Montcada i Reixac

Va ser pels voltants de l'any 94 o 95 que vaig poder visitar els antics polvorins, ja abandonats des de feia 3 ó 4 anys, però encara amb la gran majoria dels elements arquitectònics intactes: La mina d'aigua, la casa de Mas Duran, el calabós, els múltiples barracons, les torretes de vigilància, el gimnàs i magatzem, la galeria de tir i diverses casetes per arreu.

Una de les infraestructures que més em va cridar l'atenció va ser un pou, d'uns tres metres de diàmetre, bastit de roca amb un arc de ferro i tapat per una tapa també de ferro, però des d'on es podia tirar una moneda, o en el meu cas, una pedreta, que després d'un breu silenci en la foscor, moria amb amb un petit cop sec.

Al costat del pou, i sota els plataners d'ombra que hi ha allà, havia una petita construcció, força enderrocada amb alguns safaretjos d'aquells de ciment repicat. Molts cops trobava ovelles entre els arbres i un pastor que les cuidava, juntament amb l'inseparable gos d'atura, això sí de raça mixta.

Encara recordo que el pou, que estava tocant gairebé la riera de Mas Duran, tenia una esquerda força profunda a la paret de pedra. Si bé ara, amb els anys, penso que la profunda esquerda, bé podria ser fruit de l'esclat del polvorí, als anys 50. Ara ja no ho podem saber.



En una ocasió, l'home que cuidava del ramat d'ovelles em va dir que es tractava del pou dels desitjos, molt antic i allà des d'abans dels militars.

No puc donar fe del seu relat, però si exposar el que les seves paraules van relatar. Va ser ell que també em va dir que els militars havien abandonat la zona feia 3 ó 4 anys (any 91 ó 92) i que la zona li agradava per a fer pasturar els animals, malgrat es queixava que per arribar havia de passar per la zona dels avions d'aeromodelisme.


Aquest estiu vaig tornar per la zona i vaig buscar algun indici del pou i, tal com vaig arribar, vaig anar directe a la zona exacta.


Avui trobem una llossa de ciment armat, amb el mateix diàmetre de pou. Sobre el ciment, cagades d'ovella i cabra que em fan recordar aquell antic pastor i a les seves ovelles.

El bestiar dels pastors d'avui també campen per la zona i sembla que la llossa de ciment del pou és un indret d'interès per a elles, probablement pel fet que la llossa estarà fresca, potser humida, sota els plataners d'ombra. Uns metres més avall, una pedreta que el meu jo amb 25 anys menys va deixar caure una tarda.

Fa tres anys vam detectar un parell de fotografies de la Font de l'Alzinar (podeu recordar-les clicant aquí).

Avui trobem una nova imatge, també realitzada el dia 16 de Juliol de 1916 en aquell mateix paratge.

Zona d'esbarjo amb aigua clara i abundant, frescor a l'estiu i font de salut i rialles. Què en queda de tot això? No res.

La següent imatge pertany a l'esglèsia de Santa Maria de Terra Nostra, realitzada a principis dels anys 60 del segle XX.

I ara comparem amb una imatge actual, on no només canvia una mica l'entorn, sino també els vehicles:


Segons el web de Patrimoni Arquitectònic de Montcada i Reixac, pocs anys després de la creació de la urbanització batejada com a Terranostra i promoguda pels Almacenes Alemanes de Barcelona a partir de l’any 1936, s’inicia la construcció d’una petita església de la urbanització anomenada del Sagrat Cor de Jesús; tenia una petita nau i absis, amb campanar d’espadanya a la façana lateral.


Fou el 4 de juny de 1939, acabada la Guerra Civil, quan es va celebrar la cerimònia de col·locació de la primera pedra d’un nou temple i de la creu bastida en la plaça situada davant la porta de la futura església. El projecte fou encarregat a l’arquitecte municipal Joan B. de Serra i Martínez (1888 – títol 1914), el qual en va presentar plànols el 1941. La construcció de l’església, sufragada en bona part per donacions, va perllongar-se durant més de deu anys. El 1940 fou beneïda la campana del nou temple pel rector de Cerdanyola. A partir d’aquest moment, i com a conseqüència de l’acollida d’una nova imatge d’alabastre de la Mare de Déu, obra de Frederic Marés,l’església i la urbanització, passaren a anomenar-se Santa Maria de Montcada.

A principis dels anys cinquanta, el creixement de la urbanització com a conseqüència de la promoció que en feien els diaris de l’època -els quals en destacaven la proximitat a Barcelona, el cont acte amb la natura i les qualitats de l’aire-, i la inauguració del nou baixador de la línia del ferrocarril del Nord l’any 1941, va provocar un interès creixent per part de molts sectors de la societat (propietaris,  autoritats eclesiàstiques, membres del Gran Casino de Santa Maria, etc.) en completar l’ampliació del temple. Una ampliació que havia de ser fruit de la iniciativa popular (durant la festa major de setembre dels anys 1952 i 1953 es van fer rifes benefico-religiosas per aconseguir diners) i per a la seva gestió es va crear una Junta gestora. El setembre de 1954 fou inaugurat solemnement el nou temple.

La talla del Sagrat Cor i la de Crist crucificat foren obra del professor de l’Escola d’Escultura de Barcelona Josep Mª Bohigas. Les pintures de l’absis foren realitzades pel mestre de l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, Josep Mestres i Cabanes. Les campanes van ser forjades per l’empresa Hijo Barberí, d’Olot. Els vitralls, de Vitrall Art. La pedra artificial va ser proporcionada per Josep Beín, la ferreria artística per P. Peronella Segrià, la pintura general d’lsidre Grau i l’estuc de Ramon Gausset.

El bisbat de Barcelona va escripturar al 1961 la compra del terreny on es va edificar església i casa parroquial a la Companyia General Urbanitzadora SL

Aquesta tarda, a la Fundació Cultural Montcada, hem tingut l'honor d'assistir a la presentació oficial del llibre "Savage Coast" escrit a la tardor de 1936 per la nord-americana Muriel Rukeyser.

El llibre, de tints autobiogràfics ens narra els cinc dies que l'escriptora, amb 22 anys d'edat, realment va estar a Catalunya per cobrir periodísticament l'esdeveniment esportiu de les Olimpiades Populars antifeixistes, en contraposició de les Olimpiades que es van celebrar a Berlín.


El tren que la portava des de França a Barcelona, va quedar-se aturat a l'estació de França de Montcada i Reixac, el 19 de Juliol de 1936, inici de la Guerra Civil espanyola i l'escriptora ens parla d'aquells primers dies de la Guerra a Montcada i també a Barcelona.

L'autora no va poder publicar mai el llibre i el manuscrit va ser rescatat ja al segle XXI de la Biblioteca del Congrès dels Estats d'Units on esperava ser descobert. El 2013 es va publicar la versió en anglès del llibre i enguany, l'editorial Rata_, amb l'ajuda de la filòloga i traductora Eulàlia Busquets, publiquen el llibre en Català i Castellà.


Eulàlia és pura expressió, innata passió i atraient comunicació del que fa. Ens explica alguns dels aspectes claus de l'autora, Muriel Rukeyser, i del seu llibre Savage Coast com una experiència personal vital.

Savage Coast, la costa brava, indret on la terra i el mar s'uneixen en una ferotge tremolor i repic de l'aigua contra les pedres i el mal temps.

Savage Coast no deixa de ser una altra cosa que el front de la Guerra, entre la part coneguda i la desconeguda, la terra i el mar, el voler traspassar o no aquest indret de frontera on un no sap què l'espera a l'altra banda, un concepte que parla per si sol i que va marcar la vida de Muriel.

Després de sortir de la presentació oficial del llibre, realitzada a la Fundació Cultural Montcada, Eulàlia i els membres de l'editorial han sortit cap a TV3 per tal de ser entrevistada aquesta nit al programa de Xavier Grasset, al 3/24. Podeu veure l'entrevista a continuació clicant aquí.


Un llibre que des d'aquí volem recomamar d'una manera especial, doncs segons el nostre punt de vista, s'ho val. I s'ho val molt.



Gràcies per aquesta obra.

Records dels anys 20 del segle XX.

La següent imatge, realitzada el darrer dia de gener de 1926 ens mostra una foto de grup. Al darrera de la fotografia diu "Parroquia del bonich poblet de Reixach. 31-1-26"

La següent, catalogada el 1923, di de manera incorrecta al darrera "Barri de Montalegre. Abril de l'any 23". El barri de Montalegre fa referència al que hi ha prop de Tiana, just al voltant de la cartoixa. Sembla ser que qui ho va escriure no recordava exactamente l'indret de l'excursió.

Montcada Comunicació va presentar fa 10 anys un documental sobre la història d'Aismalibar. La presentació del reportatge va despertar un gran interès i la sala dels Cinemes Montcada, on es va projectar, es va quedar petita per la gran assistència de públic.

Al 10è aniversari de l'esdeniment, els amics de Montcada Comunicació han pejnat el reportatge a la xarxa.

L'espai natural del Parc de la Llacuna de Mas Duran, és un dels espais protegits ideals per a gaudir amb la tranquil·litat que s'hi respira.