres i serveis d'utilitat social i satisfer les necessitats dels serveis públics a càrrec de la Generalitat.

Un decret revolucionari que buscava punir persones amb ideologia propera a l'alçament franquista, malgrat va ser un decret que es va aprofitar per incautar béns per diversos motius:

- De persones que van participar o contribuït directament a l'alçament.

- Dels qui van prestar ajut

- Dels béns de l'església, Ordres i Congregacions religioses

- La Generalitat podia ocupar també immobles de qui malgrat no havia participat en el moviment, es cregui oportú per tal de realitzar obres de caire social.

Les Corporacions Públiques i Organitzacions Sindicals obreres podien dirigir-se a un Comitè format per representants dels Consellers de Cultura, Finances, Economia, Assistència Social i Treball, per tal que els adjudiquessin l'ocupació d'un determinat immoble incautat.

Aquest és un exemple de l'acta d'ocupació o incautació de la finca de Can Valentí, a Vallensana que va ser adjudicada a l'Ajuntament de Montcada per a poder explotar el lloguer dels xalets que hi havia, així com a l'explotació del bosc i dels cultius de la finca.


 

Fons: Pares, Archivos Españoles. Documentación varia relativa a incautaciones hechas en la comarca del Vallès Occidental. Matadepera>Rubí. Código de Referencia ES.37274.CDMH/4//PS-BARCELONA_GENERALITAT,214,2  (Pàgina 75)

divendres, 14 de febrer del 2025

Durant la Segona República, el 14 de desembre de 1937, es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, pàgines 1109 i 1110, un edicte a Montcada pel qual es notificava als llogaters de nínxols del Cementiri Municipal de Montcada que finalitzava el lloguer de les sepultures. Es donava quinze dies als llogaters a regularitzar la situació dels nínxols.

 


 

divendres, 19 de juliol del 2024

Avui us presentem una altra imatge on surt la Torre dels Frares (a la dreta de la fotografia, a tocar de la carretera de la Roca). La imatge està feta per damunt la carretera de Vallensana (fixeu-vos que surt en primer terme), molt probablement als anys 30 del segle XX.

Mireu totes les muntanyes treballades. La vinya era predominant en aquest endret i només quedaven quatre pins enlairats i una petita zona boscosa i de matolls al cim.


Fons: Autor desconegut.


divendres, 2 de febrer del 2024

L'1 de novembre de 1933 va tenir lloc a Montcada un homenatge a Ignasi Iglésias, el dramaturg i poeta de Sant Andreu del Palomar, mort feia cinc anys, el 1928. Ho trobem a una nota del diari "La Publicitat"

L'article ens dona interessants dades:

  • D'aquell acte va sortir la necessitat de canviar el nom del Carrer Ripoll pel de Carrer Ignasi Iglésias.
  • Joan Albadera, àlies Janot era l'home més vell de Montcada l'any 1933 i va ser qui va destapar la placa de canvi del carrer Ripoll.
  • A la Plaça Fermín Galan, més tard coneguda com Plaça de l'Envelat i oficialment avui dia Plaça Lluís Companys, també es va donar nom d'Ignasi Iglésias a l'edifici de les escoles que s'estaven construint (més tard conegut com Envelat) mentre es tocava els segadors.
  • El quadre escènic del teatre de l'ABI també va ser dedicat a Ignasi Iglésias.

Així és com a Montcada, en un dia es van dedicar tres marbres a Ignasi Iglésias. Un carrer, una Plaça i un quadre escènic d'un teatre


 Per a saber més:

  • La Plaça Fermin Galán, avui dia Plaça Lluis Companys, va ser constituïda dos anys abans, el 1931 pel mateix Lluís Companys en record a Galán, un militar afusellat per ordres de Primo de Rivera i considerat un heroi de la República. 
  • La notícia de la constitució de la plaça es va publicar el 2 de juny del 1931 a La Veu de Catalunya , nº 10912, quan Lluís Companys, Governador Civil de Barcelona va ser convidat per l’Ajuntament de Montcada i moment on es van adaptar i modificar  molts rètols de  noms de carrers i places.
  • Aquell dia eses va dedicar també un altre carrer de Montcada a  Francesc Layret, advocat laboralista assassinat a Barcelona pels pistolers del Sindicat Lliure.

La Veu de Catalunya, 2 de juny de 1931

divendres, 10 de desembre del 2021

El següent muntatge ens mostra l'interior de la parròquia de Sant Pere de Reixac, des de primers de segle XX fins l'actualitat. 

A a primera imatge podem veure el retaule de l'altar major que va ser cremat durant la Guerra Civil. LA imatge és d'una postal Thomsa de principis de segle XX.

Just a sota, veiem que estava l'església encara l'any 1939, després de ser cremada per les milicies republicanes.

La imatge de 1951 ens mostra una reconstrucció de la postguerra en una imatge que els més grans encara recordaran. 

Als anys 70 el guix va ser eliminat i, després d'un procés de restauració, el seu interior va quedar amb la fesonomia que podem veure actualment.



divendres, 25 de juny del 2021

 Fa uns anys vam publicar l'errata d'uns dels segells editats durant la Guerra Civil, on es podia observar el nom de "Motcada en tots els segelles de la sèrie blava de 0,05 pessetes.

 Avui hem trobat la raresa, que és el mateix segell escrit correctament com "Montcada"



divendres, 16 d’abril del 2021

Can Oller, més conegut popularment com "El Castell", o "El Castillo" va ser una masia catalana reconstruïda com a fortificació i que molts veïns i veïnes de Terra Nostra mantenen en el seu record d'infantesa i joventut. Avui dia la casa ja no existeix i ha donat pas a una nova secció del barri de Santa Maria i el Parc de Ca n'Oller.

Malgrat que les fonts orals moltes vegades són escases o estan desvirtuades, gran part de la informació pertany a transmissió oral dels més grans de la zona.Vull agrair també la col·laboració d'Alberto Casas, que m'ha facilitat informació sobre la família dels darrers propietaris.


Antigament el poble de Montcada no tenia un edifici propi per a dur les funciones d'Ajuntament tal i com el coneixem avui dia. El batlle va arribar a llogar espais per tal de portar a terme les reunions del consell. Durant molts anys es van fer en hostals de poble, com l'antic hostal Font Freda (1755), però també al Mas Oller, pel qual el consistori pagava 50 lliures anuals pel seu lloguer (FCM).

Montcada, malgrat tenir un extens territori que incloïa Can Sant Joan, masia que va donar el nom al veïnat, no tenia sota el seu domini cases com la de Can Sants o Can Oller, masies que estaven més properes a la Parròquia de Sant Iscle de les Feixes, avui dia al terme de Cerdanyola del Vallès.

Eren temps de bandolers, doncs cal recordar que a Sant Isle, l'any 1624, se li agregà com a sufragània l'església de Santa Engràcia de Montcada, i que al S.XIX aquesta s'independitzà, quedant Sant Iscle com a sufragània de Sant Martí de Cerdanyola.

Can Oller als anys 90


D'altra banda, de l'amic Ricard Ramos (QEPD), vam poder saber que, segons el "Llibre V dels actes capitulars del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Aspectes rurals de la torre dels Frares de Montcada)", també hi ha referències sobre un "Can Oller", proper al Besòs i a la torre dels Frares, que ara per ara desconeixem si va pertànyer al mateix propietari del Mas Oller de l'actual Terra Nostra. Les referències diuen:

- 5 de Febrer de 1756 - Permís per fer "esperons" en les terres veïnes de “nostre torre de Moncada i del Mas Oller a Santa Coloma de Gramenet degut a les avingudes crescudes del riu Besòs".

- 13 de Maig de 1756 - Llicència per tallar 200 pins per fer "esperons en la torre de Mas Oller per resguarts del riu Besòs".


Can Oller, el 1970

En un planol trobat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, del 1787, surt Montcada, Reixac i els seus topònims, però el feix de terra de Terra Nostra queda en un costat del paper i les masies o edificacions que surten més properes a Can Oller són les de La Ferreria i La Beguda.

Deixant els segles XVII i XVIII, entrem al segle XIX i d'aquí el que coneixem és que en unes notes històriques sobre aquesta masia es diu que el Can Oller, a Terra Nostra, entre altres noms, es va conèixer també per Can Cuch.


Can Oller, amb la seva fesonomia de fortificació. Fotografia dels anys 70 del segle XX.

El nom d'Oller ve d'una de les famílies del darrer quart de segle XIX (els Oller van mantenir la masia històrica tal qual, amb les remodelacions oportunes dels segles passats, però sense convertir-la en fesonomia templaria). 

La família Oller va ser propietària fins l’any 1896, moment en que va ser adquirida per Raimon Pujades i Farnós, un terratinent provinent de Sant Martí de Provençals (Barcelona), casat amb Rosa Romaní i Oliva.

Val a dir que, malgrat a Terra Nostra hi ha un carrer anomenat d'Antoni Pujades, aquest ve donat per Antoni Pujadas Mayans, 1811-1881, el metge-psiquiatre català important a la seva època. Actualment sense trobar cap relació genealògica amb els Pujades de Can Oller.

Aquesta familia Pujades propietaris de Can Oller, entre finals del XIX i el XX van tenir un conjunt considerable de cases i terrenys a Montcada. Un exemple és el solar de l'antic Ajuntament, un terreny que van vendre al consistori per 12.000 pessetes de l'any 1918. (FCM).

També ho era l'escola que es va fer just al costat de l'antic Consistori, ara ocupat per la Policia. Al carrer Barcelona també van ser propietaris de l'antiga casa on després es va bastir Cal Lasús i que avui malauradament espera una sentència final d'enderrocament i re-urbanització, amenaçant un canvi de fesonomia a la zona.

Terra Nostra a principi dels anys 40 del segle XX.

El matrimoni Pujadas-Romaní, tenía dos fills, Andreu (primogènit) i Antonio, i una filla Àngels (que va morir l’any 1920). 

En morir Raimon Pujadas el 12 de desembre de 1924, el mas va passar per herencia al fill petit Antonio, que era solter i va continuar l’activitat agrícola amb l’ajuda d’uns masovers. Un espai on tota la familia es reunia per passar l’estiu.

Els Pujadas a Montcada. Fotografia del conjunt de la familia que passava els estius a Can Oller del Bosc. La fotografia és d’agost de 1924 i els personatges d’esquerra a dreta, i la seva relació amb el llavors propietari són: Rosa Romaní (esposa), Raimon Ponsatí Pujadas (net, fill gran de MªÀngels Pujadas), Antoni Pujadas (fill), Raimon Pujadas, MªÀngels (filla), Elvira Pi (nora, esposa d’Andreu Pujadas), Umbert Pujadas (net, fill petit d’Andreu Pujadas), Andreu Pujadas (fill), Elvira Pujadas (neta, filla gran d’Andreu Pujadas). Les tres dones darrera de Andreu Pujadas són masoveres de Can Oller.

Rosa, la vídua de Raimon Pujadas va morir l’any 1938 durant la Guerra Civil i posteriorment Antonio es va casar amb una artísta a qui agradaven els castells i no els massos rústics. Per aquest motiu va iniciar la remodelació del mas en castell, que fins i tot el va fer pintar de color rosa. Aquesta excentricitat va arruinar-lo.

Estiu de 1922 ón es veu l’aspecte del mas abans de la reforma. Dels dos homes que apareixen a la fotografia, el de l’esquerra és Antonio Pujadas i el de la dreta el seu germà Andreu amb la seva filla Elvira en braços. Els altres tres nets de Raimon Pujadas (absent a la foto) son els tres nets que estan drets. D’esquera a dreta Raimon Ponsati, al mig Humbert Pujadas i a la dreta Mª Àngels Ponsatí.

 
Dels Pujades, disposem també d'una foto dels anys 50 d'una nena que diu al peu de foto "Saludos de Mari Blanca de Pujadas", una nena prodigi que tocava el piano a la casa. Val a dir també que sembla que la contractaven per a tocar davant de personalitats rellevants de l'época.


Finalment la família va patir els efectes de la crisi de fons i van vendre el castell (desconeixem l'any, pero calculem que pels voltants dels anys 60), quedant la masia, el castell i la seva història de la mà dels 'domingueros' dels anys 70 a 90, on la casa entra en una nova etapa de declivi i mort.

Solar del Castell, amb les runes a la part inferior. Any 1992. El descampat' bullia de vehicles fent la graellada o la paella de diumenge, mentre els nens/es 'investigaven per la casa i el bosc.

D'aquesta època de declivi final, podem dir que moltes montcadenques i montcadencs, i també visitants de viles i ciutats properes, van gaudir de llargs diumenges de picnic, paelles, i botifarrades, fent passar el dia entre xuts de pilota, xerrades alliberadores del dia a dia, mentre es pujava a buscar aigua a la font de la Mitja Costa o altres activitats lúdiques de cap de setmana. 

 Can Oller el 1975

Les primeres dècades en democràcia van portar la casa a ser titular d'un dels parcs més bonics de Montcada, el de Ca n'Oller. Certament moltes persones del poble tenen grats records i moments viscuts, tot gaudint de petits, joves i també de més grans en aquell indret d'esbarjo, ara perdut.


Can Oller, el castell, el 1970

A efectes pràctics, Can Oller, conegut també durant durant tot el s.XX com "El Castell", realment no era una fortalesa autocontinguda de connotacions èpiques sinó una adaptació-remodelació de la masia original per un dels darrers propietaris als anys 40 del s.XX. 

Restes del "castell" de Can Oller, el 1970

Com a curiositat, Mari Blanca de Pujadas, que des dels dos anys ja va mostrar grans dots amb l'instrument, va seguir interpretant el piano i la seva vida la va portar a ser professora als Estats Units, indret on viu des dels cinc anys

Mariblanca de Pujada, nascuda a Barcelona el 2 de Juliol de 1949, filla de Maria Rosa Prunes de Pujada.
 
Algunes declaracions sobre la pianista, durant alguns dels seus recitals als anys 50 del segle XX:

  • Mariblanca, constituye un caso verdaderamente excepcional de precocidad reflejada en su gran sentimiento poetico. Jose Maria Peman - Madrid , Junio 1953
  • Mariblanca de Pujadas, tiene toda la genialidad de los angeles. Fray Jose de Guadalupe Mojica - Madrid , Mayo 1953
  • Jamás vi tanto arte en un angel de tan pocos años. Cuba conoce y ama a Mariblanca. Ernesto Lecuona - La Habana , Octubre 1953
  • Al acercarme a Mariblanca , nota mas proxima la genialidad. Salvador Dali - Madrid , Mayo 1953
  • Mariblanca de Pujada, para aquellos que no creen en Dios, solo les bastaria oirla tocar como lo haces para que creyeran definitivamente y profundamente en El y en ti. Te admira y te desea gloria y salud, tu amigo. Gonzalo Roig - La Habana , Marzo 1954
  • Prodigiosa, posees talento sobrenatural. Joaquin Rodriguez Lanza - La Habana , Septiembre 1954
  • Mariblanca es puramente clasica en musica y poesia. Dr. Juan J. Remos - La Habana, Noviembre 1953
  • Mariblanca de Pujada , es un caso extraodinario , único en el mundo por su cortisima edad en la que apenas se empieza a hablar claro. Jacinto Benavente - Madrid, Junio 1953
  • La Junta del Liceo de Barcelona la declara "Alumna Predilecta de los dos años"


divendres, 2 d’abril del 2021

Trobem aquesta curiosa placa de SAnta María de Montcada (Terra Nostra), que cataloguem als anys 40 del segle XX, però que desconeixem de què es tracta.

Entenem que és una placa que es donava als socis que tenien parcela dels Grandes Almacenes Alemanes? 



divendres, 29 de gener del 2021

Alguns amics m'han preguntat en més d'una ocasió quin era l'aspecte del mossén de Reixac durant els primers episodis de la Guerra Civil Espanyola.

La història del seu assasinat és prou coneguda, però molt pocs el recorden ja, doncs eren molt petits quan van succeir els esdeveniments que van provocar la seva mort.

En un petit llibret editat per les autoritats franquistes, podem trobar alguns dels morts que per motius polítics van considerar dels seus. Un dels casos és el mossén de Reixac, en Domingo Colomé Curell, natural del Masnou, nascut el 1866 i mort el dimecres 22 de juliol de 1936, dinc dies després de l'inici de la Guerra Civil.

 
En Domingo (conegut també com Domènec o Dominicus) va ser fill de Domènec i Antònia. Va tenir una germana batejada com Anna Colomer Curell qu va morir als 15 dies pels volts del 13 de març de 1870, quan Domingo tenia uns quatre anys. També va tenir un germà de nom Salvador Colomér Curell, que segons "Quaderns d'Història Local del Masnou. Número 3. La repressió al MAsnou (1939-1952). Rosa Toran", es diua la pàgina 67:

Salvador Colomer Curell. Fill de Domènec i Antònia, nascut al Masnou el 1883 i veí de Montgat. Acusat de robatori d’un motor a Pere Font, el 10 de març de 1939 va ser tancat a la Presó de Mataró. Després d’obrir-li expedient, fou posat en llibertat per falta de proves.
Falange de Montgat informà sobre els seus mals antecedents i la seva dubtosa ideologia. Tot i que el 1936 votà dretes, durant la guerra feu propaganda antifeixista, potser influït pel seu fill, Francesc Colomer Navarro. I l’Ajuntament feia constar que no se li coneixien actuacions ni ideologia i el considerava addicte. Salvador Colomer declarà haver estat sempre de dretes i que després del 18 de juliol s’hagué d’afiliar a la CNT, a més de fer constar que el seu germà Domènec, capellà, havia estat assassinat pels rojos. El 26 de juny de 1939 fou condemnat a tres mesos d’arrest major. Segons AMTC, núm. arxiu 2627, caixa 323

divendres, 22 de gener del 2021

Un abans i després de la Guerra Civil. Veiem l'aspecte de l'església de Santa Engràcia, el 1935 i comparant el mateix indret vint anys després.




divendres, 30 d’octubre del 2020

Febrer de 1936, falten pocs mesos per a que esclati la Guerra Civil.

El selecte Polo Jockey Club de Barcelona, es troba organitzant una nova trobada esportiva  i, el marquès de Villamizar, fill de Marc Rocamora Pujóla i Anna Vidal Sala de Rocamora, es presta a oferir la seva mansió com a escenari d'un nou concurs de cursa de cavall, anomenats Rally Paper, amb un seguit de personalitats de l'època.

La casa, un antic mas anomenat Can Paiàs, reconvertit en un palauet entre els camps de Mas Rampinyo, es coneix llavors com Can Rocamora o el Mas San Marc, en honor a Mar Rocamora, pare de l'actual marquès.

La cursa, de dotze quilòmetres en hora i mitja, es realitza pel matí i va finalitzar amb un banquet per a vuitanta persones a les que es van sumar una vintena més per la tarda. El dinar va ser encarregat a Casa Llibre, un dels primers restaurants de tot l'Estat amb estrella Michelín en aquells temps.

Ja entrada la nit, s'organitza un ball de gala a la planta de dalt de la casa i s'entreguen els obsequis i les copes als guanyadors i guanyadores de la jornada. És moment de fumar, beure una copa i fer veure's, tot acordant i tancant alguns negocis i possiblement algun futur enllaç entre families.

Benvinguts a Can Rocamora.
















Si voleu saber més d'aquell dia, podeu adquirir (quan acabem aquest confinament coronavíric) la revista Quaderns número 29 del desembre de 2014 a la seu de la Fundació Cultural Montcada (C/Major 47).

Crònica del dia.

divendres, 15 de maig del 2020

La setmana passava vam estar veien una imatge similar. Avui tornem amb una altra de ben característica, om l'església de Montcada, un cop edificada en la seva forma neogòtica, acollia el mercat a la seva plaça.

La foto d'aquell dia, a les 12:35 ens mostra un carrer ple de vida, amb una sagristia d'allò més especial.


Veiem també com es presenta la imatge si l'acolorim:




L'església va ser enderrocada els primers dies de l'inici de la guerra civil.

divendres, 8 de maig del 2020

J. Baxaulí tenia la seva llibreria just a tocar a la Torre Vila (Cactus) i va dedicar-se també a editar algunes postals de Montcada i Reixac, realitzades per encàrrec a un fotògraf de cognom Guilera.

Una de les seves millors fotografies era la següent, en una imatge de la plaça de l'església.

La primera postal la va editar abans en moments de pre-guerra civil i la segona ja va ser als anys 40 davant la victòria del bandol nacional. Fixem-nos en els detalls:

  • El nom del poble en època republicana mantenia el nom de MONTCADA REIXAC en un perfecte català Fabra (amb la T de Montcada i sense la H de Reixac). Per contra a la postal de post-guerra, només apareix MONCADA (sense la T, d'obligat acompliment pel règim franquista).
  • El número de la postal canvia de la 2 de pre-guerra a la 4 de post-guerra. Això fa suposa que altres postals també van passar pel mateix 'reanomenament'.
  • La part més evident, el nom de la plaça, que en època pre-guerra es deia PLAÇA DE LA REPÚBLICA - PLAZA DE LA REPÚBLICA (curiós i adient ús del català i castellà), però que en època franquista de post-guerra es va anomenar PLAZA DEL CAUDILLO, en referència a Franco (val a dir que la plaça també es va anomenar en un determinat moment Plaza de Jose Antonio Primo de Rivera, en referència al fundador de la falange)
Recordem que aquesta església de Santa Engràcia va ser demolida als primers moments de la Guerra Civil, per tant, la postal de post-guerra recordava l'església ja desapareguda en aquells moments.



divendres, 17 d’abril del 2020

Aquests dies de confinament pels coronavirus covid-19 són durs, però malgrat els esdeveniments i portar ja un mes i una setmana sense sortir de casa, poden sortir iniciatives interessants, com la que us vam presentar fa uns dies de les imatges de Can Rocamora en color de 1936.

Donat que ha estat una entrada molt visitada en pocs dies us presento avui un petit recull de imatges  de la Parròquia de Sant Pere de Reixac, antigues i en color. Espero que us agradin.

190? - Una de les primeres fotografies de primer de segle XX de Reixac.
190? - Una de les primeres fotografies de primer de segle XX de Reixac.
1923 - UN grup excursionista s'acosta als peus de Sant Pere.
1937 - Els ametllers de Reixac al fons, una pujada a l'església molt recordada encara pels més grans.
1952 - Una imatge que malgrat es va fer en blanc i negre, la seva qualitat era tal que a colorir-la dóna un meravellós resultat, evocant una imatge que sembla feta avui però que gairebé té 70 anys.

1956 - També a la dècada dels anys 50, Reixac i un gos que pren l'ombra.
1957 - Sant Pere de Reixac amb el seu petit cementiri.
1959 - Sant Pere de Reixac. Ja es veu el rellotge de sol que es va fer als anys 40, però a l'ombra.


Fons: Diverses postals i imatges d'autors desconeguts.

Missatges més antics Inici