Blogcrowds

dijous, 24 de novembre del 2011

La postal que avui us presentem potser ja és coneguda per molts de vosaltres, però ens ofereix una vista, de principis de segle XX, de com eren els viatges en tren de l'època, amb aquelles màquines de vapor:


 
Funcionament de la màquina de vapor de James Watt.

 La mateixa vista, amb Vista Rica i el pont del tren.

diumenge, 20 de novembre del 2011

L'esglèsia de Sta. Engràcia a la seva ubicació actual. La Salle al fons, després del riu Ripoll, els arbres desapareguts del carrer major, i l'indret que en general ha canviat molt:

Anys 20 del S.XX.

2010.

Si teniu algun record que vulgueu compartir, escriviu-nos.

Fons: Imatges d'autor desconegut. 

dimarts, 15 de novembre del 2011

L'existència del Col·legi La Salle Montcada ve donat de la mà i de forma desinteressada, d'un grup de senyores de Barcelona que estiuejaven al nostre poble. Van estar tan motivades per la manca d'espais i per la precarietat en l'enssenyament dels infants que van decidir fundar el que van anomenar "Patronato de la Niñez Escolar de Moncada", creant una nova escola aportant els terrenys i l'edifici sota la direcció dels "Hermanos de las Escuelas Cristianas"

L'arquitecte de l'edifici va ser Bernat Pejoan

El 8 d'Abril del 1910 arriben a Montcada els tres primers germans de Escuelas Cristianas i imparteixen classe en dos aules provisionals, a prop de Sta. Engràcia, tot esperant les noves instal·lacions, a l'altra banda del riu.

Font: Arxiu La Salle. Fotografia del 1928.

El 19 de Maig resten inaugurades tres classes al nou edifici, passant de 17 a 85 alumnes. Al 1917 són quatre les classes obertes al centre.

Font: Foto Manuel Facebook

Al curs 1925-1926 comença amb 318 alumnes matriculats i queda aprovada la construcció de dos noves aules, edificant a més una nova planta a l'edifici.

L'any 1936 esclata la Guerra Civil i cinc dels set Germans s'afegeixen al nombre de màrtirs. Totes les activitats educatives i culturals queden suspeses. Durant aquest període el col·legi va funcionar com escola laica. El setembre de 1939 tornen els Germans al Col·legi.


El 25 de setembre de 1962 és una data de tràgic record per a Montcada i Reixac. Les tràgiques inundacions que va patir el municipi, destruiren pràcticament tota la planta baixa del col·legi, amb un nivell de les aigües de 1,80 m. Després de dues setmanes de molts esforços, s'obrí de nou el col·legi malgrat les dificultats que hi havia per arribar al mateix, degut a la destrucció del pont de comunicació d'aquest amb la població de Montcada.

 Font: La Salle

El desembre de 1963 s'inicien les obres d'ampliació del col·legi amb un segon edifici, com a pas previ per impartir els ensenyaments mitjans corresponents a l'època, sent inaugurat l'any 1966. El col·legi acull a 510 alumnes. A l'octubre de 1967 s'aconseguí que el MEC reconegués el Col·legi com a Filial de l'Institut Ausias Marc amb els avantatges que això comportà per als alumnes de batxillerat.
L'augment del nombre d'alumnes matriculats aconsella la construcció d'un tercer edifici que albergaria 10 aules, biblioteca, saló-teatre i una pista poliespoertiva coberta, deixant els dos primers edificis per a l'ensenyament primari. L'any 1971 s'inaugura aquest tercer edifici. L'alumnat del col·legi ha augmentat fins arribar als 971. Entre els anys 1978 i 1985, el nombre d'alumnes matriculats segueix creixent fins passar dels 1000.

   Mosaic en record al 75è aniversari de l'escola.

L'any 1985 es cel·lebra el 75è aniversari del col·legi La Salle Montcada. Amb motiu d'aquest esdeveniment es duen a terme diferents actes commemoratius i s'edita el llibre "Un col·legi que fa un poble. 1910 / 1985. La Salle Montcada.". En record del 75è aniversari es fa el mosaic que presideix l'entrada del pati interior.
 
Esperem que aquesta escola sigui amb nosaltres molts i molts anys més. Endavant!

 Font: De la lectura  del llibre La Salle Montcada 1910- 2010
Font: La Salle Montcada


Nota: Si voleu aportar qualsevol informació, fotografies de grup de l'epoca, podem muntar un apartat especial per a catalogar-les i gaudir tots plegats d'aquells meravellosos anys.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Hem trobat una nova postal d'A.T.V. de la col·lecció que des de fa uns mesos us vàrem proposar des d'aquest blog. En aquesta ocasió tenim davant nostre la postal numerada com 4359, de l'estació del Nord.


 Us recordem que podeu col·laborar amb l'enviament en format digital de les postals que falten per a completar la col·lecció des de la secció "Postals ATC" que trobareu al menú de l'esquerra o bé clicant aquí. Ara per ara només falten tres postals per a completar tota la col·lecció (2650, 2652 i 2654).

dijous, 10 de novembre del 2011

... la reixa de la tanca de la Casa Vila (Vil·la Cactus) va ser traslladada al Cementiri després que, justa acabada la guerra, l'any 1939, l'alcalde Joan Mogas adquirís la casa i als seus jardins hi instal·lés un cinema. És obra del forjador Miquel Arenas.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

El Turó, el poble, el riu... no calen més paraules:

Montcada als anys 60.

Fons: Institut Cartogràfic de Catalunya

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Remenant a l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), he trobat les següents fotografies de Mas Rampinyo, en concret del carrer Beat Oriol, fetes per la família Cuyà a meitat dels anys 50 del segle XX.

Crec que són un testimoni gràfic del que va ser la pagesia a Mas Rampinyoi l'abundància en època de recollida del blat de moro, que es penjava d'aquesta manera per a fer-lo assecar.








I com trobem aquesta zona avui dia? Doncs el carrer Beat Oriol amb la seva configuració urbana actual.



Els homes de blat de moro no s'acaben aquí. La següent fotografia pertany també a Mas Rampinyo, però també al carrer Beat Oriol? Us proposo un nou repte. Algu recorda o reconeix aquestes façanes?



Si teniu la resposta, feu el respectiu comentari a l'entrada del bloc. Si voleu adjuntar alguna fotografia actual del lloc, podeu fer servir el formulari d'enviament de fotografies des del següent enllaç.


Fonts: Arxiu fotogràfic de l'I.C.C. i Google StreeView.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Hem afegit una nova postal d'A.T.V. de Montcada i Reixac, en aquest cas de la Font de Mitja Costa de principis de segle:


Podeu consultar la col·lecció de postals d'A.T.V. des de la secció que trobareu al menú de l'esquerra del bloc (Postals ATV) o des de aquest enllaç.

Ara per ara només queden quatre postals per trobar i finalitzar la col·lecció de postals A.T.V que us presentem des de aquest bloc.

divendres, 14 d’octubre del 2011

Revisant una referència de documentació de l'Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt hi ha una referència d'un pergamí de resolució de concòrdia, del 19 d'octubre del 1318, on s'exhimeix de responsabilitat de pagament d'oli a la parròquia de Sant Esteve de Ripollet, a un tal Pere Guillem de Burguès.

El curiós del document és que es fa referència al rector de Sant Pere de Reixac, que en aquelles dates va ser un tal Guillem d'Arbúcies. Addicionalment apareix una referència del Mas Albinyana.

Signatura: 6-1-21 (B-5)
Signatura antiga 1: Títol 8, 10,4 nuº 5
Tipologia: DEFINICIÓ
Tipologia: CONCÒRDIA
Data literal: quartodecimo kalendas novembri anno domini millesimo trecentesimo octavodecimo
Data: 19/10/1318
Lloc:
Notari: Berenguer de Vallseca, notari públic de Barcelona
Fons de procedència:
Regest en català: Guillem d'Arbúcies, prevere i rector de l'església de Sant Pere de Reixac, a la diòcesis de Barcelona, assessorat pel bisbe de Barcelona entre altres, fa definició a favor de Guillem Pere Burguès, ciutadà de Barcelona, fill del difunt Bartomeu Burguès, i l'exhimeix de tota responsabilitat en l'impagament de l'oli que havia de tributar el mas Salitar que ell posseeix a la parròquia de Sant Esteve de Ripollet per cremar una làmpara a l'església de Sant Pere de Reixac, en cumpliment dels punts pactat en l'avinença establerta entre tots dos. En virtud d'aquest acord, Guillem Pere Burguès fa donació en franc alou a la dita església de Sant Pere de Reixac i al seu rector, del cens anual de 9 s.m.b. amb tot el domini que rep del mas Albinyana d'aquesta parròquia pel manteniment del servei de la dita làmpara.
Suport material: Pergamí
Llengua del document: Llatí
Estat de conservació: Dolent
Mides: 686 x 565 mm
Altres: Té tot el lateral dret rosegat, taques i la tinta esvanida en alguns punts. Notes dorsals. Carta partida per ABC.
Topònims: Sant Esteve de Ripollet
Sant Pere de Reixac

dimecres, 12 d’octubre del 2011

En relació a la conquesta de Mallorca, he trobat el següent poema a la revista "La España Regional", del 1887, que parla de la mort d'en Guillem Ramon de Montcada a la conquesta i als fets de que el seu esperit torna a Montcada per tal d'acomiadar-se d'aquella que l'esperava dia i nit, a l'ombra del castell de la nostra vila.

És un texte molt bonic i que quan un el llegeix s'endinsa en els sentiments d'esperança, dolor, emoció i por que l'escriptor va intentar plasmar. Personalment, de la seva lectura, hi ha alguns fragments del texte que sorprenen i que penso cal comentar:

Guillem de Montcada va partir cap a la conquesta de Mallorca amb vaixells des de Salou. La vescomptessa va deixar la seva llar de Bearn (a la ciutat de Pau, al nord) per allotjar-se al castell de Montcada, d'on es diu que des de dalt de la muntanya del castell es podia veure Mallorca.

Aquesta afirmació m'ha causat certa sensació de possibilitat real del que diu. És possible que des de 300 metres d'alçada sobre el nivell del mar (aprox l'alçada del turó llavors) es pogués veure Mallorca? És possible...

El bonic del poema és l'efecte romàntic de l'enviament d'uns petons des de la guerra, a Mallorca, cap al castell de Montcada i d'aquest cap a Mallorca, mentre Guillem Ramon estava a la guerra i la vescomptessa esperava al Castell de Montcada.

L'efecte d'esperança se li veu trencat quan una nit el fantasma d'en Guillem Ramon apareix tot demacrat per a acomiadar-se d'ella. La revista comença indicant:

A continuación damos á conocer el fragmento del poema que se refiere á la aparición de la sombra de uno de los hermanos Montcada (en el castillo de su nombre junto á Barcelona) la noche de su muerte en la primera batalla que libraron los catalanes en Mallorca.

I seguidament comença el poema:





Lo Castell de Moncada

Al damunt d'un turó, que sos peus banya
del riu Besós en la corrent tranquila,
torrejava un castell, vuy sols cabanya
del rabadá que al séu cimat s'enfila.
Quan partí de Mallorca á la campanya
l'ardit Moncada, sa biarnesa vila
de Pau la vescomtesa abandonava
per aquest niu d'hont la ylla vesllumava.

Y cada día al apuntar la aurora,
obría el finestral pera pararne
lo bes de aquell marit que tan anyora,
y que pel mar enviàrlin va jurarne.
Cada posta de sol remembra y plora
las placentas vetlladas del Biarne,
y en la faç de la lluna mitj velada
hi cerca lo reflet de sa mirada.

- Onas del mar que ell ab sa nau partía,
¿per qué, blavas ahir, avuy sou negras?
Si havéu vist al qui n'es la vida mía,
¿per qué no 'm parlau de ell? ¡Oh tú que alegras
sos jorns, mon tendre fill, de melangía,
¿per qué, també vestit ta sanch denegras,
y en loch de darme forsa y esperansa,
fas mes amarchs mos dols y ma anyoransa?

¡Ho l'he seguit damunt la mar salada!
¡Jo l'he vist en Mallorca pendre terra!
¡Jo li he enviat per lo vent manta besada,
mes ¡ay! es fret mon llit, y ell á la guerra!
¡Cóm envejo, aureneta, ta volada,
arbre capsat de la enemiga serra
que ombra tal volta en son repós li donas,
cinturó del séu brant que t'hi abrahonas!-...

¡Fatal capvespre aquell! Las salzeredas
del Besús del fullám se despullaren,
y els aucells encongits en las vernedas
sols ab planyívols refilets cantaren.
Del riu las boyras escampadas, fredas,
lo turó de Moncada embolcallaren
ab un vel de tristor cubrint la plana
com lo cor de la hermosa castellana.

Sola en sa cambra ab son infant dormía
pressentint en l'insomni amargas penas,
quan la ombra d'en Guillem hi apareixía
cubert de sanch, regoneixible apenas.
Lo front del noy tot de patons umplía,
y de sa esposa acariciant las trenas
lo panteig de aquell pit, trist, contemplava,
arca de amor que el séu recort guardava.

Tement l'efecte que sa vista 'ls fera,
deixa ab recansa la ja buyda espona;
lo mur passeja dels marlets darrera,
y á llur esglay als guaytas abandona.
Grinyola 'l pont com si ell vivent vinguera,
cau lo barnat y la campana sona;
al véurel devallar, lo gossám lladra,
y'l cavall, esbart, fuig de la quadra.


Encara que aquest català antic és força suau per entendre, la mateixa revista fa una traducció al castellà del texte:


El Castillo de Moncada

Coronando la loma que baña su falda en la tranquila corriente del Besós, se destacaban las toscadas murallas de un castillo, hoy día refugio tan sólo del gañán que trepa hasta su cumbre. Cuando el valeroso Moncada partió á la conquista de Mallorca, la vizcondesa abandonó su bearnesa ciudad de Pau por este nido desde el cual se vislumbraba la isla.

Y cada día al despuntar la aurora, abría el ventanal para recibir el beso que juró enviarle todas las mañanas su inolvidable esposo.
Cada tarde, al ponerse el sol, recuerda, con lágrimas en los ojos, del Bearne las veladas placenteras, y en la faz de medio velada de la luna busca el reflejo de sus miradas amantes.

- Olas del mar que él partía con la prora de su bajel, ¿por qué hoy os miro negruzcas si ayer azules?  Si habéis visto al que es mi vida ¿por qué no me habláis de él? tú, tierno hijo mio, que eras su alegría, ¿por qué hoy de melancolía vestido denigras tu sangre, y en vez de darme fuerzas y esperanzas, haces más amargos mis duelos y más sensible la separación? ¡Yo le he seguido cuando se deslizaba por el salobre elemento! ¡Yo le vi cuando puso el pié en Mallorca! ¡El viento le ha llevado infinitos besos de mis labios: ¡mas ¡ay! mi cama está fría y én en la guerra! ¡Cuándo envidio tu vuelo ¡oh golondrina! cuánto tu cobijadora sombra, oh árbol que en tierra enemiga él ha escogido tal vez para su reposo ¡cinto de su espada que le oprimes en vez de mis brazos!-

¡Fatal crepúsculo aquél! Los sáuces del Besís se despojaron de su follaje, y los encogidos pájaros cantaron con plañideros gorjeos en los alisos de sus orillas. Las frías nieblas que levanta el río envolvieron el cerro de Moncada, extendiendo sobre el llano un velo de tristeza como el que cubría el corazón de la hermosa castellana.
Dormía sola en su cámara, con su tierno hijo, presintiendo amargas penas en sus insómnios, cuando le apareció la sombra de Guillermo difícil de reconocer por lo ensangrentado. Besó repetidas veces la frente del niño y mesando los cabellos de la madre, contaba los latidos de aquel corazón arca de amor guardadora de su recuerdo.

Temiendo que le asustara su visión, se separa co ndolor del lado de la cama que dejaba para siempre vacío, recorre los almenados muros dejando helados de espanto á los centinelas; rechina el puente como cuando él entraba en vida en el castillo, cae la barra de hierro que sujeta la puerta, toca la campana por sí sola, los perros ladran al ver su espíritu bajando de la muralla ,mientras su caballo se escapa de la cuadra rompiendo azorado el ronzal que le sujeta.


Font: "La España Regional". Any II Tom III. 1887

Missatges més recents Missatges més antics Inici