Montcada i Reixac

Cada un dels barris tenen la seva esència i recordar-ho és un bé de interès cultural.

Vegem un clar exemple en el següent romanço de la vida quotidiana d’aquella Montcada orientada a les activitats agrícoles, trobat a l’arxiu de Joan Amades. Parlem de principi de segle XX.

Un imprès manufacturat a “Marrampinyo: Imp. del Sr. Mauri Buscalabé” (amb un evident accent humorístic, a veure qui era capaç de trobar a impremta) on tothom rebia i de valent. Deixem la seva transcripció en el català pre-Fabra del propi romanço:

La transcripció ens diu el següent:


Moncada, Moncada, mansió regalada, fas festa major, avuy vol cantarte é vol festejarte aquet trovador.

Quarante cosetes cofoyes brometes et vaig á contar, son notes d’estiu boy resos del viu: ya pots escoltar.

I – Ya tenim esglesia gran, ya podrán anarhi tots los que per por de fogots feyen campanes.

II – A la font freda no ensomarás res de bó, perque es font que fá fortó de tifainetes.

III – El senyor D. Quimet Sans es amich dels capel-lans é á més té bons devans vuy dir la tripa.

IV – Bén sovint bon vi del fí té una bodega hasta allí; per ço’s diu el senyor Vidal.

V – En Carboneyl té dinés té més unças qu’els demés. Passiho bé tingui.

VI – El riu sech que sols du sorra, quelqu’ aixech d’alguna torra, un sereno que du gorra y á la nit busca cargols, ¿Que més vols?

VII – En Miralles y en Torreula al Nort tenen escudeyla. Son arroçaires.

VIII – Dos metjesm dos potecaris, tres barbers é tres carrils, mes els marrechs son á mils é molts goços perdolaris.

IX – De debó sembla desvari tocar guitarra un notari, vestir de blanch á diari é fer ballades.

X - ¿Qui es va molt planxat lo sombrero ben posat y en fer’s xavos al costat es un home dels més destres? – En Mestres.

XI – Si t’aprete l’ofegó no pugias pas al Turó.

XII – Va lluent de sabatetes, molt boniques corbatetes é parlant fa posturetes en Vivetes.

XIII – Pochs senyors vestits de frach han pujat fins á Rexach.

XIV – Condemnat es tot fanal, car no volen luminaries, á la pena capital.

XV – En Bonet, no sé si hi notas, casi sempre fa ganyotas.

XVI – Creu que fá perçosa gança pasejar’s pel tren de França.

XVII – Dels Xinitos, res de nou, perque ya van rebre prou.

XVIII – Coloquen veles de lona, ben sensats maten l’estona é si paça una perçona s’ah de fer fumer.

XIX – Tingas segur qu’en Taulé per comprar lo primer ram ya prepara algun calé. Donças no badis.

XX – No tot hom’ que té galvana por anar á Vallençana.

XXI – En Giribet du peril-la é porta blanca l’armil·la.

XXII – En Laguardia va fe’l vot d’anar sempre sens tarot, ab fosell ho mata tot si no fa figues.

XXIII – Al hereu de’n Cabaneyles no l’intriguen les femeyles. 

XXIV – Té un fosell de tres seguros que li costa dos mil duros é vintivuit escopetes de mil noucentes pessetes; per caçar sempre du bata é de plata els perdigons... –M.c.g.’n e,l, és en Pons [Em cago en ell, és el Pons] 

XXV – En Monoreo no té preo fent serveys per tot arreo. 

XXVI – En Chacon es molt sinbólich, típich, plástich, melancólich é barbólich. 

XXVII – Ab un aire sandunguero marxa en Costa marcialment caminant ab molt sal-lero. 

XXVIII – En Martí, qu’es home gros, á la Xinita fa l’ós. 

XXIX – Don Enriquet Berrocal diu que per curar tot mal mossen Kneipp no té rival. ¡Dónali aiga! 

XXX – Quan surt á caçar l’Oriol no necessita moçol. 

XXXI – En Roure va mes tivat é mes ´serio qu’un armat. 

XXXII – En Navarro té la barra de volguerse dir Navarro sense ser pas de Navarra. 

XXXIII – Tich-tach, tich-tach, quin compás... És qu’en Trunyo ve detrás. 

XXXIV – Quan á jeure s’en vá’l sol en Moner treu lo remat, mes li manca’l floviol per ser Páris acabat. (En conçol d’aquesta pena no li manca pas l’Elena.) 

XXXV – En Badosa quant hi vá li serveix de rabadá. 

XXXVI – Al costat de Mestre Ubach, Ciceró resulta un crach. 

XXXVII – Nungu hi ha que s’espavil-li quan ven guatlles com en Gil-li. 

XXXVIII – En Lozano es un brau hom’ que fá festes á tothom. 

XXXIX – Les noyetes son molt maques mes n’hi han moltes de flaques é n’hi han d’altres de grosses é algunes bones bosses. Via fora, jovenetz, trietz é remanetz. 

XXXX – Va suar la gota groça per lograr obrin’s la boça mes després ens va dar coça é are fa l’órnio.  Aqui pau é gloria sancta, Ya he cantat les quaranta.

La següent imatge ens mostra la passarel·la dels hermanos que durant un temps va travessar el riu Ripoll.

A la imatge es pot veure que ja s'havia afegit, o tot just s'estava fent llavors, l'extensió de l'edifici amb noves classes. D'aquesta manera l'edifici passava de tenir set finestres a tenir-ne nou.

Una imatge de postals Thomas del mateix indret una mica anterior, doncs fixem-nos en el nombre de finestres de l'edifici. Vegem com l'edifici primitiu només tenia set:


Una postal d'Angel Toldrà:


A l'edifici se li va bastir un mur perimetral i un reixat de ferro forjat.


Amb els anys, les necessitats de més espai per a més alumnes, va fer que l'edifici sofrís una nova remodelació, pujant en aquest cas un nou pis. El mur perimetral i el forjat es va mantenir encara uns anys


Malgrat que inicialment el segon pis mantenia vuit finestres amb el mateix disseny que les anteriors, també tenia una finestra rodona, com la imatge anterior de 1962. Finalment però es va obrir amb el mateix disseny que les altres:


L'escola també es va haver d'ampliar amb un segon edifici, encetat el desembre de 1963 i inaugurat el 1966.

El tercer edifici, on s'allotja el teatre, biblioteca i la pista poliesportiva va ser inaugurat el 1971.

És prou sabut que dalt el turó hi va haver un inexpugnable castell medieval dels senyors de Montcada, probablement bastit sobre un antic poblat ibèric.

També es recorden els episodis dels bandolers del segle XVI i XVII dalt el turó.

És sabut també que el castell va ser enderrocat per ordres de Felip V al segle XVIII, durant els episodis de la Guerra de Successió, deixant només la capella de la Mare de Déu.

I com no, els episodis de la Guerra del Francès, on els francesos van deixar la capella de la Mare de Déu del Turó socarrimada. Cliqueu aquí si teniu curiositat.


Potser una mica més oblidat és l'episodi de la segona meitat del segle XIX, on hi va haver una garjola i una torre de telegrafia òptica que comunicava per senyals de pals i banderes amb el Turó de Sant Pere Màrtir i amb el del Turó de Buscarons.

I no és menys sabut que Enric Sagnier va ser el gran propomor i arquitecte de la reconstrucció de la Capella de la Mare de Déu, dalt el Turó. Capella que va engolir l'Asland a principis de segle XX.

És en aquest període on ens situem. L'ermita manté la capella i els ermitans bateixen una barraca de fusta, canyes i branques per a fer passar la calor als excursionistes que la visitaven.

Hi ha algunes imatges de la barraca (cliqueu aquí per a veure-les), però heus aquí una d'inèdita fins ara, on un conjunt d'excursionistes, aventurers dels avencs i les coves, van visitar les que hi havia just en aquells paratges.
Vegem-ne una ampliació dels nostres aventurers, d'aquell dia de fa 102 anys:


Fons: Postal de época. Autor R. Masoliver.

Avui estem d'aniversari.

En dates com avui, hom recula els ulls enrere i mira el passat sense ànims de patir pena, però amb l'esperança d'observar un camí que d'alguna manera pugui haver servit d'alguna cosa, en aquest cas, mostrar al món imatges i històries del nostre poble.

Avui fa nou anys que vam encetar aquesta aventura. Nou anys publicant setmanalment un o més entrades amb la il·lusió de sempre. Nou anys on la tecnologia ha canviat, les xarxes socials han avançat i l'escletxa digital ha minvat, donant accés i possibilitats de interconnexió de manera senzilla a internet i per tant entre les persones. D'alguna manera això ha provocat un canvi radical en el teixit associatiu.

Aquesta evolució ha permès, mirant-ho des d'una altra perspectiva, el quedar-nos obsolets amb aquest blog, antics o vells, passats de moda o digueu-li com vulgueu. Però no passa res, el món del blog, d'alguna manera ha quedat desfasat i tocat de mort a nivell global. Així podem constrastar-ho en l'empremta que altres han deixat durant aquests anys.

El món del bloc digital avui dia és per a nostàlgics, pels que els agrada llegir una estona en silenci, amb el flaire d'un cafè i el sol entrant radiant per la finestra de casa. Un degoteig d'il·lusió d'allò per descobrir, de sensació de diumenge, de plaer mental d'aquell diari o revista amb olor a tinta. Un nou concepte d'allò d'abans, però malauradament ara també passat de moda.

Avui la imatge, la velocitat i la lectura fàcil són els conceptes demandats. Twitter (micro-blog de idees i opinions que no requereix dedicar massa lectura) o Instagram (imatges amb finalitat d'aparador de comportaments socials, o com diu el neologisme 'postureig'), són els nous paladins vencedors, però que segons el meu punt de vista fomenten novament una nova bretxa (discussió improductiva amb tocs de vanitat). Facebook va passar de moda per les noves generacions fa uns anys.

No obstant, d'alguna manera ens preguntem si el recordar l'abans... no és just part d'allò que denota un regust familiar, casolà, del de sempre?

Pensem aixì, i a més ho adobem amb manca absoluta de publicitat i d'ànims estranys. Només divulgació de la imatge d'abans i les paraules que ens descrien la memòria del nostre poble, de Montcada i Reixac.

Gràcies a tots i a totes per visitar-nos.

Continuem.

La discoteca "Music Room HJ 83" més tard coneguda com "HJ-83" i finalment com "HJ" va ser una carismàtica discoteca ubicada a Mas Rampinyo, tot just sobre el mercat municipal de Plaça Espanya "Mercacom".

Els seus inicis van ser gloriosos, amb una inauguració que va comptar amb Dyango. Grans personatges de la música, com Paco de Lucía, Miguel Bosé, o la faràndula, com Bibi Andersen, van passar per allà. Esdeveniments de carnaval, els "pases de Misses", catanyades, sortejos i festes de tot tipus.

Si no anem errats, la discoteca va tenir finalment tres socis: Ignacio Heredia, Jose Juarez i Antonio Gumbau.

Val a dir que el nom HJ-83 ve donat dels cognoms de dos dels socis fundadors, Heredia i Juarez, juntament amb l'any de inauguració, el 1983.

A continuació us deixem algunes imatges pel record.















Fons:

• Imatges de l'interior del concert "Gatos Locos" de Dj Jose Luis M.A.

• https://discotecas70-80barcelona-cat.blogspot.com/

• Fundació Cultural Montcada

• La Veu
  

• Revista LiL. Nº 109 26/02/1988

Els amics de Montcada Comunicació ens ofereixen una nova entrega de El Retrovisor, en aquest cas amb 'El Mantequero' fundador de Gelats Mallafré.

A partir d’una entrevista amb la seva filla Antònia, recordem la figura de l’emprenedor Francesc Mallafré. Conegut popularment com El Mantequero, va fundar dos negocis emblemàtics de Montcada, ja desapareguts: el bar Gol, al passeig Rocamora, i la botiga Gelats Mallafré, al carrer Major.

Fons: Laveu.cat

Ja tenim el març aquí i amb ell una nova postal de la col·lecció "Punts de Vista".

En aquesta ocasió una de les cases de pagès que encara mantenen la seva esencia bàsica del que era Mas Rampinyo. Ens referim a Ca la Manela.

Esperem que us agradi.

Fins l'1 d'abril.