Blogcrowds

dissabte, 29 de maig del 2010

Imatge del turó quan la cimentera encara no l'havia pait del tot. S'assembla una mica al Pedraforca?

Imatge dels anys 60. Vehicles de l'epoca i el nostre pobre turó.  Fons personal.

divendres, 21 de maig del 2010

Només una referència de l'Octubre del 2008, per part de la revista Mírame, i on es parla del nou accés a l'estació de Mas Rampinyo. Redacto literalment:



L’Ajuntament de Montcada i Reixac ha donat conformitat al projecte de construcció de l’accés a l’estació de Renfe Montcada – Ripollet (línia R3) des de Mas Duran, que s’emmarca en el Pla Parcial del MC-5 de Mas Rampinyo i ha d’executar la Junta de Compensació del sector.

L’obra permetrà dignificar la connexió amb l’estació des del carrer Salvador Dalí, que actualment es fa per un camí de terra en males condicions. Es tracta d’una millora que reclamaven des de fa temps els nous veïns del sector.

El projecte l’ha encarregat la Junta de Compensació del MC-5 i ha estat ratificat per l’Ajuntament, que hi ha introduït algunes millores.


Un cop els promotors l’adjudiquin a l’empresa que l’executarà, es preveu que les obres tinguin una durada de dos mesos.


El cost és de 121.770 euros.

El nou accés estarà adaptat a les persones amb problemes de mobilitat, estarà equipat amb l’enllumenat adequat, així com mobiliari urbà, i disposarà d’arbrat i zones ajardinades.


Antic camí de baixada des del camp de futbol de l'Aismalibar, cap a l'estació de ferrocarrol de Mas Rampinyo. Quants cops l'he fet servir! A peu, en bicicleta...


Antic camí. Fons personal.

Nou accés. Fons presonal.

divendres, 14 de maig del 2010

La fotografia és un bon instrument per a enregistrar records. A vegades, val la pena, enfrontar dos records entre els quals ha passat uns anys i veure en què hem millorat i en què hem empitjorat. Una primera mostra, d'un llarg camí:

Dècada dels 60

L imatge parla per si sola. Hi han diversos elements que ja no es conserven, com els pals gegantins a les voreres que tant mal van fer a la vista o l'existència de la pastisseria Olimpo, que malauradament ja és tancada.

Any 2008

Ara l'avinguda ja no és la N-152, ni la C-17, només és el nostre carrer de pas, però... si us fixeu, ara passen més cotxes que abans, que era la "Nacional" de Puigcerdà. si més no, més vehicles estacionats si que n'hi ha.

Fotos: F.Casajuana i Montcada.info

dijous, 13 de maig del 2010

Vaig adquirir un exemplar del llibre "La Mare de déu del... Ciment? - Història d'un conflicte" d'en Josep Bacardit Sanllehí i Ricard Ramos Jiménez durant divendres de Sant Jordi. M'agradaria fer un petit article sobre les meves impressions, aprofitant algunes fotografies que he pogut rescatar.


Restes de la capella del castell, a principis de S.XX.


Val a dir que la seva lectura va ser força intensa i gairebé vaig finalitzar el llibre sense adonarme. Des de la plana 15 o 20 ja em voltava pel cap la solució definitiva, pensant en el que es va fer amb el temple d’Abu Simbel a Egipte, davant la pressa d’Assuan: Traslladar pedra a pedra l’ermita a la plana.

Façana de la capella.

Cada cop que avançava en el llibre no trobava cap explicació de per què no es va apostar per aquesta solució... cap document que ho digui... ningú ho va pensar? No va interessar? No era per manca de diners ni de fe per cap de les dos bandes. Van enderrocar la capella i llestos? No es va catalogar l'indret? No hi va haver cap altra solució? 

Entrada de la cova on va ser trobada la Mare de Déu. Cova de la Mare de déu del Turó.

Segurament molts ciutadans de Montcada haguessin col·laborat animats per la fe i la necessitat de salvar el seu passat, baixant pedres amb rucs i carros guiats per un cap pensant?

Mare de Déu del Castell de Montcada. Interior de la capella.

Només podem fantasiejar amb el que podria haver estat i finalment no va ser. O inclús arribar a pensar que d’aquí molts anys, al segle XXIII i després d’una recuperació del turó pels mitjans que siguin, que tot just ara comença i espero amb peu ferm, l’ermita pugues tornar allà on va néixer. A dalt del turó.

Imatge de la Verge.


El llibre és un molt bon treball de recerca i investigació i personalment el recomano a tots aquells amants de la història local de la nostra vila, en particular per aquells i aquelles que com jo, han descobert una petita, o gran història amagada des de fa gairebé 100 anys.

Xavier. 




Aprofitant, deixo constància de l'article, publicat fa uns dies a la revista Mírame sobre la reconstrucció del Turó, per a que el pugueu llegir:


Lafarge en un comunicado de prensa informa que la semana próxima comenzará la restauración morfológica del Turó mediante el relleno con tierras naturales, sentando la base para posteriores labores de revegetación del terreno.
La empresa tiene previsto culminar el plan de restauración en unos 3 años, período menor del previsto con la incorporación de 900.000 m3 de tierras naturales y conseguir ante todo suavizar los taludes para posteriormente recuperar la biodiversidad propia de la zona mediante plantación de diferentes especies.
El Plan de restauración cuenta con la aprobación del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya y está recogido en la Autorización Ambiental otorgada a la cantera.

divendres, 7 de maig del 2010

Avui us presentem la primera referència documental del Castell de Montcada, anomenat Castro Montekandano que apareix al llibre "Llibre Gran dels Feus".Aquesta referència data de l'11 d'Octubre de l'any 1023 i és un dels castells que la comtessa Ermessendis ofereix com a penyora i garantia de mantenir la pau al seu fill Berenguer Ramon I.

Per altra part i ja com a referència de Montcada, al cartulari de Sant Cugat del Vallès, apareixen documents relatius a la nostra vila, com a "prope Montem Catanum" a l'any 989.

dissabte, 1 de maig del 2010

Una entrevista a Miquel Coll i Alentorn, President del Parlament de Catalunya, el 28 de juliol de 1985, a La Vanguardia, on es parla de les llegendes i com s'originen.

 Fresc del Palau Aguilar on s'observa Guillem de Montcada, vescomte del Bearn, parent de Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal.

Transcripció de l'entrevista:

El que la preparó hace varios siglos fue el arzobispo de Tarragona que se dirigía hacia Roma y a la altura de Montcada, en el prado conocido como Matabous, fue interceptado por Guillem Ramon de Montcada.

De lo que se sabe —quedó un testamento sacramental y un documento penitencial del Vaticano recogiendo los hechos— cabe considerar que en principio la conversación entre el arzobispo y el caballero fue amigable. Mas de pronto, el caballero blandió su espada e hirió mortalmente al clérigo.

—Os pido que me dejáis confesar —pidió éste.
—Hacedlo —respondió el caballero.

El arzobispo se confesó con un sacerdote que le acompañaba, en tanto el caballero, en muestra de discreción, se alejaba por el prado.

Todo parecía ya en paz cuando, vete aquí que, terminada la confesión, regresó el caballero junto al arzobispo.

—Estáis en paz con Dios? —debió preguntarle (uno también tiene derecho a fabular).
—Sí —respondió el arzobispo, en tanto besaba su cruz pectoral.

 Guillem Ramon de Montcada. Pintura de Ramon Tusquets.

Le soltó entonces un par de mandobles que terminaron con la vida del buen clérigo y, no contento con ello, al cruel Guillem Ramon de Montcada no se le ocurrió otra cosa que esparcir el cerebro del arzobispo por el prado de Matabous.

—jQué bestia, oiga!
—Horrible, sí. Coll1 i Alentorn ha seguido explicando que, Guillem Ramon de Montcada, marchó a sus tierras de Bearn, de las que era vizconde, y que según la leyenda, cada vez que regresaba a Montcada las desgracias —sequías, inundaciones, malas cosechas... se sucedían a modo de ejemplar castigo divino, un tanto injusto por otra parte, ya que la felonía del señor la pagaban los que trabajaban las tierras.

Pero, años después, el monasterio de Santes Creus, empieza a construirse con la generosidad de un Guillem Ramon de Montcada.

La confusión de personajes se cierra con un fundido magistral: dice la leyenda que la construcción fue a modo de penitenciaría.

Dice también Coll i Alentorn que, a los monjes no les debió gustar que la leyenda identificase la construcción de su monasterio con un asesino y así empezaron a salir los juglares recitando sus canciones de gesta en la versión de los
monjes, que ya era exculpatoria estando Guillem Ramon de Montcada prisionero de Guillem de Castellvel pasó por el castillo el arzobispo Berenguer de Vilademuls que fue a visitarlo a la mazmorra en la que el vizconde de Bearn se consumía aprisionado a un cepo, sobre el que se sentó el srzobispo.

Imploró el prisionero al clérigo intercediese ante Guillem de Castellvell, para que éste aligerase el infamante grado de prisión y, sarcástico, el arzobispo, sacó una navaja de su bolsillo, cortó una astilla del cepo y dijo al prisionero: “Ya os he aligerado yo”.

Coll i Alentorn ha sonreído, una vez más, antes de poner fin a la leyenda:

—Ante el terrible escarnio, cuando Guillem Ramon de Montcada recuperó su libertadesperó el paso de Berenguer de Vilademuls, le tendió una emboscada y le mató.

Tal vez, pienso yo, se pasó en lo de esparcir el cerebro del arzobispo por el prado de Matabous. Unpoco sádico sí era el vizconde...

Ot de Montcada, parent de Guillem Ramon.

divendres, 30 d’abril del 2010

L'amic Jseuba ens ha fet arribar aquesta magnífica fotografia de la llacuna de Mas Rampinyo / Mas Duran de l'any 2009:

dissabte, 24 d’abril del 2010

He volgut rescatar algunes fotos que he trobat, ara antigues, de Can Fàbregues. Testimonis gràfics dels seus últims moments:



Any 2008 - La recordada entrada de portal rebaixat i que voltant un pati s’aixecaven una sèrie d’edificis. El més important, el que fora habitatge principal era de tres plantes cobert per una teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana.

Any 2008 - Paissatge mirant cap a les finestres.


Any 2005 - Els últims llums del dia.

Dècada del 2000. 
S'alçava fort encara a la vora del camí cap a Reixac. 
Milers de històries mantenien els seus murs drets.
Ara descansa esmicolada en milers de fragments.



Can Fàbregas avui dia.

dimarts, 20 d’abril del 2010

Publicat a Cerdanyola, a l'Octubre del 1971:

AUTOPISTA BARCELONA-SABADELL-TARRASA.

Ha pasado mucho tiempo desde que se comenzó a hablar de la autopista Barcelona - Sabadell - Tarrasa. Demasiado tiempo como para estar pendiente de ella.

Ahora, sin embargo cuando en el reciente Consejo de Ministros (8-10-71) se aprobó su realización y el tema vuelve a florecer, vamos aunque someramente, a tratar los puntos en los cuales Sardanyola sale netamente favorecida.

De momento, la aprobación por el Consejo de Ministros afecta sólo a una parte o fase del conjunto de tramos que constituirá la autopista, llamada por algunos del Vallés, en toda su extensión.

Comprende desde el punto kilométrico 0,000 (enlace de la Trinidad, en Barcelona) hasta el punto kilométrico 7,790 (conexión provisional con la carretera N-150 o carretera de Barcelona a Tarrasa).


La autopista que se halla incluida en la Red Arterial de Barcelona programada en el II Plan de Desarrollo 1968-71 a punto de expirar, tendrá un trazado que procuraré literalmente explicar.
Tendrá su nacimiento en el barrio de la Trinidad como he apuntado anteriormente, exactamente en la autopista que por allí llega de La Junquera. Más tarde sobrepasará dicha autopista para internarse en terrenos de Santa María de Moncada, cruzará el ferrocarril de la Renfe y marchando junto al río Ripoll, alcanzará las fuentes del Petricón y Can Tiana (estos datos son tan sólo para situar al lector), y finalmente por detrás de la fabrica Ondina, volverá a unirse a la N-150 ya en Santa María de Barbará.


Como se aprecia no queda nombrado en ningún punto su paso por Sardanyola, pero sin embargo a Sardanyola le va a representar tener casi despejada su carretera desde esta villa hasta sobrepasado largamente la gasolinera de Montcada, punto crítico y embudo de cuantos automovilistas parten de Barcelona hacia cualquier punto del Vallés.

 Preparant la nova autopista A18, a l'alçada de Ripollet/Cerdanyola. Al fons, el turó de Montcada. Fons Salillas.

Toda la provincia de Barcelona dentro de sí alberga el 16'4 % del parque nacional de vehículos, lo cual significa, en números redondos, la existencia entre sus límites geográficos de 750.000 vehículos entre los de dos y cuatro ruedas, autobuses, camiones, etc., pero que además ha quedado demostrado que la mayoría del parque queda concentrado en Barcelona y su comarca del VaIlés.

Datos facilitados por los Servicios de Economía y Sociología, S. A., demuestran que el flujo controlado durante el año 1969 en la carretera de Barcelona a Tarrasa, se eleva a 23.000 vehículos/día, descendiendo en el tramo Sabadell - Tarrasa, a 13.540, cifra que aunque menor no deja de representar una cifra muy notable y más con un firme en la mayoría de su recorrido, tosco, estrecho e irregular con continuas entradas a poblaciones por su punto más crítico: su centro urbano, como ocurre en Sardanyola.

Los que normalmente utilizamos dichas vías de comunicación, caemos en la conclusión de que éstas cifras facilitadas en 1969 se han visto rebasadas con mucho en este segundo semestre de 1971.


Este primer tramo de unos ocho kilómetros alcanza un presupuesto de unos 576 millones de pesetas.

Profundizando un poco más en el estudio de la accesibilidad a Sardanyola, una vez que ha quedado claro que esta villa seguramente se verá más desahogada de vehículos al utilizar las ciudades de Sabadell y Tarrasa la dicha autopista; hemos captado de fuentes fidedignas los siguientes datos.

La calle Gran Vía, una vez ya con un perfecto firme, será punto de enlace entre los automovilistas de RipoIlet que vayan a Sabadell y viceversa.
Los que llegando a Sardanyola procedentes de Sabadell deseen ir a San Cugat pueden utilizar el camino ya en curso.

El solar en edificación con chaflán en la carretera de Barcelona y Avda. Cruz Roja junto a la estación, una vez terminado dejará la calle en este punto bastante más ancha facilitando el internamiento a éste punto y el paso que entre este bloque de viviendas y la central telefónica queda, será de paso y salida hacia Barcelona.


Una vez ya metido en el ajo y para poner punto final a este artículo, me viene al pensamiento sugerir algo que hace tiempo me preocupa.

Sabadell, en su entrada junto a la intersección que separa su entrada al casco urbano y la carretera a Tarrasa, tiene un magnífico semáforo que no regula tránsito, sino que tan sólo facilita el cruce de los peatones por esta carretera.

Este por decir tan sólo alguno. Entonces porqué nosotros no detenemos igualmente el tránsito con paradas a unos 15 metros del cruce. De esta manera los peatones podrían cruzar tranquilamente y los vehículos podrían también realizar un fácil viraje, pues hemos de recordar que tan sólo hay un paso su1terráneo y es casi tan difícil cruzar la carretera de Barcelona que la
Avda. de la Cruz Roja.

Sea cual fuere lo que se hiciese, el peatón lo agradecería.

Font: A.Salillas

diumenge, 11 d’abril del 2010

El proper dimarts 13 d'Abril, a l'auditori de Montcada a 2/4 de 8 del vespre es presenta el llibre LA MARE DE DÉU DEL...CIMENT?, recerca històrica de Josep Bacardit Sanllehí i Ricard Ramos Jiménez.


Per a més informació:

Enllaç Fundació Cultural Montcada
Enllaç Fundació Cultural Montcada


Si voleu, podeu adquirir un exemplar a la Fundació Cultural Montcada.

Missatges més recents Missatges més antics Inici