Montcada i Reixac

Avui, dia de Sant Joan, volem donar-vos a conèixer un parell de postals realitzades a finals dels 60 i principis dels 70. La curiositat és que els dos fotògrafs es van posicionar al mateix indret per a prendre la imatge i inclús al mateix moment del dia.

Fons: Foto en B/N: Autor desconegut. Foto en color: Exclusivas TRIMER-MATLLO PI.-FOTO ZERKOWITZ

De vegades hi ha alguna sorpresa quan un menys s'ho espera. Aquest és el cas de la moneda trobada en retirar un armari a una de les cases més antigues del poble.

Es tracta d'un escut d'or de Felip V de l'any 1740, i segons la CECA de la moneda (J.M) ens indica que va ser encunyada a Madrid.

Com podeu veure, l'estat de conservació és espectacular. Algú fa més de 250 anys la va perdre i ara torna a lluir com nova.

Habitualment no prestem massa atenció i de reüll tot just distingim la verda massa boscosa de l'altra banda del riu. És just saber però, que des d'aquella banda es van formar els primitius enclavaments íbers d'aquelles tribus Laietanes que van estar establertes als cims del món, a les carenes i turons més elevats de la Serralada de Marina, ara fa uns dos mil anys.

I no eren pas pocs els que hi van viure allà dalt i tampoc estaven sols, doncs a la nostra zona com a mínim hi van viure tres assentamens, el de les Maleses, el del Puig Castellar, a Santa Coloma, i el que es pensa hi va haver dalt el Turó de Montcada.

Pensem en aquell pare íber que li diu al seu fill, des de casa seva per exemple al Puig Castellar:

- Mira fill, allà al davant, a la muntanya després del riu llarg hi viu la teva cosina.

- I els tiets de lluny on paren? - Va replicar el nen.

- Doncs allà a la dreta, a la vora de la muntanya més alta que es veu. No recordes que hi vam anar un cop quan l'arbre de l'avi gran va perdre les fulles?

I poc a poc van formar alguns poblats importants, com els de Ventenac i Pasturans, a les vessants de l'actual Reixac o el de Timinum, proper a l'actual Torre dels Frares. Aquells poblats van bastir les seves esglésies, la de Reixac per un lloc i, la que seria Montcada on actualment tenim la depuradora del poble.

El castell dels Montcada va ser edificat dalt del nostre Turó, l'època medieval va iniciar-se i es preveia llarga, fosca i molt dura.

Doncs bé, en aquella època es van forjar nous topònims per a indicar els indrets més habituals i coneguts. Les aigües del "Riu Llarg" dels Laietans encara sonava per aquelles contrades però d'alguna manera ara s'anomenaven aigües del Riu Bisaucio.

Els antics poblats medievals van desaparèixer, si bé encara alguna pedra podem arribar a trobar d'aquells anys. El que no va desaparèixer va ser alguns dels seus topònims que encara avui perduren, tot i que d'altres es van perdre a la nit dels temps.

Una zona per on van caminar, conrear la terra, treballar el bosc, fent costals, agafant aigua, fent carbó i deixant-se les mans i l'esquena, va ser el que coneixem com la zona del Torrent de Can Tort o Torrent de la Senyora.

Per a situar-nos, és el torrent que voreja el camí de la Font del Tort, antigament anomenat camí de Badalona. Aquest camí, que ara fa cent anys es podia agafar venint de Montcada tot passant per la passarel·la de formigó que venia del Passeig de Rocamora i anava a la Torre dels Conills, era conegut també com Torrent de Can Güell:



Quin embolic doncs, El Torrent de la Senyora, El Torrent de Can Güell i El Torrent de Can Tort és el mateix.

Pujant pel camí arribarem a Can Tort, la font que porta el seu nom i més amunt Can Panxa. Allà ja veurem la zona de Can Taianet, Miqueló i Ortigosa, una zona del que es coneix com Vallensana. És just aquella zona que també es coneix com la Vall Llosera.

Però de Vall Llosera no trobem referències massa antigues tampoc. De fet, en un plànol de finals del segle XVIII, aquell indret s'anomena Vall Tradós, que s'arriba pel Torrent de la Senyora.



D'això podem extreure un parell de consideracions interessants:

•  La primera que el Torrent de Can Tort, encara que es va conèixer com Torrent de Can Güell, per la casa que hi va haver dalt del torrent amb el mateix nom a principi de segle XX (veure el plànol de 1914), semblaria més adient anomenar-lo Torrent de la Senyora. Com a mínim és un dels topònims més antics que manté l'indret i del que encara es coneix amb aquest nom (el meu avi per exemple encara el fa servir).

• D'altra banda, el topònim de Vallensana es conserva en bon estat de salut, en tant en quant fa més de 200 anys que ja es coneixia amb aquest nom (Vall Gensana).

I la Vall Tradós? Ja ningú fa servir aquest topònim. Can Tort és el topònim més abundant a les converses de carrer. Alguns l'anomenem Vall Llosera en cercles més íntims però... Qui és l'ou i qui és la gallina? No ho sabem. Els topònims moren si no es fan servir. Molts moren amb les persones, amb les generacions de persones que el van utilitzar algun cop. El topònim pateix mutacions, canvis o simplement desapareix. Aquest és un dels casos.

En relació a aquest darrer topònim, Vall Tradós, tot passejant per la zona, amb abundància vinya a finals del XIX i principis del XX, i observant algunes restes de parets de pedra de les terrasses que es van fer per a plantar-hi els ceps, vaig adonar-me'n que la zona manté una forma de mig cercle, com un arc de mig punt.



Seguidament vaig associar-ho a la superfície exterior d'un arc o d'una volta, que justament porta el nom de extradós o trasdós.


Hi té alguna mena de relació? Ho desconeixem. No sabem la seva etimologia i de fet és buscar els tres peus al gat.

Val a dir però que de la revisió de la col·lecció de topònims que m'agrada anar ampliant, he trobat un de molt curiós, en un pergamí del segle XII, on parla que al terme de Sant Pere de Reixac hi havia un Coll de Tresdos, l'any 1180. És possible que aquest sigui un topònim associat a un motiu, un malnom de persona.

Sabent que un coll en termes muntanyecs és una depressió entre dues muntanyes i, per la ubicació al Terme de Reixac, estem davant un dels topònims més antics de Montcada i Reixac de fa més de 800 anys? No ha sabem del tot cert.

Entrada del "Club Aismalibar" al Passeig Sant Jordi, amb un seguit de personalitats. En coneixeu algú?

El mateix lloc avui dia:



Fons: Foto anys 50, d'autor desconegut. Imatge actual, Google Inc.

Els desfibril·ladors són uns aparells que fan un diagnòstic inicial i permeten tractar l'aturada cardiorespiratòria a una persona. L'aparell genera una descàrrega elèctrica de manera segura que si s'aplica abans de 5 minuts de l'aturada pot salvar la vida a la persona afectada.

Qualsevol persona pot fer servir el desfibril·ladors ja que ell mateix ens anirà informant dels passos que cal fer mitjançant un sistema de gravacions de veu i ell mateix aplicarà les descàrregues si considera que les ha de fer. Aquests desfribiladors són de tipus DEA (Desfribrilador extern automàtic).

Aplicar el desfibril·lador a una persona que ha patit una aturada cardiorespiratòria és extremadament necessari per a salvar-li la vida. No tinguem por en fer-ho anar.

Pels interessats també podeu formar-vos en reanimació cardiopulmonar (curs RCP), un dels cursos que tothom hauria de fer a la vida, ja que no sempre trobarem un desfibril·lador i malauradament els serveis d'emergència poden no arribar abans dels primers cinc minuts crítics després d'una aturada.

Aplicar la tècnica RCP, amb major o menor qualitat, permetrà allargar si més no les possibilitats de fer reviure la persona fins l'arribada dels serveis mèdics, cosa que ells mateixos us agrairan quan arribin.

Els joves de païssos del nostre entorn ja tenen aquest coneixement des de l'institut i estan formats per a salvar la vida a qualsevol persona que pateixi d'una aturada. Us animem a informar-vos sobre aquest tema.

Com cal intervenir en cas de veure que una persona està inconscient al terra? Cal seguir la cadena de supervivència i és molt senzill:

1) Anirem ràpidament al costat de la persona tot viginalt si hi ha situació de perill per la seva ubicació i demanarem ajuda a qualsevol persona que pugui passar per allà. Li indicarem que truqui al 112 i després busqui si hi ha un desfribilador. Nosaltres li preguntarem a l'afectat si està conscient i si ens escolta.

2) Si no contesta, trucarem al 112 i ells ens preguntaran on som i què passa. A partir d'aquell moment enviaran el servei mèdic. La vida de la persona ara dependrà del que fem nosaltres. No fer res implicarà la mort en pocs minuts.

3) Guanyarem temps aplicant la tècnica RCP que consisteix en la pressió del centre del tòrax amb una freqüència d'unes 100 o 120 compressions per minut. Una tècnica és pensar en el ritme de la canço de La Macarena, que manté aquesta freqüència i ull, que això cansa i molt. Quan ens cansem passem el relleu a la persona que ens estarà ajudant. I així fins que arribi l'ambulància.

4) Si el company que ens ajuda troba un esfibril·lador li direm que l'obri i seguirem el que ens digui la veu electrònica de l'aparell. Seguirem amb les indicacions del desfribilador fins l'arribada de l'ambulància.

5) Un cop arribi l'ambulància deixarem pas als seus protocols. La persona tindrà una major possibilitat de viure després d'això.





A Montcada i Reixac s'hi ha instal·lat 15 aparells, 13 dels quals són fixos a una desena d'equipaments i altres 2 són mòbils i els gestiona la Policia Local. Concretament, els desfibril·ladors s'han col·locat a l'edifici de l'Ajuntament, al Kursaal, la Casa de la Vila, l'Auditori Municipal, l'àgora de Montcada Aqua -per donar servei a la Biblioteca Elisenda, el Teatre Municipal, Montcada Aqua i a la cafeteria-, als camps de futbol de Can Sant Joan i de la Ferreria, a la pista de la zona esportiva centre, al pavelló Miquel Poblet, al Centre Cívic Can Cuiàs, al Casal de la Gent Gran Casa de la Mina, a l'avinguda Catalunya (davant La Unió, a Mas Rampinyo) i al Casino de Terra Nostra. Els desfibril·ladors estan ubicats a l'interior de cada equipament, en un lloc ben visible, a excepció dels situats a la Casa de la Vila, al pavelló Miquel Poblet, a Mas Rampinyo, i al Casino (Terra Nostra) i a Can Cuiàs, que són exteriors.

Tots coneixem la urbanització del Bosc d'en Vilaró, un indret a tocar de la carena de la serralada que s'arriba des de la carretera que va a Badalona.

La urbanització va iniciar-se amb un seguit de primeres vivendes a la dècada dels anys 60 del segle XX sense aplicar cap directriu o pla urbanístic. La urbanització es troba en un sòl que el Pla General Metropolità del 1976 va deixar fora de planejament però que està en terrenys forestals.

Actualment hi ha més de 300 habitatges on viuen gairebé mig miler de veïns, fet que va suposar que certes reclamacions dels propietaris esdevinguèssin en aconsseguir serveis com és la llum, el transport públic, parcs o l'aigua potable, en part degut a que també paguen els seus impostos.

Els veïns porten anys lluitant per a legalitzar el sector de'n Vilaró però l'administració els dóna sovint l'esquena, tot fent-los saber que són il·legals i obrint-los expedients d'enderroc. Al veïnat hi ha sempre un neguit a l'aire, en tant en quant quan un inspector els veu fer qualsevol reparació a les vivendes els multen i els fets acaben en jutjats.

En aquest indret hi ha una font amagada anomenada la Font del Gatell, que originalment pensava que havia desaparescut mig segle enrere, però que després de parlar sobre la font amb l'amic Josep Bacardit i investigar uns dies, he pogut veure que actualment la font està catalogada a la Diputació de Barcelona, sota el consorci de la Serralada de Marina.

He pogut consultar un plànol on se la situa, encerclada amb un punt blau, tot just al torrent del Gatell, que va a parar al torrent dels Avellaners i d'allà cap al Torrent de Vallensana fins la Torre dels Frares:


En detall:


El detall de l'indret:



La font, com podeu veure, sembla que encara existeix. A més està molt propera a la ermita de Sant Onofre, ja en terrenys de Badalona.


Hem de suposar que els visitants de l'ermita tenien gran coneixement de la Font del Gatell, en tant en quant després d'una bona pujada per la muntanya i fins arribar a l'edifici, un bon glop d'aigua fresca era una molt bona recompensa a tan agradable excursió.

Com a propera fita ens proposem intentar localitzar la Font del Gatell i redescobrir-la si encara existeix realment.

Fa uns dies us vàrem fer menció de l'Amadeu Rovira i Boix, un dels fills dels masovers de Can Cabanyes en el moment d'esclatar el polvorí. L'Amadeu va enviar-me un parell de fotos de dos quadres que ell mateix va pintar, un de Can Cabanyes, que ja vàrem publicar fa uns dies, i un altre de Sant Pere de Reixac que avui us donem a conèixer. Esperem que us agradi.

Visió de Reixac realitzada per Amadeu Rovira.

Amics i amigues, em complau donar-vos a conèixer les primeres sis postals de "Punts de Vista" dels mesos de Gener a Juny d'aquest any 2016. Ens queden sis postals més per a finalitzar aquesta tercera edició anual d'imatges del nostre poble, vist des de indrets potser menys habituals. Esperem que us agradin.

Gener 2016 L'església de Sant Pere de Reixac Autor: Xavier Colomé	Febrer 2016 Corriols de la Serralada al Pla Autor: Xavier Colomé
Març 2016 Camps de Mas Duran Autora: Immaculada Fernández	Abril 2016 Prats del Mas Duran Autora: Immaculada Fernández
Maig 2016 La Serralada Marina Autor: Paco Soriano	Juny 2016 Aiguabarreig dels rius Ripoll i Besòs Autor: Xavier Colomé

Bon dia. Avui, primer de juny toca postal i, en aquesta ocasió, hem decidit homenatjar d'alguna manera un indret que porta mil·lenis fent el mateix. Es tracta de la confluència dels rius Ripoll i Besòs.