divendres, 18 de febrer del 2011
Molts coneixem que el nostre poble va ser al seu temps un indret notable per a investigacions espeleològiques i de fet, la primera de les coves que es van explorar i documentar va ser la cova de Na Guilleuma. Us presento un seguit de informació que de ben segur que us serà d'interés:
La era de la espeleología moderna en España comienza con la fundación en el año 1.875 del Centre Excursioniste de Catalunya. El primer boletín de la entidad aparece en 1.877 y en el la primera reseña de una exploración. Se trataba en este caso de Cova de Na Guilleuma, cercana a Barcelona y hoy desaparecida. Seria este el primer paso para la creación de una estirpe de exploradores de importancia como poco después lo fue Font y Sagué y más tarde Faura y Sans. El primero comenzó sus exploraciones hacia 1.898 en las que desciende profundas simas y en las que alcanza cotas muy respetables para la época. El descenso del Avenc de la Ferla con 111 metros de desnivel y el Avenc del Bruc, en el macizo del Garraf, cerca de Barcelona con 120 metros representan grandes proezas en su tiempo.
Sacerdot, escriptor, poeta, historiador, geòleg, figura de la Renaixença, president de la Institució Catalana d’Història Natural. Font amb l’antecedent d’una publicació, Cova d’Ordal (1891), acompanyà a Martel, Armand i d’altres comissionats pel Centre Excursionista de Catalunya en la visita a la Fou de Bor (Cerdanya). El mateix any, 1896, per la proposta de Denís Puig, el CEC envia un interrogatori als seus delegats, sobre les cavitats dels seus termes, amb aquesta base i el catàleg de Puig y Larraz (1896), afegim els seus coneixements propis, publica al 1897 el Catàleg Espeleològic de Catalunya i comença les seves grans exploracions en el massís del Garraf, baixant les primeres verticals dels Avencs del Bruc i de la Ferla, davallant i reconeixent un bon nombre de cavitats de la zona. Al 1899, efectua una campanya al Priorat i Baix Camp. Han de passar dos anys perquè torni a un avenc, al 1901 explora el Forat de Sant Ou al Ripollès, aixeca un plànol de la desapareguda cova de na Guillema del Turó de Montcada. En 1907 amb els seus companys del Club Muntanyenc, fa la seva última exploració, l’Avenc d’en Roca. Font també hi va ésser un gran divulgador de l’espeleologia, publica les seves exploracions en forma d’amenes i patriòtics relats en diaris de Catalunya, publicacions excursionistes i a Spelunca, fent de corresponsal i deixeble de Martel. Font es preocupa dels recursos hídrics de les cavitats i de la seva higiene, causa llavors de moltes malalties. Considerat com l’introductor de l’espeleologia moderna al nostre país es fa coincidir la seva davallada a l’Avenc de Can Sadurní (1897) amb la primera exploració espeleològica catalana.
Puig, recull tota la informació bibliogràfica, i també verbal dels seus companys, publicant l’any 1896, “Cavernas y simas de España”. Rebé noticies inèdites de cavitats catalanes, procedents de Graells i d’Artigas que inclou a la seva obra. Tradueix i publica la ressenya espeleològica que fa Martel de la seva visita a les Illes i Catalunya (1897). Visità i descriu la cova de na Guilleuma, (Montcada).
Font: PIONERS I PROMOTORS DE L’ESPELEOLOGIA CATALANA, NASCUTS ENTRE ELS ANYS 1749 I 1907. Actas. 7º Congreso español de espeleología: 220-229. (1997) Sant Esteve Sesrovires
I la cova de na Guilleuma? Qui era tal?
Guilleuma de Montcada (1290-1309) - Guilleuma de Montcada succeí al seu pare Gastó en els dominis de Castellví i de Montcada i en els altres bens que el vescompte de Bearn poseïa a Catalunya. Segons Pedemonte, Guilleuma sojornà algunes temporades a Castellví de Rosanes, com feu abans del seu casament, a la tardor del 291, amb l'infant Pere, fill del rei Alfons II. Li aportà com a dot els castells de Montcada, Vacarises, Castellví, Rosanes amb la vila de Martorell, Voltrera, Sant Esteve, etc.
Font - Montserrat Pagès i Paretas - Art romànic i feudalisma al Baix Llobregat.
Hem parlant abans d'aquesta cova en altres articles però complementarem amb més informació de la visita de Francisco Zamora a la cova l'any 1787:
ESTADA DE FRANCISCO DE ZAMORA A CATALUNYA (1785-1790 I 1794).
A Catalunya des de l'any 1716 s'imposa el Decret de Nova Planta, designen com màxima autoritat del principat al "Capitán General".
A l'edat de 28 anys (1785) a Francisco de Zamora, el traslladen a Barcelona, amb el càrrec de: "Alcalde del Crimen de la Audiéncia Real de Cataluña".
El mateix any que arriba comença els seus viatges amb el vist i plau del "Capitán General Conde del Asalto".
Realitza onze viatges per Catalunya, dels anys 1785 al 1790. En el seu diari, recull tots els tipus d'informació, com si fes un inventari estadístic comentat, de tot el que veu i investiga, no inclou les informacions polítiques que, després alguns investigadors, van creure que les va efectuar.
Aquests viatges, son interpretats per alguns historiadors, com fets per una mena de: confident, fiscalitzador de les autoritats perifèriques, policia informador de les entrades d'opuscles i llibres de propaganda revolucionaria francesa, inspector pel "Primer Ministro", de les activitats polítiques clandestines ... S’ha confirmat que va enviar informes polítics, a: Floridablanca, Godoy i Jovellanos.
Fins ara es fosca la seva activitat a Catalunya fora del que escriu dels seus viatges i les lletres enviades als polítics abans esmentats.
La "Sala Extraordinaria de la Audiencia", on ell treballava, el 28 de Febrer de 1789, augmenta el preu del pa, desencadenant la insurrecció popular. El 27 de maig moren penjats cinc homes i una dona. Dos dies després, Zamora surt de viatge.
El 1791 torna a Madrid, on es nomenat: "Fiscal de la Sala de la Corte". Torna a Barcelona l'any 1794. Refà part d'un dels seus viatges anteriors desviant-se cap a Euskadi i després informa a Madrid de la situació, com si fos un agent d'inspecció i informació.
En 1795 es "Miembro del Consejo de Castilla" i "Ministro Supernumerario del Consejo Real". Al 1799, cau en desgràcia i es confinat a Pamplona. Mori l'any 1812 en el seu poble natal.
EL DIARI DELS VIATGES FETS A CATALUNYA.
L'obra manuscrita, coneguda de Zamora, es guarda a la Biblioteca del Palau Reial de Madrid. Dels viatges a Catalunya, existeix una copia a la "Biblioteca Nacional".
El diari d'en Zamora, omple part d'un buit, d'una època de les que es disposen de poques dades de Catalunya, fora de les grans ciutats.
Pel que respecte al nostre interès principal, ens dona dades de cavitats, algunes de les quals, ell mateix va explorar i com novetat a l’època, encarrega un plànol topogràfic de la Cova del Salnitre, així com unes làmines del seu interior i de l'accés dels Poetons.
Passem a reproduir els extractes del diari que fan referència a les cavitats. Donem les dades actualitzades de les cavitats que hem pogut identificar.
Com preàmbul, fem transcripció de la "ADVERTENCIA" que a modus de pròleg fa Zamora del diari del seus viatges per Catalunya
*ADVERTENCIA.
Desde el año de 1784 que vine a Cataluña a servir la plaza de Alcalde del Crimen para la que el Rey me había nombrado, formé la idea de ver esta provincia, así para poder desempeñar mejor las obligaciones de mi empleo como para instruirme en los ramos que aquí se hallan más adelantados que en el resto de España.
Con esta mira me dediqué a ver a los autores que han hablado en particular de esta provincia, y su lectura me afirmó más en mi propósito. También procure recoger las noticias y papeles que he podido hallar, relativas a los objetos que yo me he propuesto averiguar. Y, en efecto, ocultando mi proyecto, porque estoy seguro que hubiera tenido oposiciones que yo no hubiera podido vencer, hice mi primera expedición el día 19 de marzo de 1785, y después las he continuado, aprovechando en cuanto ha sido posible los feriados con la licencia del Capitán General, Conde del Asalto, que me la ha concedido francamente, aunque mis compañeros decían que me iba a divertir.
Pero como en realidad yo deseaba sacar algún provecho de mi trabajo, formé desde la primera salida un exacto diario de lo que había digno de alguna atención; y habiendo crecido estas apuntaciones, las he mandado encuadernar así para que no se extravíen como para manejarlas yo mejor.
Y por si acaso alguno se quiere aprovechar de ellas advierto: que unas veces he dejado de apuntar muchas cosas curiosas que escribiría si hubiese de publicar mi viaje; y que otras solía hacer las apuntaciones tan ligeras que no podrá otro fácilmente darles la extensión que ellas necesitan y que a mí me sería fácil darles. Las continuas ocupaciones del viaje, y la confianza que tengo en mi memoria, han sido la causa de esta omisión.
Por tanto contemplaré este libro por un puro diario al que daré algun´día la extensión que deseo, para que pueda, si no instruir, a lo menos divertir a los que lo lean.
Este tomo contiene 7 salidas, en las que he empleado 51 días, habiendo caminado 181 horas por un terreno tan quebrado como el de Cataluña, cuyos caminos sólo permiten ir a caballo y en muchas partes es preciso pasarlos a pie, habiendo todavía padecido más en las mejores posadas que en los caminos más malos.
Pero sobre todo, lo que me ha dado muchos ratos de desazón han sido las murmuraciones de los que me debian estimular y las sospechas y desconfianzas que he notado en casi todas las personas de quienes yo podía esperar alguna instrucción y luces en los mismos pueblos que iba a ver, especialmente de los curas y demás eclesiásticos seculares y regulares, los que no se contentaban con ocultarme la verdad, sino que supe positivamente que procuraban inducir los mismos sentimientos en los pocos que se dedicaban a enseñarme lo que había en el pueblo; aunque debo confesar, con la ingenuidad que echo de menos en los otros, que he hallado algunos sujetos del país que han ayudado mis deseos, como lo diré en su lugar.
En todos estos viajes no he llevado más compañía que la de mi criado Domingo Rodríguez, que escribe esta advertencia y es acreedor a que ho haga aquí memoria de su afición a esta clase de estudios, y de su constancia, y aún alegría, con que no sólo ha sufrido las incomodidades del viaje, sino con que ha procurado dismunuir las mías.
He dado esta ligera noticia del origen y progresos de mis viajes, no para que sirva de mérito a mi diario, sino para que algún día entiendan los que creían que mis salidas eran por pura diversión: que no es lo mismo irse a una torre por quince días, con gran compañía, a comer, jugar y dormir, que andar por montes y valles, de pueblo en pueblo, preguntando a quien teme responder, observando para que no le engañen con las respuestas, apuntando de día para formar el diario a la noche, dormir poco, comer mal y gastar mucho, sin ningún auxilio del Rey ni del público. Y a pesar de todo esto tengo resuelto continuar mis salidas hasta ver toda la provincia, y quedaré satisfecho si tengo la fortuna de concluir mi visita privada de Cataluña.
*Amb posterioritat a la redacció d'aquesta Advertència ( el volum on és copiada és datat el 1787), Zamora efectua quatre sortides més per Catalunya.
Font: Espeleologiabibliografia
Séptima salida: De Barcelona al pueblo y montaña de Moncada
Día 2 de Diciembre de 1787. (Montaña de Moncada)
" A la parte del mediodía hay una cueva pequeña donde dicen se halló la Virgen que está en la ermita. A la parte del Norte hay otra que llaman de Dª Guillaumet de Moncada, que el santero y otros muchos con él creen que pasando por debajo del río llega hasta Montgat. Yo entré unas 30 ó 40 varas con mucho trabajo, y no conocí que fuese hecha artificialmente; pero el ermitaño me aseguró que más adentro había una especie de asa, la cual servía para bajar a otra galería más honda. El cuento es que estando cercada dicha Señora en esta montaña por los moros, cuando éstos la creían en mayor apuro les regaló una porción de pescado fresco que habían traido del mar por dicha mina." (P. 115).
Les Coves de Na Guilleuma, de la Mare de Déu, del Castell, de l'Ermità i de Can Oms, totes son desaparegudes, com conseqüència, principalment, de l'avenç de la pedrera del Turó de Montcada.
Bibliografia: GES-CMB. (1963). Catálogo Espeleológico de la Provincia de Barcelona I. Barcelona.
Enviat per:
XC
el
22:01
|
0
comentaris
Etiquetes:
Cova de Na Guilleuma,
Minerals,
Segle XIV (Anys 00),
Segle XIX (Anys 70),
Segle XIX (Anys 80),
Segle XVIII (Anys 80),
Segle XVIII (Anys 90)
divendres, 19 de març del 2010
Avui el meu avi m'ha enssenyat una fotografia que conserva del seu oncle per part de mare. Es tracta d'una fotografia de Can Fontanet amb una figura de l'època, que podria ser Josep Ventura i Riera, davant de la carretera de la Roca.
A la fotografia es pot observar el paller, a la dreta, que dóna fe d'una època de pagesia que avui dia tant costa trobar. Per altra part, a banda de la construcció, també s'observen altres elements característics de la vida a la masia i les fites de pedra al costat de la "carrereta", o millor dir, el camí de la Roca.
A continuació, i aprofitant aquesta nova fotografia, adjunto un recull de fotografies d'aquesta masia, durant els últims anys.
La descripció oferida per la Diputació de Barcelona diu que es tracta d'una casa de planta baixa i pis, coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. Adossada a l’esquerra hi ha un edifici de tres plantes amb la teulada a una vessant.
A la planta baixa i centrada està la porta que està dovellada i és d’arc de mig punt, al costat una porta més petita.
Al pis els elements es distribueixen simètricament, destacant una finestra al centre amb motius esculpits com l’escut de la família Fontanet. A cada banda una finestra rectangular, emmarcada i amb ampit i llinda de pedra.
És molt remarcable la façana de ponent, que està recolzada per cinc contraforts de grans dimesions posats a fi d’aturar el desplaçament de l’edifici que produeix esquerdes i fissures. Al pis hi ha quatre finestres amb elements treballats i esculpits.
A la façana de tramuntana una escala exterior dona accés al primer pis. Noves edificacions han crescut al voltant del barri a fi de servir a les noves necessitats del restaurant.
Situada al costat de la Carretera de la Roca, al Pla de Reixac, en aquest punt s’inicia el camí que du a l’ermita de Sant Pere de Reixac.
Masia de grans dimensions que pertany a l’antiga parròquia de Sant Pere de Reixac, on hi pagaren delmes fins l’any 1837. És una construcció del s. XIII, ampliada al s. XIV per Simon Fontanet.
Originalment fou una construcció més modesta bastida i recozada en part en una roca, encara apreciable a l’interior. En aquest lloc eren abundoses les bassioles que a vegades aprofitaven con vivers de peixos. Un d’ells va donar lloc a un topònim “el viver de les Fontanes” (s. XI).
Apareix citat aquest edifici al s. XIV com Mas Riera. Fou a les darreries d’aquest segle que fou comprat per Simon Fontanet, aquest donà nou nom a la casa. L'any 1309, era anomenat Can Mas.
Va comprar també el Mas Soler (avui Can Moià). La casa fou modificada ampliament en són testimoni les finestres i l’escut sobre la porta. El barri que la tancava fou també de llavors a fi de protegir-la dels bandolers
Aquesta masia, com altres cases de la zona, pertany a l'inventari del patrimoni arquitectònic del parc de la Serralada de Marina i com tots sabem avui és un restaurant, anomenat Masia Reixac, a la carrereta de la Roca Km 9.
Finalment, adjunto un extracte històric i ornamental de la plana web de Masia Reixac:
El 19 de Febrer de 1386 els Frares de la Mercè, de la ciutat de Barcelona van vendre a Simon Fontanet aquesta masia, dos cases de molí, sèquies i molts aparells i peces de terra per a ser llaurada. L'any 1395, Arnau de Fontanet la va oferir en donatiu a Francisco Vilaseca. La masia és de planta rectangular i tipologia de coberta amb dos vesants amb la cumbrera perpendicular a la façana principal.
A la planta baixa, es conserva una porta amb un magnífic arc arrodonit de mig punt i empedrat; al costat esquerre hi ha una altra porta de ferro, més petita i rectangular i amb un arc rebaixat amb empedrat menor que amb tota seguretat es tractava de l'entrada a l'estable.
Masia Reixac
Enviat per:
XC
el
16:14
|
0
comentaris
Etiquetes:
Can Fontanet,
Segle XIV (Anys 00),
Segle XX (Anys 10),
Segle XX (Anys 20)











