Montcada i Reixac

De l'obra de Ferran Canyameres i Casamada trobem una bona descripció de la primera meitat del segle XX sobre Montcada i Reixac.

El relat, trobat en domini públic de Google Books ens permet veure un punt de vista extens de la Montcada d'aquell any 1951.

Essent de 35 metres sobre el nivell del mar l'altitud d'aquesta vila, no cal dir que el seu clima és benigne.El que no és benigne, és la pols que hi escampen els forns de la fàbrica de ciment, al ventre dels quals va a parar l'ànima i tot del seu turó, el turó dels Montcades que en la història i en el paisatge de Catalunya ocupava un lloc prominent. Era guaita de la ciutat comtal, farell, bressol de nissagues heroiques i coverol de llegendes. La seva destrucció podríem con siderar-la com un crim de lesa majestat, car també és un crim d'aital mag nitud això d'atemptar contra la majestat d'un paisatge i d'una tradició.

Aquest famós turó que va desapareixent al rosec de les màquines, tan característic amb la seva forma gairebé geomètricament cuneïforme, conservava en el seu cim vestigis de la noble mansió de la poderosa família dels Montcada, que tant intervingué en els fets d'armes i en la vida de Barcelona.

Enderrocat al final de la guerra de Successió, de la mateixa manera que tots els castells roquers de la nostra terra, els veïns els van considerar pedrera aprofitable per a edificar llurs estades.

En els flancs de la muntanyola hi havia les coves naturals de l'Ermità, de la Mare de Déu i de Na Guilleuma, de les quals la brama deia coses molt singulars. Per exemple, que per una d'elles s'arribava a Montgat, que alguns que s'hi havien endinsat havien hagut de recular empaitats per fantasmes vaporosos. Altres afirmaven que en trobar-se a la profunditat d'una altra cova havien sentit ressò de rodar de carros, detall que feia creure que passava per sota el camí ral. Van ésser explorades totes a primers del segle present i resultà que, no sols no tenien la importància que la imaginació popular els atribuïa, sinó que gairebé no en tenien cap des del punt de vista geològic.

A dalt del turó també hi havia les ruïnes de l'ermita de la Mare de Déu, reedificada l'any 19o8 en estil arquitectònic gaudinià. Els «Goigs a Llaor de la Mare de Déu del Turó de Montcada», que daten de l'any 1878, acaben amb aquesta estrofa:



En anunciar-se la primera escapçada del turó, que es portà a cap sense miraments, gent de Montcada i dels seus rodals, es van afanyar a baixar en romeria la imatge venerada, i és amb l'esguard melangiós que els seus devots llambren el punt del cel on s'esfumava la silueta de l'ermita. La imatge, que era la de la Mare de Déu, era de terra cuita i datava del segle XVI. La van destruir el 1936.

Val a dir que la vila de Montcada, abans de veure's embolcallada per la polseguera espessa de la fàbrica de ciment, ja s'havia vist empudegada de nit i de dia pel fum dels trens. Per sort, l'electrificació de les línies que la travessen ha reduït el fum de les locomotores de vapor. Ara només hi ha el fum, que es barreja amb la pols grogosa del ciment, de les velles i asmàtiques locomotores que esbufeguen, talment endergues d'un temps ja sebollit, especialment en l'arrossegament de vagons de mercaderies o maniobrant per l'esplanada de la «Bifurcació». I de la boira que alguns matins hi escampa el riu Besòs, a la riba del qual s'estén Montcada, ningú no se'n plany. A més, no és assídua.

Sí, Montcada té el Besòs al seu costat dret, on desemboca al Ripoll, ambdós rius d'hivern.Però és al Besòs que es deu tanmateix la riquesa d'aigua del seu subsòl, i si antigament els senyors del castell vivien units amb la ciutat comtal per vincles de sang i de glòria, a partir del primer quart del segle XIX el nom de Montcada havia d'unir-se més amb Barcelona per conducte del'aigua. El capità general marquès de Campo Sagrado, el mateix a qui es deu el Passeig de Gràcia, aconseguí que el rei en concedís a la capital un bon cabal de la deu de Montcada, però a mesura que ha anat engrandint-se, aquest cabal s'ha anat fent insuficient i Barcelona es va veure forçada a cercar-ne d'altres que no han estat mai d'igual qualitat. Actualment són comptades les cases barcelonines que en puguin gaudir. Tenir aigua d'aquesta és considerat com un privilegi.

Uns versets populars, repetits encara avui, ratifiquen el seu renom:



Té gran anomenada també la seva Font del Ferro. L'acondicionament d'aquesta font es deu al bisbe de Barcelona de l'any 1792, per haver-lo guarit d'una llarga sofrença física. Abans brollava de diversos indrets i es feia difícil descobrir la seva deu principal. Sempre ha estat molt freqüentada, especialment per la gent de la barriada barcelonina de Sant Andreu de Palomar. Es troba sota un margenal de la via del ferrocarril, a quatre passes del baixador de Santa Maria de Montcada, baixador que hi fou establert no fa molts anys, de tant com s'ha poblat aquell indret amb torres que s'enfilen fins a dalt de la carretera de Terrassa, o sigui fins al coll antigament tan temut pels viatgers, car solien apostar-s'hi els assaltadors de camins que els desposseïen de tot el que portaven de valuós.

Avui la gent s'ha allunyat de les fonts d'aquest terme per haver perdut el seu caràcter campanyol amb la presència d'extenses zones edificades i de la fàbrica de ciment.

Referint-se a Montcada, Víctor Balaguer escrivia bastantes dècades enrera: «Heus ací una pobra i senzilla població composta quasi únicament d'aquesta fila de cases...» Qui gosaria avui tractar-la de «pobra i senzilla»? Tot el contrari ha pres el paper i la importància d'una ciutat que a finals del segle passat prengué fama de població d'estiueig, i s'hi edificaren belles i nombroses estades de repòs que la van convertir en una de les primeres colònies d'aquest caràcter Aquesta embranzida, però, la deturà el caire industrial que hi donà la intensificació de les vies de transport, i darrerament per la fàbrica de ciment.

En els temps de la primera generació de La Renaixensa, el fervor romàntic de la qual portava a cantar les grans gestes i els monuments històrics, Antoni de Bofarull, als 21 anys d'edat, començà a escriure sota el pseudònim «Lo coblejador de Montcada».

L'església parroquial, dedicada a Santa Engràcia, té com a sola particularitat la seva vellesa: fou traslladada, al lloc que ocupà l'any 1381. Molts dels seus elements provenen de l'antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra i de Montalegre. »

Quant a la producció agrícola de Montcada, es pot dir que, igual que la major part de pobles del Vallès, és diversa. Anys enrera encara es destacava considerablement la de les maduixes, que eren molt apreciades en el mercat barceloní.

Té bastants ravals, barriades ocaserius agregats al seu Ajuntament: Reixac, Pla de Reixac o Mas Rampinyo, Vallensana o Raval de Vallensana, Sant Pere de Reixac i Sant Iscle de les Feixes.

Reixac. Pla de Reixac o Mas Rampinyo, està situat a l'esquerra del riu Ripoll, passat el pont i en el junyent de la carretera procedent de Ripollet amb la de Ribes, abans del pronunciat revolt de sota la via del tren. Forma un carrer de cases gairebé totes pageses.

Les panotxes de moresc posades a assecar penjades en llargues perxes recolzades a les façanes, algunes arribant fins al ràfec de les teulades, és una de les típiques estampes de fi de tardor en aquest poble. Simfonia de groc d'ambre i de blanc. En diuen «homes de blat de moro».

Vallensana o Raval de Vallensana es troba a l'altra banda del Besòs, en la vall del Gaia i en un dels contraforts de la serra de Comaverd, en el vessant ponentí de la de Coscollada. 

La seva escampadissa de masies ha convertit el lloc en colònia estiuenca, amb torres particulars, sobretot al peu de la carretera de Badalona, i amb una masia transformada en hotel.

El paisatge és esplèndid, i per aquells als quals la natura no diu gran cosa, hi ha un casinet. Gairebé cada masia és un hostal. Amb això els pagesos arrodoneixen el rendiment de la terra.

Sant Pere de Reixac, on es va també travessant el riu i la carretera de la Roca, s'aixeca al peu de la muntanya de Cavall Bernat, en una vall frondosa. Conserva restes de l'església romànica que va ésser cremada durant la guerra del 1651 i restaurada el 1676.A la punta de les seves altures hi ha l'església parroquial dedicada a Sant Pere, i el cementiri. 

Des d'aquesta elevació pot contemplar-se l'ampla visió del Vallès. L'església va ésser profanada durant la darrera guerra civil La primitiva sembla que depenia del monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Se'n conservaven tres taules gòtiques a ambdós costats del presbiteri, i el sepulcre en marbre blanc que havia guardat la despulla d'Alamanda de Reixac. La més important d'aquestes taules era la central del retaule, amb la presentació de Sant Pere. 

Alguna de les típiques masies de Sant Pere de Reixac són d'una magnífica contextura gòtica. Una de les més grans, can Fàbregas, la van transformar en hostal per a estiuejants. L'artista Marià Pidelaserra, gran admirador del Vallès, en una masia d'aquest poble, de la qual era propietari, va pintar-hi bon nombre de paisatges.

El poblet de Sant Iscle de les Feixes cau cap a l'altra banda de la via del ferrocarril i arrenca de la carretera de Sant Cugat a Ripollet, a la llinda del terme de Cerdanyola i en la serra del seu nom.Més ben dit, cap al vessant septentrional del Tibidabo.Entre boscos, la seva ermita té un encís reposador.

Segons un decret de l'any 1953, Montcada quedarà lligada amb Barcelona, no es precisa quan, en el pla de modificació del sistema urbanístic, conjuntament amb altres aglomeracions del seu veïnatge. 

Per la porta del Vallès, car Montcada és considerada com a tal, no trigarem a veure Barcelona endinsant-se en la comarca vallesenca a l'empenta del seu eixamplament.


Fons: Com el Vallès no hi ha res. Ferran Canyameres. Google Books.

Després d'una pista de l'amic Josep Bacardit i havent trencat la teranyina inicial que envolta una petita referència al marge, hom pot estirar de fils i de tant en tant surten dades que cal anar furgant per a trobar part d'aquell coneixement perdut dècades enrera. Aquest és un d'aquests casos on podem explicar-vos alguna annècdota més del nostre poble.

La celebració de la Nit de Sant Joan és pagana i forma part de les festes solsticials, com la del Nadal. La tradició la situa molt abans de la implantació del cristianisme en un culte al sol i a l'allargament del dia pel solstici d'estiu.

Val a dir que al segle XVIII ja es van dictar certes lleis que pretenien posar fre a les fogueres dins la ciutat de Barcelona, cosa que ens fa pensar que la tradició del foc de Sant Joan estava molt arrelada.

La tradició va patir amb major o menor intensitat diverses prohibicions, recomanacions durant els segles posteriors, incloent-hi bona part del segle XX.

De tot aquest culte al foc durant la nit de Sant Joan, es va instaurar l'any 1955 el que coneixem com la flama del Canigó, quan Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels anomenats Països Catalans.

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu als boscos d'aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes:


El 26 de Juny de 1907 al diari "La Publicidad" es va publicar un extracte de viles i pobles que van adherirse a la iniciativa de fer una foguera per Sant Joan a l'indret més elevat de cada poble, a la fi que fos visible des d'arreu.

Surt un llistat de diverses poblacions i l'indret on es va fer la foguera. Al llistat surten un parell de referències de gran interès:

Adhesions dels punts ahont cremaran fogueras

Ja el 1907 apareix que al poble de Sallent, es feia una foguera de Sant Joan al cim més alt de la muntanya "Canigó".

Hem consultat amb l'expert Ferran Sánchez Agustí, del poble de Sallent, per tal de saber si, en aquest municipi de la comarca del Bages, hi ha també una muntanya amb el nom de Canigó. Segons ens ha pogut dir, fa referència a "El Cogulló", antic jaciment ibèric i muntanya de sal avui dia.

Fixeu-vos també que a Montcada (i ben escrit) surt referenciat l'existència d'una foguera al cim del Turó.

Això ens apunta que Montcada va ser un dels pioners en formalitzar després de la Reinaxença la tradició del concepte de foguera patriòtica catalana per Sant Joan, evolució que va portar a la flama del Canigó, mig segle després.

A Montcada ja s'havia fet alguna altra foguera dalt del Turó. Un exemple va ser per la festa major del 1886, on es va fer una simulació d'un volcà. Cliqueu aquí per a saber més.

Dels dos apunts més extensos dels pobles del Priorat i de Tossa de Mar es dedueix cert fervor nacionalista català molt vinculada amb la festa i la foguera de Sant Joan.


Fons: Diari "La Publicidad", 26 de Juny de 1907. Pàgina 2. 

La tinença va ser aquell règim sota el qual les parcel·les d'un senyor es cedien a pagesos, que quedaven sota la figura de tinents de la terra, per a la seva explotació a canvi d'una renda fixa o una proporció de les collites obtingudes i d'uns determinats serveis en benefici del senyor. Els tinents de la terra a l'Edat mitja podien ser pagesos lliures o serfs.

Els pagesos lliures que podien anar-se'n un cop acomplertes les obligacions amb el senyor.

D'altra banda, els serfs del senyor restaven adscrits de per vida a la terra, una situació que en l'actualitat es consideraria propera a l'esclavitud amb la diferència que el pagès no podia ser venut separadament de la terra en la qual treballava.

Jurídicament eren persones lliures, però tanmateix els serfs renunciaven a la llibertat, mitjançant un acte jurídic davant notari, a canvi de la protecció del senyor.

Aquestes pràctiques van derivar en l'establiment dels mals usos, és a dir els privilegis abusius del senyor sobre el serf que feien que a efectes pràctics el pagès no pogués desvincular-se de la submissió a la terra que treballava, traslladant aquesta vinculació de submissió als seus fills, havent de pagar al senyor una remença o redempció econòmica extremadament abusiva o impossible, com a compensació de pèrdua patrimonial, en cas de voler abandonar-la. Aquests pagesos eren coneguts com a remences.


Als Usatges de Barcelona només s'hi recullen tres obligacions dels pagesos envers els senyors (intestia, eixoquia i cugucia), però en la pràctica van existir més:

• Intestia: Confiscar part dels béns del pagès que moria sense fer testament. Habitualment 1/3 part era pel senyor i la resta es repartia entre familiars, clergues i pobres.

• Eixorquia: El senyor rebia 1/3 part de l'herència del pagès que no tenia descendència.

• Cugucia: Pena imposada sobre una muller adúltera de forma que si l'adulteri no havia estat consentit pel marit pagès, aquest i el senyor es repartien al 50% els béns de la dona. Si el marit havia consentit l'adulteri, els béns de la dona passaven directament al senyor. Val a dir que si les dones eren forçades a practicar l'adulteri per temor o manament del seu marit, no s'havia de pagar la pena.

• Àrsia: Indemnització que el pagès ha de pagar al senyor en cas d'incendi de les seves terres o altres pertinences.

• Ferma d'espoli forçada: Abans de casar-se la familia del futur marit pagès havia de garantir, a la familia de la futura muller, el retorn del dot i l'increment d'aquest o escreix si fos necessari. Per a satisfer aquesta garantia, la familia del futur marit hipotecava alguns dels béns i per a fer-ho els pagesos de remença havien de demanar una autorització de manera obligada al senyor. A canvi d'aquest permís, el senyor rebia una quantitat de diners per valor de 1/4 part del bé hipotecat.

• Remença Personal: El pagès no podia abandonar la terra que treballava sense redimir o pagar una remença al seu senyor. Aquesta remença afectava al pagès, muller i als seus fills.

També eren habituals altres mals usos vinculats a pràctiques de monopoli per part del senyor:

• Farga de destret: El pagès tenia l'obligació de reparar i comprar les eines del camp a la farga del senyor en un monopoli senyorial de la ferreria.

• Molí: Obligació de moldre el blat al molí senyorial a canvi d'una taxa.

• Forn: Obligació de coure el pa al forn del senyor  a canvi d'una taxa.

• Jova: Obligació del pagès de treballar amb els animals en terres del senyor durant uns dies determinats de l'any.

• Tragí: Obligació de traginar i transportar qualsevol producte del senyor.

Hi havia senyors que s'atribuïen altres mals usos entre els que podem trobar:

• Dret d'alletar un fill del senyor si la dona del noble no volia o no podia alletar-lo. 
• També podia ser habitual el dret del senyor d'emportar-se qualsevol animal de corral del pagès, habitualment a canvi d'una compensació arbitrària. 
• Host: Dret pel qual els radicats al terme del castell del senyor podien ser cridats per a prendre part en accions de guerra.
• Cavalcada: Expedició armada de saqueig i càstig on els vassalls menors de 60 anys havien de col·laborar.
• Guàrdia: Obligació de col·laborar en tasques de vigilància o defensa.
• Obres al castell i sagrera: Obligació del pagès de treballar en les obres de construcció i manteniment de les infraestructures del senyor.
• Finalment, encara que no era un costum ni cap dret del senyor i probablement es realitzava marginalment no era descartable el dret de cuixa del senyor. Probablement la versió suavitzada d'aquesta pràctica va ser la ferma d'espoli forçada que hem vist anteriorment.

Havent vist aquesta petita introducció, veiem un clar exemple de remença al nostre territori, on l'any 1183 l'abat Guillem de Sant Cugat del Vallès estableix a Bernat Umbert l'honor que l'oncle d'aquest, Ramon de Gibert, tenia a la parròquia de Sant Pere de Reixac, a Bellveí (el mas que fou de Bernat Oliver, em camp de Batpits, que adquirí de Bernat Ferrer en un plet, i la parellada que fou Bertran de Fiol), amb condició que Bernat sigui soliu i habitant a Bellveí, i el mas d'Era amb la condició que hi fiqui un dels seus fills que sigui soliu i que hi visqui.

Et sit inde noster solidus ibi stans unus ex infantibus tuis et omnis eiusdem posteritas unus post alium indivisibiliter (ACA, Monacals, Sant Cugat, pergamí 620, trasllat del segle XIII).

Font: El mas català durant l'Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVIII). Maria Teresa Ferrer i Mallol. Josefina Mutgé i Vives. Manuel Riu i Riu. CSIC. Institució Milà i Fontanals. 2001

Un dels Alcaldes de Montcada i Reixac durant el règim polític de la segona república espanyola, va ser en Josep Pi i Subatella, que exercí el càrrec  entre el 1932 i 1934, després de substituir a Josep Espinassa. Eren temps de canvis polítics dels governs de la república.

Corria el mes d'Abril de 1932 quan el dia 13 es va oficiar una sessió a l'Ajuntament en que es va acordar que el poble havia d'adherir-se com a municipi favorable a "una ferma voluntat de Catalunya de governarse per si mateixa". Tant és així que l'Alcalde Josep Pi va escriure una carta a Francesc Macià el 20 d'abril d'aquell 1932, donant a conèixer aquesta voluntat i la seva ferma voluntat que l'Estatut de Catalunya s'aprovi.

Aquest Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1932, oficialment Estatut de Catalunya, va ser anomenat popularment Estatut de Núria i impulsat pel President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, quedant aprovat en referèmdum pel 99% dels votants.

Fons: Arxiu Nacional de Catalunya.

Arriba el mes de setembre i amb ell una nova postal del nostre poble, en aquest cas, una imatge de l'amic Joan Matllo on podem veure el poble de Montcada des del pont del riu Ripoll.

Una imatge que, amb certa saturació de color i amb la distància que les separa, m'ha recordat al barri de Caminito a Buenos Aires.


Esperem que us agradi. Ens veiem l'1 d'Octubre.