Montcada i Reixac

Amadeu Rovira i Boix va ser un dels tres fills dels masovers que van viure a la masia de Can Cabanyes tot just quan el polvorí militar de Mas Duran va esclatar l'any 1950.

Després d'entrevistar-lo per a poder elaborar l'article "Testimoni des de Can Cabanyes de l'explosió del polvorí de Mas Duran" publicat a la revista Quaderns nª31 de la Fundació Cultural Montcada, l'Amadeu va enviar-me material addicional que voldria compartir amb vosaltres.

En aquesta ocasió es tracta d'algunes imatges addicionals, els seus comentaris al respecte i un parell de quadres que va pintar el mateix Amadeu, un de Reixac i l'altre de la masia de Can Cabanyes.

Can Cabanyes, que pertany a l'antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, ja resta documentada al segle XVII (1619), al primer document actualment trobat. Val a dir que el mas tenia originalment una altra denominació, Mas Masserras.

Segons el testimoni de Jaume Cabanyes, pagès de Reixac, extret del capbreu del Paborde Major del Monestir de Sant Cugat del Vallès, signat el 9 de maig de 1619: aquest pagès era propietari del Mas Masserras també anomenat Mas Cabanyes. De fet, la família Cabanyes era propietària de quatre masos: el mas Fonsdemans, el mas Masoll, el mas Tió i el mas Cabanyes, abraçant tots plegats una important superfície de conreu.

En els registres de l’Arxiu Parroquial de Montcada es conserven referències al mas i a la família Cabanyes des dels primers anys del segle XVII fins al segle XIX, d’entre les quals, fins i tot, es conserven vendes del conjunt de la propietat (la masia i totes les seves terres de conreu). L’any 1837, can Cabanyes pagava delmes a Reixac, i el 1845, 345 reals al municipi en concepte de contribució.

La font de Can Cabanyes el 1992. Arxiu familiar d'Amadeu Rovira. 

Feia uns deu anys que van arreglar la font. Abans el raig de la font era a través d'una boixa [1] de roda de carro, però algú la va arrencar per a aprofitar el ferro. Va ser en aquells moments que la van arreglar per tal de poder omplir el safareig per a abeurar el bertiar, regar l'hort i agafar aigua amb càntirs i garrafes pel servei domèstic.

El pou de la casa no donava aigua de qualitat. Van construir un segon pou a molta més profunditat, però donava molt poca aigua, de tal manera que a l'estiu quedava sec. D'aquesta manera, el pare de l'Amadeu li va fer un forat a la paret del pou i mitjançant un rec que venia camí avall, quan plovia s'omplia d'aigua, però al cap de poc temps s'esgotava. Anys més tard va omplir-se de brossa i terra i el van acabar tapant.

Els plataners centenaris de Can Cabanyes, l'any 1992.  Arxiu familiar d'Amadeu Rovira. 

Els plataners són ser uns elements molt recordats per l'Amadeu. Segons ens explica, cada any s'esporgava un i l'altre es deixava per l'any vinent. D'aquests dos arbres sortia la llenya que els ajudava a passar l'any, ja sigui per a coure els aliments o escalfar-se durant els rigorosos hiverns d'aquella època.

El pare de l'Amadeu feia feixos de llenya prima i els  troncs gruixuts, tallats a cop de destral, eren guardats a aixopluc dins el corral.

Vista de la font, el 1996, des del camí de Ripollet i el camp de la Ferreria. Arxiu familiar d'Amadeu Rovira. 

Al fons de la imatge es poden veure els pins i la casa de Can Cabanyes. En aquests anys, la casa estava llogada a pastors i la van envoltar de corrals fets amb fustes de deixalles. La font va ser ocupada també amb valles de somiers, fustes de deixalleria, canyes i filats que protegien algunes gallines i algunes barraques amb vehicles rovellats. La font i el safareig ja eren doncs mig destruïts. El camí de travessava el torrent de Mas Duran estava impracticable, tot ple de fang i aigua provinent de les clavegueres del polígon de Can Salvatella.

Can Cabanyes el 1996, moment on va estar llogada a uns pastors. Arxiu familiar d'Amadeu Rovira. 

En aquells anys d'alguna manera es va fer arribar electricitat. Al departament del cub de vi s'hi va instal·lar una família de tres membres, la parella i dos filles. Al pare li deien "El Legionario", que tal com diu el nom, ho va ser. Un dia el van trobar mort a una de les barraques, al costat de l'era dels pastors.

El camp de la Ferreria, la Font i Can Cabanyes. Arxiu familiar d'Amadeu Rovira. 

A la imatge es pot veure el camp de la Ferreria i una bona panoràmica del conjunt de Can Cabanyes. Val a dir que tot aquest camp estava plantat de vinya, des de tocant a la font fins al costat del torrent que separava el polvorí que va explotar i vorejant el torrent de Mas Duran.

Els propietaris vivien a Cerdanyola, a prop del celler cooperatiu, i tenien una vaqueria i lleteria.

Com que era un camp en el mig del no res, van bastir una barraca en la que ho muntaven productes de pirotècnia- El camí de Ripollet va canviar de lloc i per a tot el seu voltant estava ple de runa i escombraries.

Molt Agraït per la foto, m’ha recordat vells temps. Jo diria que sobre els anys 60 o 65 seria bastant encertat. Per aquest temps ja començaren a arrancar algunes vinyes. Els camps (en blanc) llaurats que es veuen darrera del pou eren vinyes, el primer era del Manresà i l’altre no m’enrecordo. Sembla que es veuen algunes vinyes abandonades.Aquest pou tan sols ens en servíem per aborar el bestiar. Per cuinar, l’aigua no era bona, tenia un gust argilós i no servia per coure llegums. Els pagesos en deien “aigua fada”. Aquest pou no s’hi podia baixar, ja que tenia la “guilla” i les espelmes que s’hi baixaven amb un cistell s’apagaven.El camí que passa pel seu davant és el camí antic de Ripollet a Santa Perpetua.

Els barris de Vallbona (Barcelona) i Can Sant Joan (Montcada i Reixac) van reclamar l'adequació del tram del rec Comtal que els uneix per tal de poder transitar de manera segura entre els dos barris sense perills. Després de les obres visitem l'espai per tal de fer justa mesura de les feines realitzades.

Sabeu què?  El 1936, l’actual avinguda Catalunya és deia carrer Pi i Margall.

La següent imatge, dels anys 10 del segle XX (entre 1912 i 1918) podem veure l'actual passeig de la Font Pudenta, llavors conegut com "Camí de la Font Pudenta":

Les cases d'estiueig.—Les cases d'estiueig o de repòs han augmentat molt al Vallés; si el clima no lii és molt adient, la proximitat a la capital i les facilitats de comunicacions han curat d'expandir-les. Ja en el segle passat, a Montcada començaren els avis barcelonins les torres per passar-hi l'estiu; Joan Cadevall diu que en aquest poble hi ha "magníficas quintas" i V. Plantada Fonolleda, el 1893, afegeix: "Montcada és molt conegut dels barcelonins que hi van a passar l'estiu en gran nombre. Aquesta concurrència ha creat una població nova amb magní- fics edificis particulars, fondes i un luxós teatre ". Però, després. abanclonat l'estiueig en aquesta població, s'ha estés per moltes bandes de la comarca dintre d'aquest segle. L'abundància de pins al Vallés occiclental, a les serres i turons del NO. de Barcelona, junt amb el ti-en elèctric dels FF. CC. de Catalunya, ha fet poblar ben aviat aquells verals boscosos; en altres llocs vallesans, l'anomenada de les aigües, o una tradició estiuejant conservada de llargs anys (la Garriga, Cardedeu), ha fet progressar el poblament d'estiueig. Més modernament encara, les comunicacions ràpides obtingudes amb les línies regulars d'autoòmnibus, la concepció de comoditat de la vida moderna, la vulgarització de la higiene i el general retorn a la Natura i a l'esport, han estès per tota la comarca l'habitatge d'estiu. L'electrificació de la línia del Nord vers Manresa i Sant Joan, amb l'escurçament de temps de viatge i abundància de trens, n'han completat l'expansió.

Avui dia de la mare i del treballador teniu una cita amb les postals de Montcada i Reixac. En aquesta ocasió podem comptar amb una bonica presa de Paco Soriano Ortiz tot mostrant una part de la Serralada de Marina.