divendres, 29 de març del 2013
Avui us presentem una altra mostra de les fabuloses aquarel·les d'en Carlos Sarrate:
Enviat per:
XC
el
00:00
|
2
comentaris
Etiquetes:
Autopistes,
Carlos Sarrate,
Coll de Montcada,
Ferrocarril,
Font Freda,
Rius i riuades,
Segle XXI (Anys 00)
divendres, 22 de març del 2013
Avui us oferim una nova edició fotogràfica de l'abans i avui, on, en comptes de mostrar una fotografia antiga i una d'actual per a fer les comparacions respectives, ho farem amb dos d'antigues.
La primera una postal THOMAS del interior de l'ermita de Reixac, tot observant l'altar major i datada de principis del segle XX. La segona foto el mateix indret a l'any 1951.
Per exemple, podem observar que el retaule que es va destruïr a la guerra civil, ja no és present a la fotografia de l'any 1951.
Enviat per:
XC
el
00:00
|
0
comentaris
Etiquetes:
Abans i avui,
Sant Pere de Reixac,
Segle XX (Anys 20),
Segle XX (Anys 50)
dimecres, 20 de març del 2013
Tal i com ja varem avançar a l'article publicat el passat 22 de febrer, hem estat revisant el contingut d'uns pergamins del Monestir de Sant Daniel de Girona, on apareixen referències d'una Alamanda de Reixac, anys després de la mort de la nostra Alamanda de Reixac.
Gràcies a Irene Brugués i Massot, Arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines,
hem pogut saber que l'Alamanda de Reixac, monja d'aquest Monestir
gironí, apareix com a subscribent d'un seguit de pergamins. Manuscrits
que d'una altra banda no ens permet referenciar, ara per ara, cap
relació de parentiu entre les dos Alamandes de Reixac. Les referències
que ens ha fet arribar Irene, però, són les següents (citem
textualment):
1) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1057 (11-1-1388)
La
sagristana Blanca de Masó, del Monestir de Sant Daniel de Girona,
ratifica la reducció de cens a Bernat de Prat pel mas Prat de
Fontcoberta. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a
final del document.
2) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1130 (23-2-1412)
Capbrevacions
de propietats a Cassà, Riudellots i Franciach. Amb abadia vacant, la
comunitat dona autorització al seu procurador Pere Capmany. Almanda de
Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.
3) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1132 (23 i 29-12-1412)
Sentència
del bisbe de Girona respecte l'admissió d'Aldonça de Cruïlles i
Francesca de Palol com a monges del Monestir de Sant Daniel de Girona.
Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del
document.
4) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1156 (5-11-1418)
L'Almoina
del pa de la Seu, el monestir de Sant Daniel i el Monestir de Sant
Salvador de Breda, estableixen en enfiteusi el mas Mironell del veïnat
de Sangosta de Cassà a Mteu Pujada de Campllong. Almanda de Reixach
firma com a membre de la comunitat a final del document.
5) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1165
Joana
de Torroella, cambrera del monestir de Sant Daniel de Girona,
institueix, després de la seva mort, una distribució de pitança de peix
el dia de Sant Benet de Quresma a totes les monges , escolanes, capellà i
domer del monestir. Almanda de Reixach firma com a membre de la
comunitat a final del document.
Fonts:
- AMSDG Arxiu del Monestir de Sant Daniel de Girona (gràcies a la col·laboració de l'arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines, Irene Brugés i Massot).
Enviat per:
XC
el
20:28
|
2
comentaris
Etiquetes:
Alamanda de Reixac,
Segle XIV (Anys 40)
dimarts, 19 de març del 2013
Avui fa 56 anys d'aquesta fotografia:
Enviat per:
XC
el
22:30
|
0
comentaris
Etiquetes:
Ignis,
Miquel Poblet,
Segle XX (Anys 50)
divendres, 15 de març del 2013
...la primera oficina que va obrir Caixa de Sabadell en una altra població va ser a Montcada?
En aquella època era habitual entregar unes guardioles de ferro a les famílies per a que els nens s'iniciessin en la cultura de l'estalvi. Personalment encara conservo una d'aquestes guardioles.
Com a curiositat addicional, comentar que la primera biblioteca que va tenir Montcada precisament estava allotjada en aquest edifici (a la imatge pes pot veure la finestra de la dreta, on diu 'Biblioteca'). D'altra banda a finals dels anys 50 del segle XX, hi va haver una epidèmia de poliomielitis i els nens van ser vacunats en aquest edifici de la Caixa.
Avui dia les Caixes Catalanes, que tant han aportat al progrés de Catalunya des dels seus inicis estan pendents de veure com han d'afrontar el seu futur.
En el cas de la Caixa de Sabadell es va fundar el dia de reis de 1859, a Sabadell i el juny del 2009, 150 anys després de la seva creació i amb l'aprovació del fons de reestructuració bancària (FROB), es van fer intensos els rumors de possibles fussions entre algunes caixes catalanes.
Finalment van haver-se de fussionar Caixa Girona, Caixa de Manlleu, Caixa de Terrassa i Caixa de Sabadell, sota un nom comercial comú, Unnim, que finalment va comprar el Banc BBVA.
Altres Caixes de rellevància han passat pel mateix tràngol. És el cas de Caixa Catalunya, que va haver d'afrontar una fussió similar amb dos caixes calanes més (Caixa Tarragona i Caixa Manresa), assolint el nom comercial CatalunyaCaixa i abandonant el concepte de Caixa per tal d'abocar-se a ser un Banc més. D'aquí poc afrontarà una compra per part d'algun altre Banc.
D'altres, com La Caixa han pogut escapar de les urpes de les fussions o bé han estat venudes o esquarterades en diverses fussions similars.
Ja no queda gairebé res dels objectius inicials d'una Caixa d'Estalvis: ajudar a la societat, oferint inclús una Obra Social que pogués fer front a certes carències en l'àmbit social, reinvertint els guanys en la societat.
En algun moment, l'ambició pels guanys, accions immobiliàries de tot tipus i un món globalitzat han portat el sistema al fracàs.
Tots aquests exemples, són casos de Caixes que han donat molt de suport a la població catalana durant dècades i han ajudar a crèixer en els afanys de moltes empreses i particulars. Avui dia poca cosa queda de les seves motivacions inicials. Ara només queda deute, comisions i merder per tot arreu.
Són temps diferents els que toquen viure ara. Caldrà fer-se un lloc d'una manera o una altra... no hi ha més remei.
Enviat per:
XC
el
00:00
|
0
comentaris
Etiquetes:
Can Vives,
Sabies que...,
Segle XIX (Anys 50)
divendres, 8 de març del 2013
Les Festes Majors d'enguany eren un aparador que els vilatans dels pobles esperaven per tal de gaudir d'uns dies diferents a la resta, d'un moment de distracció, de balls, de menjar alguna cosa diferent, o com ja se sap, per a lluir-se davant els altres del poble.
En alguns pobles, on de Festes Majors n'hi ha hagut més d'una, les rivalitats per a veure qui la feia més grossa també hi eren presents.
En qualsevol cas, avui us presentem una petita referència que va publicar La Vanguardia el dijous 25 d'Abril de l'any 1895:
La transcripció és la següent:
Ha sido contratada la reputada orquesta "La Catalana" de Granollers para tocar en los conciertos y bailes que se darán en un entoldado levantado al efecto en el pueblo de Mas Rampiño que celebrará su fiesta mayor durante los días 28 y 29 del corriente.Val a dir que aquesta notícia es va publicar en portada de l'exemplar de La Vanguardia d'aquell dia, de manera que pel que vol semblar, s'acosta a un fet de certa rellevància i que d'una manera o una altra podia fer arribar espectadors de fora del poble, inclús de la ciutat de Barcelona, a aquella potser no tan humil Festa Major de Mas Rampinyo de fa gairebé 118 anys.
Es poden fer algunes lectures d'aquesta petita referència:
- Es parla de la Orquesta "La Catalana", una Orquesta, titllada de "reputada". Això vol dir que sembla que es van gastar els "duros" en la seva contractació; potser per a atreure persones d'arreu i fer una Festa Major per a que, tothom que volgués gaudir d'aquells dos dies d'Abril a Mas Rampinyo, ho pogués fer.
- Es parla de concerts i balls, de manera que no només la Orquesta era present a la festa. Com ja era habitual, altres actuacions eren habituals a l'envelat.
- Parlant de l'envelat, com podem veure ja ve de lluny el seu ús per a la Festa Major. Els envelats però han quedat marcats fora d'un camí que avui dia ja no entenen les noves generacions, però fins no fa gaires anys eren presents encara a les Festes Majors dels pobles.
- La Festa Major es va centrar en els dies 28 i 29 d'Abril (diumenge i dilluns respectivament), una miqueta diferent a com es cel·lebra avui dia, amb més de dos dies de Festa Major.
- Es parla del poble de Mas Rampinyo.

Hem pogut rescatar alguna imatge antiga d'aquesta orquesta, com per exemple la dels següents fulletons publicitaris os es comentava que:
Orquesta "La Catalana" - Granollers.
Telèfon 179
Fundada en 1885
Registrada en 1899
Molt senyor meu:Al oferir-li de nou l'Orquesta que tine l'honor de dirigir ; me cap la satisfacción de dir-li que està formada pel mateix professorat ja conegut que tant s'ha fet aplaudir per sa tasca artística en tots els genres [gèneres] de la música d'actualitat a que's dedica.
Ambaital motiu queda de vostè adm. S. S.
q.b.s.m
J Tapias Canal.
Per a contractes: Melcior Mayol. (...)
Notes: Es prevé a nostres favoreixedors que cal que's fixin bé amb l'anti i conegut nom d'aquesta Orquesta , car hi ha qui amb altres titols parescurs procuta aprofitar-se de la consegüent confusió, així també la classificació que perteneix.
També's posa en coneixement l'èxit conseguit per la Capella de Música de la mateixa Orquesta, la qual comfia en distingit professor d'harminium valioses parts solistes (...) i extens repertori dels més acreditats autors.
Imprenta Joseph.
D'això podem veure que:
- Quan va venir a tocar a la Festa Major de Mas Rampinyo, al 1895, la Orquesta ja portava 10 anys d'existència, però encara no estava "registrada" com a tal, tot fent "bolos" de poble en poble i de festa major en festa major.
- D'enganys sempre n'hi ha hagut i l'Orquesta ja ho deixa clar al seu prospecte, tot indicant que per aquelles dates n'hi havia Orquestes que feien servir el mateix nom o un de similar i que els hi feien la guitza.
De l'Arxiu Municipal de Granollers us oferim alguna imatge de la cobla sencera de justament l'any 1895, quan van tocar a Mas Rampinyo:
Amb el pas dels anys va sorgir la Cobla-orquestra de Granollers "La Catalonia", provinent de la Orquestra La Catalana i d'aquí cap a la seva evolució futura:
Enviat per:
XC
el
00:00
|
0
comentaris
Etiquetes:
Festa Major,
Mas Rampinyo,
Segle XIX (Anys 90)
divendres, 1 de març del 2013
Recentment he trobat una referència en un petit llibre en francès, anomenat "Douze jours a Barcelone. Guide Illustrée" de l'any 1916.
El llibret parla de dotze dies viatjant per la provincia de Barcelona i s'inclouen més de 600 gravats i fotografies de Barcelona, entre les quals hi ha una del Onzième jour, que representa una imatge de l'aqüeducte de Montcada i les obres que s'estaven fent llavors:
Enviat per:
XC
el
00:00
|
2
comentaris
Etiquetes:
Aigües de Montcada,
Aqüeducte Alt,
Segle XX (Anys 10)
dilluns, 25 de febrer del 2013
Avui adjuntem una nova referència arxivística que he trobat a l'Arxiu Diocesà de Girona:
- Joan Savalls permuta la rectoria de Miànegues amb Jeroni Balla, obtentor de la rectoria de Montcada (Barcelona), 3 juliol 1600. Referencia arxivística D-253-07385. (Llibre D-253 i full f 186).
Enviat per:
XC
el
00:00
|
0
comentaris
Etiquetes:
Santa Engràcia,
Segle XVII (Anys 00)
divendres, 22 de febrer del 2013
Alamanda de Reixac va ser una dama de l'edat mitjana que va morir el 28 de Desembre de 1344 i va ser enterrada a Reixac, en un sepulcre avui ja desaparegut. Poc sabem d'ella i avui intentarem fer un recull informatiu de la informació que, ara per ara, tenim a l'abast.
No hi ha detalls de la seva vida i obra i a dia d'avui només tenim informació relativa al seu sepulcre, gràcies a les fotografies i documents escrits de visitants que, a finals del segle XIX i principis del segle XX, s'acostàven a Sant Pere de Reixac.
Una d'aquelles excursions queda descrita a "La Veu de Catalunya", al 1928 on es diu del seu sepulcre el següent:
Una de les curiositats més notables que enclou l'esglèsia de Rexach és el sepulcre on reposen les despulles d'Alamanda de Rexach, on es llegeix la següent inscripció:Aquesta és la informació que avui dia tenim de la seva tomba, però val a dir que el sepulcre ja no hi és a Sant Pere de Reixac, ja que va desaparèixer l'any 1936 arran la Guerra Civil. D'altra banda, però, a la Fundació Cultural Montcada se'n conserva algun petit fragment.
HIC ET IN HAC TUMBA VIVIDIUS[VICIORUM] CRIMINA MUNDA -
EST ALAMANDA DE REXACHO VENERANDA -
TRANSIIT AD CHRISTUM QUARE MUNDUI[MUNOI] RESPUIT
IS.-TUM ANNO MILLENO COENTUM [CENTUM] TER CUM QUADRAGENO -
QUARTO CERNENDIS [JANNUARI]IANI VERO QUARTO KALENDIS ANIQUE. -
VERSARIUM FIT DECEM PRESBITERORUM. TU QUI -
ME CERNIS PER ME DA VOTA SUPERNIS -
UT PRO [PER] VOTA PIA VALEAT MI VIRGO MARIA.
La traducció de la qual és la següent:
Aquí, i en aquesta tomba, neta de tot pecat -jau[reposa] la venerable Alamanda de Rexach-la qui, després d'haver menyspreat les coses d'aquest -món en que vius, es traslladà a Crist-el 28 de desembre de l'any 1344 i l'ani-versari fou de deu presbíters [preverers]. Tu qui -me veus en aquest estat, prega per mi al Cel -i que pels teus pietosos precs intercedesca per la verge maria [a que gràcies a les piadoses pregàries em sigui mitjancera la Verge Maria].
En una altra excursió documentada l'any 1923, també a la "Veu de Catalunya", es diu:
La seva transcripció és la següent:
(...)Enfilaren el vell cliquer que amorosament empara l'església i cementiri de Rexach i just és consignar que l'esmentada església fou cremada durant la guerra del 1651, i reedificada 26 anys després. Guarda diverses taules gòtiques que poden admirar-se, i el sepulcre de marbre que aixoplogaren un jorn les preades cendres de Na Alamanda Reixach.Cal comentar que, encara que, els excursionistes que van observar amb els seus ulls el sepulcre d'Alamanda, van comentar en diverses ocasions que aquest estava tallat del marbre, cal dir que per les observacions d'Ubach (l'estiuejant Barceloní que passava temporades a Montcada) i pels fragments que se'n conserven, el material era l'alabastre, un material més senzill de treballar que el marbre.
Segons les investigacions de Ricard Ramos, en relació al sepulcre se sap que:
Estava adossat a la paret, sustentada per dos lleonets amb els caps encarats. Les mides: d'aquest sarcòfag era de: 0,60 metres d'alçada 1.80 m. d''ample. Era d'alabastre i tenia, segons algunes descripcions d'excursionistes, traços amb policromia.Aquestes policromíes serien una pista de gran interès per a desvetllar algun indici del llinatge d'Alamanda, ja que sense els colors dels dos escuts heràldics poc podem saber del seu origen.
L'esmentat sepulcre estigué situat inicialment al costat de l'escala d'accés al cor, on ara hi ha la pila de l'aigua beneita, però cap l'any 1920 aproximadament, fou traslladat a la petita capella lateral adossada al campanar-sagristia actual - i que es construí durant el segle XX.
Els Amics de l'Art Romànic de Sabadell (AARS), al seu article del 20 de gener d'aquest any 2013, parlen de Sant Pere de Reixac i fan la referència a Alamanda, tot informant de la seva darrera ubicació:
L’any 1344, s’hi va enterrar Alamanda de Reixac, el sepulcre amb els ossos s’hi guardà fins la guerra del 1936 en que fou destruït juntament amb la capella on era situat, la del Roser.I en concret d'aquesta capella del Roser, podem dir el següent, segons hem pogut llegir a un fulletó amb una breu història de Reixac, publicat per l'Associació Amics de Reixac:
On ara hi ha la porta que comunica amb la nau principal, abans hi havia un arc de mig punt, molt gran, que actualment està tapat. Adossada al campanar, i amb entrada per la nau, es va construir al segle XVII una petita capella, desapareguda el 1936, on es va situar l'altar de la Mare de Déu del Roser, Sant Antoni i després també el sepulcre d'Alamanda de Reixac, del quan encara en podem veure les marques d'alabastre del mur exterior de la torre, que deuria fer de paret mitgera amb la capella.La mateixa Associació d'Amics de Reixac i en aquest mateix fulletó parlen l'Alamanda i d'aquesta fràgin donzella de Reixac. Degut al contingut de gran interès, fem la transcripció fidel del text, que aporta un bon feix de detalls sobre el sepulcre en qüestió:
El sepulcre l'Alamanda de Reixac, desaparegut l'any 1936, era una urna rectangular amb coberta troncopiramidal realitzat en alabastre policromat (I). La part frontal tenia representats, a les bandes, dos escuts inscrits en una figura quadrilobulada que mostraven, respectivament, una faixa travessera i una muntanya amb una flor de lis al cim. Aquesta representació es repetia a les parets laterals del sarcòfag. L'espai restant entre la figura i el quadrat que li era reservat estava decorat amb quatre flors.
Entre els dos escuts hi havia l'epitafi, que ens situa en el moment de la seva realització, l'any 1344, en que morí Alamanda.
La urna estava adossada a la paret, sustentada per dos lleonets amb els caps encarats, de factura una mica tosca i trets convencionals.
Ere privilegi dels nobles medievals l'ésser enterrats dins esglèsies, i el més a prop possible de l'altar, a fi de continuar rebent la protecció de la litúrgia. D'aquesta manera s'obtenia a la vegada un altre benefici: preservar i conservar la memòria del difunt, que passava a la posteritat dels seus atributs nobles, com els escuts: l'heràldica contribuïa a la funció representativa i social evocant per sempre l'origen i les gestes del finat.
La figura del lleó, d'altra banda, és el habitual en els monuments funeraris, indicadors de fidelitat i de noblesa.
Aquest sepulcre estigué situat inicialment al costat de l'escala d'accés al cor, on ara hi ha la pila de l'aigua beneïda, però cap a l'any 1920, aproximadament, fou traslladat a la petita capella lateral adossada al campanar, la sagristia actual, i que es construí durant el segle XVII.
La tomba fou destruïda, com la major part del temple, durant la Guerra Civil, però n'hem conservat documents fotogràfics i descripcions d'antics visitants.
(I) Algunes fonts, com Carreras-Candi o Àlvar Verdaguer, parlen de marbre blanc, però la descripció d'Ubach i algunes restes que es troben a la Fundació Cultural Montcada, ens indiquen que es tractava d'alabastre amb policromia.
Al "Dipòsit Digital de Documents de la UAB" trobem que el 24 Febrer 1878 uns excursionistes de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques" van visitar Reixac i van obrir el sepulcre, tot observant dos cranis dins de la tomba. Això ens informa que realment el sepulcre va ser utilitzat com a ossera d'altres individus. La transcripció de la excursió, firmada per Eudald Canibell, un dels fundadors de l'Associació diu:
Quasi amagat per una paret y al bell costat de la escala del chor resta un bonich. sepulcre gótich, també del segle XIV, desprenentse de sa inscripció que allí reposa Na Alamanda de Reixach. Alsada la pesada tapa, vegérem dos calaveras en perfet estat de conservació, marcant ben senyaladament correspondre á la época del sepulcre.
Com ja hem vist, Alamanda va morir l'any 1344 i poc més se sap. No obstant d'Alamandes de Reixac n'hem trobat alguna anys després, de les que no sabem ara per ara si tenen alguna relació familiar, però que per motius de la pròpia investigació deixarem constància:
Per un costat, tot revisant a l'Arxiu Diocesà de Girona, s'ha trobat una referència arxivístiva d'una tal Alamanda de Reixac, que diu:
Alamanda de Reixach, religiosa de Sant Daniel, fa procura a favor de Pere Llorenç, rector de l’Armentera, per rebre una part de l’heréncia del seu germà, 5 setembre 1385.
Font: ADG: D-168-00639. "Reixach, Alamanda de". Llibre: D-168. Full: f 175v
Certament aquesta referència és de 41 anys després a la mort de la nostra Alamanda i ara per ara, no podem conèixer cap relació entre una i l'altra. D'altra banda però, hem intentat cercar alguna mica més de informació relativa a aquesta Alamanda de Reixac, que va ser religiosa del Monestir de Sant Daniel, a Girona. Un Monestir que va ser i és una comunitat de monges benedictines.
En concret al treball de Pere Freixas i Camps "El Monestir de Sant Daniel, reformes i ampliacions Gòtiques", hi ha una referència d'aquesta Alamanda de Reixac, 42 anys després, on el Divendres 21 de Febrer de 1427, en Dalmau de Raset, ardiaca major de Girona, es reuneix amb l'abadessa i el capítol del monestir de Sant Daniel per a tractar la realització i financament de diverses reformes al dormitori del monestir i la construcció d'un sobre-claustre i d'una escala de comunicació d'aquest amb el claustre existent:
(...)An totes aquestes coses consenten madona Ermassen, abadessa, marquesa de Mont Palau, prioressa, Alamanda de Rexach, sotsprioressa, marquesa de Ayguenegra, Caterina Vern, Alamanda Sa Mason, Beatriu de Pau, Caterina de Labian, sacristana e Sibila de Aviyon, qui totes aquestes eran aqui en lo dit capitol ajustades fahent convent axi com la maior part de aqueles qui eran presents en lo dit monastir, e lo dit manament fet al dit procurador, lohen e proven volent que les dites obres sa fassan. (...)Val a dir que l'abadessa Ermessenda, citada al text i que al 1427 disposava el Monestir, es refereix a Ermessenda de Vilamarí (1421-1431). D'altra banda, no queda clar pel text, si aquesta Alamanda de Reixac va ser la sotsprioressa del Monestir, encara que per la formació del contingut i la separació de les comes, si Ermessenda, era l'abadessa, sembla que Alamanda era la sotsprioressa (i potser també marquesa d'Aiguanegra?).
Gràcies a Irene Brugués i Massot, Arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines, hem pogut saber que l'Alamanda de Reixac, monja d'aquest Monestir gironí, apareix com a subscribent d'un seguit de pergamins. Manuscrits que d'una altra banda no ens permet referenciar, ara per ara, cap relació de parentiu entre les dos Alamandes de Reixac. Les referències que ens ha fet arribar Irene, però, són les següents (citem textualment):
1) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1057 (11-1-1388)
La sagristana Blanca de Masó, del Monestir de Sant Daniel de Girona, ratifica la reducció de cens a Bernat de Prat pel mas Prat de Fontcoberta. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.
2) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1130 (23-2-1412)
Capbrevacions de propietats a Cassà, Riudellots i Franciach. Amb abadia vacant, la comunitat dona autorització al seu procurador Pere Capmany. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.
3) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1132 (23 i 29-12-1412)
Sentència del bisbe de Girona respecte l'admissió d'Aldonça de Cruïlles i Francesca de Palol com a monges del Monestir de Sant Daniel de Girona. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.
4) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1156 (5-11-1418)
L'Almoina del pa de la Seu, el monestir de Sant Daniel i el Monestir de Sant Salvador de Breda, estableixen en enfiteusi el mas Mironell del veïnat de Sangosta de Cassà a Mteu Pujada de Campllong. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.
5) AMSDG, MSDG, Col·lecció de pergamins, núm. 1165
Joana de Torroella, cambrera del monestir de Sant Daniel de Girona, institueix, després de la seva mort, una distribució de pitança de peix el dia de Sant Benet de Quresma a totes les monges , escolanes, capellà i domer del monestir. Almanda de Reixach firma com a membre de la comunitat a final del document.
Esperem que futures investigacions puguin donar llum a noves informacions relacionades amb aquest personatge, ara per ara desconegut.
Des de aquell any 1344 en que va morir la nostra Alamanda de Reixac ha plogut molt, un any en que Pere III el Cerimoniós annexiona el Regne de Mallorca al d'Aragó o el Papa Climent VI dóna una butlla a Castella que autoritza la conquesta de les Illes Canàries. Però qui era realment Alamanda de Reixac? El dubte queda obert.
Si voleu col·laborar amb algun comentari o informació addicional, no dubteu en fer-ho, com sempre a l'apartat de comentaris.
Fonts:
- El sepulcre d'Alamanda de Reixac. Ricard Ramos. Bloc MontcadaPost. (22/03/2009)
- Javier de Cruïlles. Heràldica Catalana.
- Inventari del Patrimoni Històric, Arquitectònic i Ambiental de Montcada i Reixac. 1999
- Amics de l'Art Romànic de Sabadell (AARS). (20/01/2013)
- Associació d'Amics de Reixac.
- ADG - Arxiu Diocesà de Girona.
- El Monestir de Sant Daniel, reformes i ampliacions Gòtiques. Pere Freixas Camps.
- La Veu de Catalunya 1923 i 1928. Biblioteca de Catalunya.
- AMSDG Arxiu del Monestir de Sant Daniel de Girona (gràcies a la col·laboració de l'arxivera en cap del Servei d'Arxius de la Federació Catalana de Monges Benedictines, Irene Brugés i Massot).
- "Dipòsit Digital de Documents de la UAB" trobem l'excursió del 24 Febrer 1878 en relació a uns excursionistes de l'"Associació Catalanista d'Excursions Científiques".
Enviat per:
XC
el
00:00
|
0
comentaris
Etiquetes:
Alamanda de Reixac,
Segle XIV (Anys 40)
divendres, 15 de febrer del 2013
Els Albinyana han estat sense cap mena de dubtes un dels llinatges més antics del poble i vinculats a la parròquia de Reixac.
Com a dada històrica de interès, per casualitat, he trobat a l'Arxiu Diocesà de Girona un seguit de referències arxivístiques que considero són de interès general i que fan referència als Albinyana:
- En primer lloc, una Dispensa Matrimonial d'un tal Francesc Albinyana, del 29 de Maig del 1674, nascut al poble de Reixac (Barcelona) i casat amb una tal Magdalena Vergès, nascuda a Calella.
- Posteriorment una referència on el vicari general confereix el benefici de Sant Cristòfol de Santa Maria de Castelló a Salvador Albinya, clergue de Reixach (Barcelona), 28 setembre 1585. Referencia arxivística D-243-02821 (Llibre: D-243 i full: f 112).
- Finalment una tercera referència on es diu que en Joan Veralt, sagristà de Sant Gregori, diposita 5 lliures a lluïció d'un censal dels aniversaris de la seva parròquia, 17 agost 1502; foren prestades a Pau Albinyana, pagès de Reixach (Barcelona), resident a Sant Gregori [Girona]. Referencia arxivística U-324-00768 (Llibre U-324 i full f 234).
Aquestes referències arxivístiques parlen del llinatge Albinyana de Reixac entre els anys 1502, 1585 i 1674, però d'altra banda, tot revisant els fogatges [1] que es van fer als anys 1358, 1497 i 1553, ja podem trobar el cognom Albinyana situat a la plana de Reixac al fogatge de l'any 1497 (també al de 1553).
Com ja era de saber, els Albinyana van ser de gran rellevància a Sant Pere de Reixac i com podem veure tenim referències de fa més de 500 anys.
Us recomanem la lectura del llibre "Montcada i Reixac: Batlles, alcaldes i afers d'un poble", de la Fundació Cultural Montcada on podreu trobar alguna referència addicional d'aquesta familia i d'altres que, d'una manera o una altra, van tenir alguna cosa a veure amb el govern de la nostra ciutat.
[1] El fogatge va ser un impost, aplicable a terres reials, laiques i eclesiàstiques. La seva organització depenia de les Corts i consistia en realitzar un recompte de focs o cases i masies. Per cada foc o casa s'espera que visquessin unes cinc persones de promig, de manera que podem fer una estimació aproximada de la població.
Enviat per:
XC
el
00:00
|
0
comentaris
Etiquetes:
Can Albinyana,
Segle XVI (Anys 00),
Segle XVI (Anys 80),
Segle XVII (Anys 70)
Missatges més recents Missatges més antics Inici












_1935+(1).jpg)









