Blogcrowds

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matabous. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matabous. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de juliol del 2018

El Pla de Matabous, un indret de pas, de cultiu, de suor, de batalles... Una zona fèrtil on avui creix força ciment.

En primer terme la Torre de Can Bonet i al lluny podem veure dos torres més modernes, en aquest cas els gratacels del Mas Rampinyo. Esperem no veure'n més.



Voleu saber més sobre la llegenda del Pla de Matabous? Cliqueu aquí.

divendres, 8 d’abril del 2016



LLEGENDA DEL PLA DE MATABOUS 
EL CASTELL DE CALDES DE MONTBUI 

Era ocupat per un rei moro fortíssim, que tenia vuit-centes dones. Sabedor que els cristians s’acostaven al castell per atacar-lo, ideà un procediment nou i pintoresc per combatre’ls. Reuní tots els bous de la rodalia amb intent de bornar-los contra l’exèrcit cristià.

El rei moro, que es deia Sussa, tenia un general de confiança que li segava l’herba sota el peu, desitjós d’erigir-se en rei i de quedar-se amb l’harem, i aquest anà a trobar el cabdill cristià, que es diu si era duc de Montcada, i el previngué de la manera com fóra atacat.

Els dos exèrcits es van trobar en una gran esplanada que hi ha entre el turó de Montcada i en poble de Cerdanyola, cap al cantó de tramuntana.

Els cristians es van apinyar tots formant un triangle amb els angles molt aguts; els guerrers s’atapeïren tant com van poder per fer impossible que cap moro ni cap bou poguessin passar entre soldat i soldat ni entrar dintre del clos format per ells.

Amb les llances i les piques van esperar l’atac de la bouada, que en acostar-se als cristians veieren que es punxaven, i van recular. Aleshores els cristians caigueren damunt de l’host mora i feren una estossinada en la qual moriren la major part, entre ells el propi rei Sussa. El paratge on tingué lloc la batalla és conegut per Pla de Matabous.

El general traïdor tornà cap el castell i féu saber a les vuitcentes dones que havien quedat vídues que ell passava a ésser el rei i amo del castell i que es disposava a ésser també el marit de totes elles, si el volien per tal.

Tot foren plors i gemecs i decidiren esperar un dia per determinar-se. L’endemà mateix feren saber al nou senyor que totes es disposaven a ésser les seves mullers. Proposaren fer una gran festa per celebrar les noces.

Aquella mateixa tarda al pati del castell van celebrar un “joc de canyes”, en el qual totes vui-centes dones van pendre part, armades cada una d’una canya, que esgrimien i jugaven amb molta gràcia i enginy.

Tot d’una, i mentre llur nou marit i tots els seus estaven embadalits, van trencar les canyes pel mig, tragueren una llança de dintre i van emprendre-les contra els moros, que no varen tenir esma de raccionar i, confosos i esmaperduts, es van deixar matar com a mosques; un dels primers a morir fou el nou rei traïdor de Sussa. Les dones no s’havien volgut sotmetre al nou senyor.

Els cristians, que van saber el desgavell, se’ls van tirar al damunt, mataren els pocs moros que hi quedaven, donaren llibertat al les vuit-centes vídues i es quedaren els amos del castell.

Explicada per Mn. Josep Planes, de Ripoll (1916) 
Llegendes Joan Amades

dilluns, 1 de febrer del 2016

Ja tenim aquí el febrer i amb ell una nova postal del poble. En aquest cas una imatge presa des del Turó de Moia (239 metres), entre la senyera i l'antena del repetidor.


A la zona podem trobar boscos de ribera amb algun avellaner, abundant arboç, vern, romaní, pi i algun roure africà entre altres.

El turó de Moia, el repetidor i la senyera.

divendres, 27 de novembre del 2015

La passada setmana vàrem parlar de l'assasinat de Berenguer de Vilademuls de la mà de Guillem Ramon I de Montcada, al pla de Matabous.

Aquest pla, originalment un prat de pastura no massa allunyat dels conreus dels pagesos de la serralada marina, va tenir un paper molt rellevant per la zona on avui trobem el Pla del Coll. Va tenir l'honor de ser un centre comercial famós a tot el territori degut a que hi tenia llicència per a celebrar una fira anual "por todo lo grande".



En relació a tot això, cal saber que una de les primeres fires anuals que es van celebrar va ser la de Sant Cugat del Vallès a mitjan segle XII, tot just al costat del monertir benedictí.

Es celebrava aleshores aquesta fira anual per la festivitat de Sant Cugat, al mes de juliol. La fira pertanyia al Monestir, que el 1163 va cedir-la als Montcada pressionat segurament per les hostilitats de Guillem de Montcada i els seus cavallers contra les seves propietats i la mateixa abadia.

No obstant l'any 1164 els monjos van donar permís a Guillem Ramon Dapifer i al seu fill Guillem de Montcada per traslladar la fira de Sant Cugat del Vallès al terme del castell de Montcada, en concret al prat de Matabous (segons un document de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, pergamins Alfons I,14 , Rius Serra, Cartulario doc 1049).

Des de llavors i fins tot el segle XIII aquesta fira es va conèixer com la Fira de Montcada (nundinis Monticathani) o també la Fira de Matabous.

La fira va ser traslladada a Montcada, però el Monestir va retenir una participació en els beneficis, no obstant aviat va aconseguir compensar la pèrdua, ja que el 1173 el rei Alfons li concedia el dret a celebrar mercat setmanal a la vila o a prop seu, i a percebre la lleuda, la taxa que gravava les mercaderies.


Font: El mas i la vila a la Catalunya medieval: Els fonaments d'una societat. Víctor Farías Zurita

divendres, 20 de novembre del 2015

L'altre dia vaig publicar al grup de Facebook, "Tu no eres de Montcada si..." un petit relat, inspirat en l'entrevista que li van fer a Miquel Coll i Alentorn (exPresident del Parlament de Catalunya), l'any 1985 a La Vanguadia (cliqueu aquí per a llegir-la):

Y dice la leyenda que hace varios siglos se dirigía el arzobispo de Tarragona de camino a Roma, acompañado de un sacerdote que le otorgaba gran lealtad. El polvoriento camino reseguía el primitivo camino romano que aún se utilizaba como principal vía de comunicación. 

Fue al llegar a Montcada, en un prado conocido como Matabous, cuando fue interceptado por el noble Guillem Ramon de Montcada que bajó del castillo que coronaba el cerro que había en la zona, raudo y veloz con su caballo. 

Cordialmente se dirigieron algunas palabras y tras el transcurso de la conversación, sin mediar apenas más palabras, el caballero desenfundó su espada y la blandió contra el clérigo hiriéndolo mortalmente, quedando el pobre arrodillado ante el noble. 

- Cof, cof.- Tosió el arzobispo.- Os pido que me dejéis confesar.- Solicitó éste con la mano taponando su herida. 

- Hacedlo.- Respondió el caballero altivo. 

El arzobispo se confesó con el sacerdote que le acompañaba, en tanto el caballero, en muestra de discreción se alejó de la escena acariciando el lomo de su caballo que pacía relajadamente un poco más allá. 

Todo parecía en paz cuando terminada la confesión el caballero volvió junto al arzobispo. 

- ¿Estáis en paz con Dios? - Inquirió el caballero. 

- Sí.- respondió el aezobispo.- a la vez que besaba su cruz pectoral. 

Sin apenas pestañear el noble caballero blandió de nuevo la espada y tras un par de mandobles bien ejecutados, acabó con la vida del arzobispo. No contento con ello que esparció los sesos de éste por el prado de Matabous. 

PREGUNTA - ¿Dónde se encuentra el Pla de Matabous? Emoticón smile

I certament en pocs minuts la resposta va sorgir: El Pla d'en Coll. Aquell Arquebisbe, en Berenguer de Vilademuls (originalment Abad de Sant Feliu, segons alguns autors de Girona o bé de Guíxols) va ser executat com un brau per un matador occidor de nom Guillem Ramon I de Montcada, nét del famós Gran Senescal i germà i hereu de Gastó, comte de Bearn. Aquest assasinat va consumar-se el 16 de febrer de l'any 1194.

Escut de Berenguer de Vilademuls. 
En el seu sepulcre a la Catedral de Tarragona, al costat de la capella dels Sants Cosme i Damià

El mòbil del crim és encara obscur; sembla que n'hi havia d’ordre familiar i d’altres d’econòmics, relacionats potser amb les ambicions a Urgell dels vescomtes de Bearn.

En Berenguer va ser arquebisbe durant vint anys, des del 1174 fins el moment de ser executat per Guillem Ramon I de Montcada, que curiosament era el marit de la neboda de l'arquebisbe. Vet aquí les disputes familiars de l'època, com veieu.

El papa Calixt II, en butlla de 17 de juny del mateix any de 1194, va excomunicar l’assassí i els seus còmplices i va disposar que per a obtenir el perdó haurien d’anar humilment i en persona a sol·licitar-lo davant de la Seu Apostòlica.

Van passar uns deu mesos i va decidir exiliar-se. L'exili va durar gairebé 40 anys, retornant de nou el 1214 quan va heretar el vescomtat de Bearn del seu germà Gastó VI.

L'any vinent, al setembre del 1215, va anar a Roma a demanar l'absolució però el Papa del moment, en Inocenci III, i mitjançant la delegació del cas a tres cardenals, li van aplicar una dura pena, entre les quals se l’imposà la d’anar de croat a Terra Santa.

D'aquesta manera acaba la història de l'arquebisbe que un cop mort fou dut a enterrar a Tarragona, i l’assassí va anar a Roma a demanar perdó. Coses medievals, diguem-ne.

Miquel Coll i Alentorn.
Fons Arquebisbat de Tarragona,
Enciclopèdia Catalana.

dimarts, 15 d’abril del 2014

És primavera, el romaní florit s'escalfa amb el sol i aquest esdevindrà en fragància de bosc o potser el libaran les abelles per a fer-ne mel.

El romaní o romer en català, conegut també com "romero" en castellà o inclús en "rosemary" en anglès és una planta ben coneguda per tothom, de flaire fresca i característica, associada des de sempre a certes cerimònies, com els casaments on els nuvis poden portar-lo a la solapa i les núvies a la corona nupcial.

Romaní florit, Montcada, el Turó i Collserola.

També hi ha alguna llegenda relacionada amb el romaní, com aquella que diu que la Mare de Déu, a la seva fugida d'Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d'un senzill arbust verd, convertint-se després en un arbust que donava petites flors blaves. Una altra llegenda associada a aquesta planta és aquella que diu que el romaní creixerà durant trenta-tres anys, fins arribar a l'edat que Crist va ser sacrificat, i llavors morirà.

Fragància utilitzada en perfumeria i la seva fusta (inclús la soca) molt valorada per a fer instruments musicals, el romaní sempre ha estat una planta molt emprada també com a planta medicinal i desinfectant.

Pla de Matabous, Mas Rampinyo i la muntanya de Sant Llorenç del Munt al fons.


Favorable per a fer créixer el cabell, bon digestiu, espasmolític, emprat en xampús, digestiu, en infusions, pel mal de cap, per a evitar el vertigen, pel mal d'esquena, per a fregues amb alcohol per a millorar la circulació, en lesions cutànies, per a millorar la respiració en constipats fent bafs amb aigua calenta, per a despertar la ment, per l'anorèxia, l'artritis, per adobar la carn de caça, pel tractament de l'asma, com a cicatritzant, antiinflamatori, antioxidant, bactericida, font de nèctar d'una de les mels més excel·lents, i un llarg nombre d'usos. No s'aconsella però per a persones epilèptiques, diabètiques, durant l'embaràs i la lactància.

Darrerament la planta té cert interès paisatgístic i es fa servir com a planta ornamental als jardins. A Montcada podem trobar més d'un exemple.
Fotos: Inma Fernández.

Missatges més antics Inici