Montcada i Reixac

Habitualment no prestem massa atenció i de reüll tot just distingim la verda massa boscosa de l'altra banda del riu. És just saber però, que des d'aquella banda es van formar els primitius enclavaments íbers d'aquelles tribus Laietanes que van estar establertes als cims del món, a les carenes i turons més elevats de la Serralada de Marina, ara fa uns dos mil anys.

I no eren pas pocs els que hi van viure allà dalt i tampoc estaven sols, doncs a la nostra zona com a mínim hi van viure tres assentamens, el de les Maleses, el del Puig Castellar, a Santa Coloma, i el que es pensa hi va haver dalt el Turó de Montcada.

Pensem en aquell pare íber que li diu al seu fill, des de casa seva per exemple al Puig Castellar:

- Mira fill, allà al davant, a la muntanya després del riu llarg hi viu la teva cosina.

- I els tiets de lluny on paren? - Va replicar el nen.

- Doncs allà a la dreta, a la vora de la muntanya més alta que es veu. No recordes que hi vam anar un cop quan l'arbre de l'avi gran va perdre les fulles?

I poc a poc van formar alguns poblats importants, com els de Ventenac i Pasturans, a les vessants de l'actual Reixac o el de Timinum, proper a l'actual Torre dels Frares. Aquells poblats van bastir les seves esglésies, la de Reixac per un lloc i, la que seria Montcada on actualment tenim la depuradora del poble.

El castell dels Montcada va ser edificat dalt del nostre Turó, l'època medieval va iniciar-se i es preveia llarga, fosca i molt dura.

Doncs bé, en aquella època es van forjar nous topònims per a indicar els indrets més habituals i coneguts. Les aigües del "Riu Llarg" dels Laietans encara sonava per aquelles contrades però d'alguna manera ara s'anomenaven aigües del Riu Bisaucio.

Els antics poblats medievals van desaparèixer, si bé encara alguna pedra podem arribar a trobar d'aquells anys. El que no va desaparèixer va ser alguns dels seus topònims que encara avui perduren, tot i que d'altres es van perdre a la nit dels temps.

Una zona per on van caminar, conrear la terra, treballar el bosc, fent costals, agafant aigua, fent carbó i deixant-se les mans i l'esquena, va ser el que coneixem com la zona del Torrent de Can Tort o Torrent de la Senyora.

Per a situar-nos, és el torrent que voreja el camí de la Font del Tort, antigament anomenat camí de Badalona. Aquest camí, que ara fa cent anys es podia agafar venint de Montcada tot passant per la passarel·la de formigó que venia del Passeig de Rocamora i anava a la Torre dels Conills, era conegut també com Torrent de Can Güell:



Quin embolic doncs, El Torrent de la Senyora, El Torrent de Can Güell i El Torrent de Can Tort és el mateix.

Pujant pel camí arribarem a Can Tort, la font que porta el seu nom i més amunt Can Panxa. Allà ja veurem la zona de Can Taianet, Miqueló i Ortigosa, una zona del que es coneix com Vallensana. És just aquella zona que també es coneix com la Vall Llosera.

Però de Vall Llosera no trobem referències massa antigues tampoc. De fet, en un plànol de finals del segle XVIII, aquell indret s'anomena Vall Tradós, que s'arriba pel Torrent de la Senyora.



D'això podem extreure un parell de consideracions interessants:

•  La primera que el Torrent de Can Tort, encara que es va conèixer com Torrent de Can Güell, per la casa que hi va haver dalt del torrent amb el mateix nom a principi de segle XX (veure el plànol de 1914), semblaria més adient anomenar-lo Torrent de la Senyora. Com a mínim és un dels topònims més antics que manté l'indret i del que encara es coneix amb aquest nom (el meu avi per exemple encara el fa servir).

• D'altra banda, el topònim de Vallensana es conserva en bon estat de salut, en tant en quant fa més de 200 anys que ja es coneixia amb aquest nom (Vall Gensana).

I la Vall Tradós? Ja ningú fa servir aquest topònim. Can Tort és el topònim més abundant a les converses de carrer. Alguns l'anomenem Vall Llosera en cercles més íntims però... Qui és l'ou i qui és la gallina? No ho sabem. Els topònims moren si no es fan servir. Molts moren amb les persones, amb les generacions de persones que el van utilitzar algun cop. El topònim pateix mutacions, canvis o simplement desapareix. Aquest és un dels casos.

En relació a aquest darrer topònim, Vall Tradós, tot passejant per la zona, amb abundància vinya a finals del XIX i principis del XX, i observant algunes restes de parets de pedra de les terrasses que es van fer per a plantar-hi els ceps, vaig adonar-me'n que la zona manté una forma de mig cercle, com un arc de mig punt.



Seguidament vaig associar-ho a la superfície exterior d'un arc o d'una volta, que justament porta el nom de extradós o trasdós.


Hi té alguna mena de relació? Ho desconeixem. No sabem la seva etimologia i de fet és buscar els tres peus al gat.

Val a dir però que de la revisió de la col·lecció de topònims que m'agrada anar ampliant, he trobat un de molt curiós, en un pergamí del segle XII, on parla que al terme de Sant Pere de Reixac hi havia un Coll de Tresdos, l'any 1180. És possible que aquest sigui un topònim associat a un motiu, un malnom de persona.

Sabent que un coll en termes muntanyecs és una depressió entre dues muntanyes i, per la ubicació al Terme de Reixac, estem davant un dels topònims més antics de Montcada i Reixac de fa més de 800 anys? No ha sabem del tot cert.