Un fet miraculós va tenir lloc després que Jaume I es va haver apoderat de la ciutat de Palma de Mallorca, quan els àrabs fugitius s'havien refugiat en les asprors de la serra, al nord de l'illa, a les coves d'Artà.
Els exèrcits reals tenien envoltats als àrabs, però aquests presentaven tenaç resistència a ser sotmesos. Era temps de quaresma i, entre els cristians, a l'abstinència pròpia de les dates s'unia l'escassetat d'aliments. Els aliments van arribar a ésser tan escassos al campament dels cristians que, per evitar que l'ànim dels seus guerrers decaigués, el mateix rei donava exemple d'una extrema frugalitat i quasi no tastava l'aliment.
El rei Jaume va donar vuit dies de termini als àrabs per a la seva rendició, amb l'amenaça d'un assalt sense perdó ni quarter, en cas que el rei àrab no accedís a lliurar-se amb tots els seus. No obstant això, transcorreguts sis dies, entre les tropes cristianes no hi havia res per menjar i els soldats es dispersaven pels camps buscant qualsevol cosa que pogués servir d'aliment.
En això va arribar fins al rei la notícia que a la tenda del senyor Hug de Montcada havia aconseguit un important botí alimentari d'uns moros. El rei Jaume, amb molts cavallers, es va dirigir allà, acompanyat de Nuño Sánchez i més de cent cavallers.
Expliquen els narradors que Hug de Montcada, previngut de la visita, va sortir a rebre al rei Jaume amb molta cortesia. I que després, llevant-se la capa de color grana, que s'havia posat per aquell acte, i després estendre-la a terra, va col.locar sobre ella, molt solemnement, set petits pans que el rei va contemplar amb mirada desolada.
El senyor Hug de Montcada va beneir el pa:
-Senyor -li digué-, són ben pocs: no he pogut prendre'n més a l'enemic. Perquè per a ells també l'escassetat és tan gran com la nostra. Volgués Déu multiplicar aquests pans, per l'amor amb que us els ofereixo!
I seguidament el va repartir entre el rei i el seu seguici, i a la fi es va produir el miracle que tots ells, que eren més d'un centenar, van menjar abundants porcions, de manera que van satisfer la seva fam i van poder resistir fins el compliment del termini que el rei Jaume havia imposat, en què els 1500 moros fugitius es van lliurar. Jaume I va expressar la seva gratitud a Hug de Montcada concedint-li el blasó de set pans d'or en camp de grana.
Si bé és una història bonica, la història i la tradició es tornen llegenda. I la llegenda conta una cosa semblant al miracle de Jesús amb la multiplicació dels pans i els peixos.
Font: José María Merino "Leyendas españolas de todos los tiempos" pág 74-76
Hi ha una segona versió de llegenda de l'origen de l'escut, provinent de la Batalla dels Set Comptes:
El duc de Montcada fou nomenat
senescal de Catalunya, títol de gran honor que no va portar ningú més
que ell durant tota la vigoria de la nostra història, i que el posava al
cap de la noblesa i de tots els cavallers de la terra. Fort de geni com
era, aquesta distinció el va engreir encara més i més, tant que es va
fer de tracte insuportable, considerant tothom amb menyspreu i convençut
de la seva força i la seva influència, no s'hi mirava a buscar raons i
brega amb tothom per causes fútils i gairebé sempre injustificables.
Enutjada la noblesa, decidiren
unir-se per tal de veure si abatien l'orgull del Montcada i un bell
dia, inesperadament, els seus comtes més importants al davant cadascun
d'ells de la seva host més aguerrida i valenta, va presentar-se al peu
del castell de Montcada amb l'ànim d'assaltar-lo i d'abatre el seu
senyor.
Van aplegar-se el comte
d'Empúries, el comte d'Urgell, el comte de Rocabertí, el comte del
Roselló, el comte de Besalú, el vescomte de Cabrera i el vescomte de
Prades. Quan el comte de Montcada va adonar-se del cas, va sortir com
una fúria davant de la seva gent, sense deixar arribar fins al seu
castell els seus contraris, i els va donar una batalla tan forta i tan
dura que en poques hores els va vèncer, obligant-los a baixar la
muntanya que coronava el seu castell, amb la testa baixa i desfetes les
seves hosts.
Aquella batalla fou coneguda
per la batalla dels set comtes, i la gent vella de Montcada encara en
parla per tradició. El duc de Montcada, en record per aquest fet
d'armes, va posar al seu escut els set besants que li són característics
en record dels set comtes vençuts, la flor i nata de la noblesa
catalana.
El seu escut mostra vuit
besants en lloc de set i això fa suposar que veritablement deurien ser
vuit i no pas ser els comtes que el van atacar.
Font: Popular i Montcada.cat
I inclús tenim una tercera versió llegendaria, associada a la porra del sarraí:
Durant el segle VII, els sarrains es
van ensenyorir-se del Vallès i anaven capitanejats per un brau gegantàs
que duia una porra que pesava com un cavall i que ell esgrimia com si
fos palla. Tothom fugia espaordit quan veia aquell moràs i sentia la
fressa de la seva porra de mà una hora lluny.
Un cavaller hi hagué, però que
va sentir-se coratjós per encarar-se-li al pla de Matabous, situat al
pla de Montcada entre el Turó i Cerdanyola, on estava acampada la gran
host mora. El gegant, així que el va veure, li ventà cop de massa, però
el cavaller va ser llest: el va parar amb l'escut, va esquivar-lo i va
tenir temps de clavar-li la llança. El moràs va caure estès a terra,
mort.
Els moros, en veure que
havien perdut el capdill que creien invencible, es van desorientar.
Entre els cavallers catalans va córrer la veu de la mort del gegant, van
cobrar coratge i van fer cap milers i milers al pla de Matabous on van
fer una matança de moros que no es pot dir, de la qual no en va restar
cap de viu.
Després d'aquella feta, els
moros van ésser retats per tot arreu de Catalunya ja que, mentre que
ells estaven abatuts per la por, els nostres estaven encoratjats per la
victòria.
El cavaller vencedor del
gegant va aixecar un castell al cim del veí turó de Montcada. Ell va
prendre també el nom de Montcada i va adoptar per distintiu l'escut
abonyegat pel cop de maça del moro, que va deixar-hi marcats els senyals
dels vuit claus de la seva porra, que encara poden veure's damunt
l'escut dels ardits de Montcada.
Font: Popular i Montcada.cat
Enviat per:
XC
el
12:16
|
Etiquetes:
Els Montcada,
Llegendes
2 Comments:
-
- Anònim said...
16 de febrer del 2013, a les 16:30Hola, molt interessant, gràcies- Miquel said...
8 de març del 2022, a les 12:18Curioses les tres llegendes.
Aquí sí que es pot dir: "Se non é vero, é ben trovato".
Gràcies.
Entrada més recent Entrada més antiga Inici
Subscripció:
Comentaris del missatge (Atom)
Aquí sí que es pot dir: "Se non é vero, é ben trovato".
Gràcies.